Actualitat

Violència contra els fills: “volta de rosca” de la violència contra les dones

Des de l’any 2010, 22 menors han perdut la vida amb la violència masclista com a rerefons, però la xifra se situa en 72 víctimes mortals si s’atenen també dades no oficials.

Capçalera de la manifestació per un finançament just a Valencia. Foto: David Linuesa
Foto: Clàudia Frontino

HÈCTOR SERRA, València I   21 DE NOVEMBRE DE 2017

@hectorserra_

L’assassinat, el passat 12 de novembre, d’una xiqueta de dos anys a mans del seu pare a la localitat d’Alzira (la Ribera Alta) és el darrer dels casos coneguts en què els menors són víctimes de la violència masclista contra les seues mares. Generalitat Valenciana, partits polítics i societat civil han condemnat, en diversos actes arreu del país, aquest nou cas de violència masclista, tan sols uns dies després que una dona perdera la vida arran d’un tiroteig perpetrat per la seua exparella a la porta d’un col·legi públic d’Elda (el Vinalopó Mitjà), davant la presència del fill d’ambdós, de tres anys d’edat.

La instrumentalització dels fills amb la pretensió de damnar les dones, les quals són l’autèntic objectiu de la violència, rep el nom de violència vicària, i va esdevenint un tipus d’agressió indirecta amb unes conseqüències emocionals de llarg recorregut. Potser el cas amb més volada mediàtica que es recorda és el dels germans Ruth i José, de sis i dos anys respectivament, calcinats pel seu pare, José Bretón, l’any 2011 a Còrdova (Andalusia). Fa uns mesos, la mare dels xiquets, Ruth Ortiz, va estar present al Congrés dels Diputats espanyol durant l’aprovació del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere, que recull la consideració de víctimes per a les mares els fills de les quals hagen estat assassinats.

«És el pitjor turment que li poden fer a una dona -assegura Coto Talens-. Cada volta que passa una cosa així, la resta de dones que estan en aquest trànsit s’esglaien molt».

“És el pitjor turment que li poden fer a una dona”, assegura Coto Talens, psicòloga amb experiència en tasques pedagògiques en la lluita contra les violències masclistes. “I el problema és que funciona com un avís. Cada volta que passa una cosa així, la resta de dones que estan en aquest trànsit s’esglaien molt. T’estan dient que a tu també et pot passar. Juguen amb la por i amb un factor molt virtual: el poder. No saps mai fins a on pot arribar ell però saps que sí que pot arribar lluny”. Talens considera aquest tipus de violència com “una nova volta de rosca cap a les relacions de submissió”.

Onze menors morts en 2017

Les dades oficials mostren que, del començament d’any ençà, set infants menors de dotze anys han estat assassinats a l’estat espanyol com a conseqüència de la violència de la masculinitat hegemònica. Tanmateix, si prenem les dades facilitades per l’observatori Feminicidio.net, on es treballa amb una metodologia de documentació més àmplia que la del Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, el qual només comptabilitza els infants morts en el marc de la parella, la xifra s’enfila fins a les onze víctimes. Des de l’any 2010, 22 menors han perdut la vida amb la violència masclista com a rerefons, però la xifra se situa en 72 víctimes mortals si s’atenen també dades no oficials. D’aquest total, 42 eren xiquetes i 30 xiquets. El 2013 ha estat l’any amb més víctimes (13) seguit dels anys 2011 i 2017 (11).

Pel que fa a la relació del victimari amb la víctima, en 46 dels 72 casos esmentats, l’infant va ser assassinat pel seu pare. En vuit casos, el botxí era la parella de la mare i, en tres, era el padrastre. En quantitats menors, hi han participat també amics (dos), germans (dos), germans del padrastre (un), inquilins dels pares de la víctima (dos), oncles (dos), propietaris de la llar (un), narcotraficants (un), cosins (un), cosins del pare (un) i altres tipus de relacions (dos).

Per territoris, el País Valencià comptabilitza nou dels 72 casos i, a escala estatal, només és superat per Andalusia, amb vint casos recollits. A Catalunya, el nombre de casos puja a set i a les Illes en són dos.

Foto: Clàudia Frontino

La custòdia compartida com a eina de violència

Però la mort dels menors és tan sols la punta de l’iceberg de la violència vicària. La utilització dels fills com a mesura de control sobre les dones es reprodueix a bastament en totes les esferes de la relació, molt especialment en els processos de divorci i en els marcs de la custòdia compartida. “Moltes dones prefereixen sovint signar un conveni per a evitar les represàlies no només cap a elles sinó també cap als fills. Prefereixen una custòdia compartida perquè saben que, si se la queden elles, això implicaria que la violència cap a elles i cap als fills no acabaria mai”, admet Lucía Ortiz, jurista i membre del Grup de Recerca Antígona de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). L’advocada reconeix que la custòdia compartida esdevé un instrument per al manteniment de les relacions de poder: “Implica tot un tema de violència econòmica. No només això: s’utilitzen els règims de visites per a perpetuar encara més aquesta violència: en els intercanvis durant tot el cap de setmana els nens no han estat canviats de roba, els progenitors els expliquen coses que no haurien d’explicar-los, els fan partícips de tot el que fan ells, no els lliuren mai a l’hora… Això fa augmentar el patiment de la dona pel que fa a la seguretat del fill”. Ortiz explica que, fins i tot, “una de les primeres exigències dels homes per a la signatura del conveni és assegurar-se la presència física de la dona en l’entrega i la recollida dels nens. No els serveix que els reculla o els porte al col·legi”.

Lucia Ortiz: «La majoria de la violència o la violència més greu mai no arriba a ser condemnada»

Malgrat l’adopció legal de mesures que han d’impedir l’atribució de la custòdia compartida en casos de violència masclista, Ortiz apunta que “el problema està en aquells casos que no han arribat a estar denunciats o no hi ha una condemna ferma en aquest supòsit, o bé quan en els marcs de les negociacions es juga, precisament, amb aquests interessos dels violents per a aconseguir una custòdia compartida. La majoria de la violència o la violència més greu mai no arriba a ser condemnada”.

El patiment infantil

L’altra gran damnificada de la violència vicària és la infantesa. “El més complicat és el patiment que generen a les criatures: el conflicte de lleialtats a les quals els sotmet aquesta violència. I els descuits en les cures bàsiques, en l’administració de medicaments…”, exposa Coto Talens. L’atenció pedagògica i educativa és cabdal, segons apunta la psicòloga, en el camí d’aquestes vivències.

Talens: «és cert que hi ha un perill d’aprenentatge per imitació. Pot haver-hi aquest efecte, però jo també he vist l’efecte contrari: rebutjar el model»

En relació amb el concepte de violència vicària, hi ha el de l’aprenentatge vicari, és a dir, l’adquisició dels patrons de comportament amb els quals es conviu en una llar. Per a Talens, “és cert que hi ha un perill d’aprenentatge per imitació. Pot haver-hi aquest efecte, però jo també he vist l’efecte contrari: rebutjar el model. S’aprèn a menysprear i cosificar, però també s’aprèn a la inversa, a respectar i a cuidar”. I es mostra esperançada: “Sempre ens queda pensar que les persones es poden fer responsables i poden triar. Això dic jo a la gent jove”.

Recentment, la vicepresidenta i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana, Mónica Oltra, ha avançat l’esborrany d’una nova Llei de la Infància i l’Adolescència que protegirà especialment els xiquets víctimes de violència masclista.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

Mediterranis i ciutadania: guia de navegació entre conflictes

21 febrer 2018 |

Els països de la Mediterrània viuen una situació explosiva que no s’arreglarà amb campanyes militars. Cal recuperar sobiranies i reforçar la societat civil

Els canvis urgents

21 febrer 2018 |

El Govern Balear ha posat damunt de la taula una Llei de canvi climàtic i transició energètica que planifica un canvi de model radical, concretament de producció energètica. Però les resistències no s’han fet esperar

La immersió lingüística com a model vertebrador d’una escola no segregadora

20 febrer 2018 |

La defensa del model d’escola catalana va més enllà del català com a llengua vehicular i suposa defensar un model públic, democràtic i cohesionador construït gràcies a les lluites populars

2017-11-21T10:07:26+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X