Actualitat

3 de novembre 2017

V.Cucarella: «Els valencians gastem per sota de la mitjana, però ens endeutem més per falta d’ingressos»

El proper 18 de novembre hi ha convocada a València una manifestació per exigir un millor finançament. Analitzem amb Vicent Cucarella, economista, Síndic Major de Comptes del País Valencià i membre de la Comissió d’Experts sobre Finançament nomenada per les Corts Valencianes, els eixos fonamentals d’aquesta discussió.

Vicent Cucarella. Foto: Lluiso Llorens

HÈCTOR SERRA, València

@hectorserra_

«Finançament» és la paraula icona en l’escenari polític valencià actual. Polítics, empresaris i societat civil s’uneixen entorn de la reivindicació d’un nou sistema que tombe la greu conjuntura de les finances valencianes, la cronificació del seu infrafinançament i el dèficit en inversions. Vicent Cucarella, economista, Síndic Major de Comptes del País Valencià i membre de la Comissió d’Experts sobre Finançament nomenada per les Corts Valencianes, analitza els eixos fonamentals d’aquesta discussió a poc més d’una setmana de la manifestació del 18 de novembre a València per a exigir una millora del finançament autonòmic.

Fa uns dies el Govern del Botànic (PSPV-PSOE i Compromís, amb el suport extern de Podem) va presentar el projecte de pressupostos per a l’exercici 2018, constatant-se’n que el deute públic, encara hui dia, se’n menja una bona part.

Efectivament. Encara que tinguérem un model de finançament adequat, si una quarta part del nostre pressupost se’n va a pagar el deute, no eixirem mai d’aquesta situació de greuge. Per tant, una bona part del deute –aquella que es pot justificar per un sistema injust de finançament– hauria de ser assumida per l’estat. Com més menuda siga la motxilla del deute, més ens permetrà avançar.

Vostè sempre ha defensat que les polítiques de grans esdeveniments i excessos, típiques del govern anterior del PP, han influït però no han estat determinants en el problema.

La part del deute causada per balafiament és elevada, però substancialment inferior a la quantitat estimada com a conseqüència del menor finançament. El cas valencià no és precisament de despesa excessiva. Gastem per sota de la mitjana històricament, però ens endeutem més per una falta d’ingressos. Si calculem quina és la part del deute valencià que no és per despesa addicional nostra sinó que és perquè hem estat finançats per sota de la mitjana, la xifra acumulada ja puja a uns 17.000 milions d’euros des del 2002 fins a l’actualitat. És el que s’acostuma a anomenar deute històric. Com dic, aquesta part s’ha de negociar de manera que això ho assumisca l’estat. Nosaltres prestem uns serveis adequadament i no gastem més que la resta i, no obstant això, ens endeutem perquè tenim menys ingressos. No és un problema nostre; és un problema del sistema.

L’espoliació fiscal ha estat el terme emprat tradicionalment per a definir les relacions de subordinació de les colònies africanes i asiàtiques respecte de les seues respectives metròpolis europees. És aquest el terme que correspon utilitzar respecte de la situació al País Valencià?

Sembla una paraula forta, però sí que és cert que els valencians tenim una característica curiosa: som l’únic territori que, tenint una renda per capita per sota de la mitjana, acabem aportant al conjunt més que no en rebem. És clar que el sistema està muntat amb una certa progressivitat acceptada per tothom, basada en la solidaritat entre persones, que és alhora una solidaritat entre territoris. Això entra dins la lògica del sistema, però no es dóna en el cas dels valencians. Tenim una renda per capita per sota de la mitjana i, en conseqüència, hauríem de ser territori que rebera la solidaritat del conjunt, però la realitat és que aportem més que no rebem. Això trenca la lògica del sistema. És una situació molt atípica. Fins i tot, el Fons de Compensació Interterritorial, que està dissenyat per a compensar els territoris més pobres, també té menys presència ací. Tot això aboca a aquest dèficit fiscal atípic.

Vicent Cucarella. Foto: Lluiso Llorens

I creu que és casual que siga el País Valencià on més s’acusa l’infrafinançament i la inversió territorialitzada? És a dir, hi hauria causes polítiques que explicarien aquesta situació pseudocolonial?

El nostre és un cas històric. Ve de lluny. El problema és que, quan es va començar a pensar l’estat de les autonomies i els primers models de finançament, es va optar per allò que llavors va anomenar-se cost efectiu. Es passava d’un estat centralitzat que prestava els serveis a tots els territoris a una cessió de competències i dels diners per sufragar-les. A posteriori, s’adonaren que la dotació inicial de serveis era diferent en cada territori. Quan ens van traspassar les competències als valencians, s’hi van valorar unes competències diguem-ne barates perquè ací costava poc prestar els menors serveis que teníem. Cal afegir que els valencians assumírem les competències en la primera fase (a mitjan anys vuitanta ja teníem l’educació i la sanitat). Tot aquest procés modernitzador de les últimes tres dècades s’ha efectuat, en el cas dels valencians, a costa del nostre pressupost. Hem hagut d’assumir la modernització d’aquests dos serveis amb molt poc finançament. Un cas molt diferent són les comunitats que reberen la sanitat a última hora, l’any 2002. Es tracta d’una sanitat moderna, ben dotada i calculada amb el que costa eixe servei. Els valencians ho vam rebre molt prompte i amb un càlcul baix, i això ha anat arrossegant-se. Hi ha un moment que això es comença a observar, però mai no hi ha hagut manera de canviar el sistema a causa del manteniment de l’statu quo. Tanmateix, en aquesta ocasió, el nou model de finançament es planteja per no respectar cap statu quo.

De fet, amb la vista posada en aquesta reforma del sistema de finançament, el president Puig va reunir-se fa poc amb el ministre espanyol Montoro. Veu possible un canvi en el model de finançament a curt termini?

Sí que hi confie. Fins fa ben poc tenia dubtes de quan es faria la reforma, però sembla que ara hi ha un clar compromís de tancar el tema en pocs mesos.

Serà beneficiós per al País Valencià?

Si em preguntes si el canvi serà tan favorable per als valencians com ens agradaria, ja dic que quasi segur que no serà suficient. Crec, però, que avançarem moltíssim. La qüestió és que fins ara tots els models de finançament s’han modificat perquè alguna comunitat autònoma ha portat la veu cantant, i sempre ha estat Catalunya. En aquest cas, ells se n’han apartat, estan en una altra història i aquells que anem dient que aquest sistema ja ha caducat i que hem de negociar-ne un de nou, ara som els valencians. Des de l’IVIE (Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques) i des de la Comissió d’Experts de les Corts, fa temps començàrem a llançar un missatge a la societat, que ha anat adonant-se que els valencians estem discriminats, i això ha fet que duguem la veu cantant de les comunitats autònomes per un model de finançament diferent de l’actual. El plantejament és el d’un model que funcione correctament per a tots els territoris i, evidentment, ha de donar solució al nostre problema perquè som els més mal situats actualment. Però és important que la societat valenciana done suport a la reivindicació de manera unida, ja que així avalem el bon treball que fan els nostres experts.

Que l’infrafinançament del País Valencià és una qüestió crònica, sistèmica i estructural, és ben palès. Ara bé, en quin moment comencem a tenir un PIB per capita inferior al de la mitjana espanyola? Ha estat sempre així?

Els valencians tenim la sensació de ser un territori ric –i pot ser que històricament ho fórem–, però des dels anys vuitanta ja estàvem lleugerament per sota de la mitjana en PIB per capita. A partir del 2000 la situació s’agreuja fins a arribar a estar un 13% sota baix de la mitjana. En açò poden haver influït les característiques del sector privat de la nostra economia i també unes polítiques públiques amb poca força pel menor finançament (i potser també amb poc encert). És evident que l’ajuda que el sector públic pot prestar a la iniciativa privada és menor ací que en altres territoris perquè, una vegada has cobert educació i sanitat, et queda ben poc per a altres funcions de despesa: cultura, protecció social, R+D…

Quins són els criteris que pensa que han de ser tinguts en compte en la distribució del finançament?

Hi ha dues parts clau: d’una banda, com es fa el repartiment entre territoris (on l’indicador principal de necessitats ha de ser la població, tot i que es pot afinar ajustant-la amb altres consideracions com l’estructura d’edats) i, de l’altra, el fet d’una mancança d’equitat vertical. Aquest darrer terme significa que els ingressos totals de les Administracions Públiques no es reparteixen de manera adient des de l’Administració central a les comunitats autònomes. En això últim els valencians hi insistim sobre manera. Si no lliguem aquestes dues parts, no solucionarem el problema. Si has de repartir el mateix total entre comunitats autònomes de manera més justa, vol dir que a algunes els llevaràs una part del que tenien fins ara. Evidentment, aquestes no voldrien signar. Quina manera hi ha perquè, malgrat les discussions, acaben acceptant-ho? Doncs assegurant que ningú estarà pitjor que ara. I això s’aconsegueix fent arribar més diners a les comunitats autònomes, però no perquè siga un capritxet, sinó perquè aquests diners estan justificats tenint en compte la importància quantitativa i qualitativa de les despeses que fan totes elles, ja que en aquests moments són la base de l’estat de benestar. Educació i sanitat són unes despeses que no depenen del cicle econòmic. A l’hora de distribuir els ingressos, per tant, no pot passar que l’administració central es reserve una part més gran de la que proporcionalment li tocaria, com ha passat durant la crisi econòmica. Si repartim de manera equitativa, a les comunitats autònomes els tocaria més que no els toca ara. Com que hi hauria molt més a repartir, cap autonomia perdria. És cert que algunes quasi no guanyarien, però altres que ara estan molt malament millorarien molt, com és el cas de la valenciana.

En cas que no es canviara el model de finançament actual, hi ha risc real que la Generalitat no fóra capaç d’assumir la prestació de serveis fonamentals públics?

Ara passa que es van assumint, a costa del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica), uns diners que t’haurien d’arribar via finançament però que arriben per la via d’un préstec. I, com tot préstec, s’ha de tornar. Hui dia, és cert que la nostra autonomia no pot funcionar si no rep els diners del FLA, però no podem estar sempre endeutant-nos. Hem de tenir en compte que actualment el model de finançament no proporciona prou diners ni per a satisfer els serveis públics fonamentals (educació, sanitat i serveis socials), malgrat totes les retallades que hi ha hagut durant la crisi, que han comportat una reducció del 20% de la despesa per capita en serveis com educació i sanitat.

El FLA és una mena d’intervenció?

Tant el FLA com el Fons de Finançament dels Pagaments a Proveïdors et condicionen molt. En aquest darrer, és l’administració central qui decideix quines factures paga i quines no. Les paga per tu, i tu després li les deus. Passa el mateix amb el FLA, que suposa acceptar un seguit de condicionants relacionats amb la despesa. Perds molta autonomia. Però per ara, en la situació en la qual estem, és l’única manera de traure diners. La cosa ideal seria que el finançament autonòmic fóra suficient almenys per a mantenir l’estat de benestar. Per això, en el plantejament que nosaltres fem, volem abordar el sector públic en el seu conjunt i veure quina part volem tenir més protegida.

I ampliant la capacitat recaptatòria del País Valencià amb una agència tributària pròpia?

Crec que, primerament, hem d’aconseguir que ens arribe la part que ens pertoca en el sistema comú en què estem. I després, més que insistir en la gestió de l’agència tributària pròpia, advocaria més aviat per una agència tributària consensuada per tots els territoris, ja que les comunitats autònomes tenen molt de pes en el repartiment de despeses i ingressos, però poca capacitat de decisió respecte als tributs.

Per últim, aprofitant que és economista, no ens podem estar de formular-li una pregunta sobre la realitat econòmica valenciana. Venim d’unes dades d’exclusió social, atur i precarització molt elevades atenent al model d’economia especulativa practicat pels governs anteriors del PP. Creu que aquesta tendència s’ha revertit amb el nou govern?

S’ha vist un canvi de tendència, sobretot en les polítiques socials. S’ha apostat més per les persones i això s’ha percebut en la pràctica més enllà dels eslògans. Quant a la dinàmica de millora del sector productiu, hem entrat en un escenari diferent i ha reviscolat un poc l’economia. Amb tot, hem de començar a acostumar-nos a la idea que el sector públic no pot comptar només que es dispare el PIB i els ingressos. Vivim en un planeta finit, els recursos naturals i energètics són limitats, anem arribant a uns pics d’extracció de recursos molt preocupants i el sector públic ha d’acostumar-se a créixer no sempre a través dels ingressos, sinó amb la prestació més eficient dels serveis. Davant d’un sector públic amb dificultats per a créixer, hem de començar a prioritzar-ne les despeses.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

I ara et creuràs que no és possible?

19 novembre 2017 |

Aquest dilluns 20 de novembre comença la campanya de subscripcions i socis/es per fer de la Jornada una realitat a principis de 2018. Ens han dit que és impossible. Ara et creuràs que no és possible fer un diari en paper d'esquerres, feminista i cooperatiu? 

Tots a una veu dos quilòmetres i mig

18 novembre 2017 |

Més de 60.000 persones, segons els organizadors, una xifra rebaixada a 17.000 per la Delegació del Govern, s'han manifestat aquesta vesprada pels carrers de Valencia a favor d'un finançament just reclamat àmpliamant per tota la societat, menys el Partit Popular, absent a la cita.

Per què li ix a pagar al País Valencià?

17 novembre 2017 |

Les denúncies i queixes per l’infrafinançament i les seues conseqüències cada volta són més generalitzades, però per què al País Valencià li ix a pagar si és «comunitat pobra»?

2017-11-06T11:26:03+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X