Actualitat

«Teníem clar que volíem seguir endavant enfront d’Inditex i ho vàrem fer»

Les treballadores de Bershka a Pontevedra han aconseguit guanyar una batalla pels drets laborals contra el gegant tèxtil propietat de l’home més ric del món

Capçalera de la manifestació per un finançament just a Valencia. Foto: David Linuesa
FOTO: CIG

PILAR ALMENAR, vALÈNCIAI 29 DE NOVEMBRE DE 2017

@Pilar_Almenar

La reputació dels sindicats està en hores baixes. La negociació de la reforma laboral, l’escassa mobilització davant la pèrdua de drets laborals i els enormes abusos econòmics i socials ha fet que moltes persones treballadores hagen deixat de veure en ells una estructura de suport però en les últimes setmanes una mobilització s’ha fet viral. El passat 26 d’octubre les vora 70 treballadores de Bershka en Pontevedra (Galícia) convocaren una vaga contra el gegant Inditex, una de les empreses de tèxtil més potents del món valorada en 104.719 milions d’euros. Plantar-se contra un gegant de l’Ibex que cus roba low cost en països en desenvolupament per defendre drets laborals no anava a ser una tasca fàcil. Malgrat tot, elles varen guanyar. Com ho feren?

«Estiguérem nou dies de vaga. Després d’aquests dies i dues reunions amb l’empresa, aconseguirem un acord per desbloquejar la situació i aconseguir l’equiparació salarial de les treballadores de Pontevedra i A Corunya així com millores socials amb l’empresa», explica Rebeca Dicha, Secretària del comité d’empresa de Bershka. Durant aquests nou dies de vaga, les tendes varen estar totalment tancades, situació que es va convertir en un fenomen mediàtic. «Des del primer dia de la vaga, les 5 tendes de la província de Pontevedra estigueren tancades perquè la vaga tingué el suport del 100% de la plantilla i cap dia es va obrir. Tota la gent estigué sostenint les concentracions al carrer i estiguérem totes a una: repartir pamflets, treballar al carrer, a les xarxes socials per donar visibilitat al conflicte…», reviu la representant sindical.

Rebeca Dicha: «Tardàrem dos anys a fer la vaga, no es munta una vaga de hui per a demà. Sí que érem conscients, però ho teníem molt clar»

El motor que les va moure en aquesta gesta va ser la convicció que el que demanaven era just. «Tardàrem dos anys a fer la vaga, no es munta una vaga de hui per a demà. Sí que érem conscients, però ho teníem molt clar», assegura Dicha. «Es va obrir una negociació per a totes les cadenes d’Inditex en Pontevedra, però nosaltres no signarem els acords. Tingueren dificultats perquè, després de la primera negociació, l’empresa ens va plantejar tancar dues tendes, sobre cinc, a la província, que incloïa l’acomiadament encobert de 16 treballadores a qui plantejaven una recol·locació en altres ciutats fins i tot fora de la comunitat autònoma», recorda la secretària del comité.

Però quan varen aconseguir salvar-se del tancament, la resta de cadenes ja havien pactat i Bershka era l’última. «La vaga va arribar com a conclusió lògica perquè decidirem seguir endavant i l’empresa no volia concedir-nos més que el 60% de les condicions que teníem respecte de La Corunya. Era impossible acostar postures. Vam dur l’última proposta a l’assemblea de treballadores i la gent volia arribar fins al final i si això implicava fer vaga, aniríem endavant amb ella», explica.

Una de les característiques d’aquest moviment de treballadores i que més ha sorprès l’opinió pública és que haja secundat la vaga el 100% del personal. «Som un comité amb 10 anys de recorregut, les treballadores tenen una antiguitat mitjana de 10 anys a l’empresa, i som un comité molt proper: fem rutes per les tendes per parlar amb la plantilla i conéixer les inquietuds; les decisions importants sempre s’han pres en assemblea i som un comité que té molt diàleg amb les plantilles. Aquesta tasca prèvia transmet confiança a la gent i crea consciència sindical», argumenta la representant de les treballadores.

L’assemblea de treballadores valida l’acord amb l’empresa. La vaga ha guanyat. FOTO: CIG

El fet que la plantilla tinguera una certa antiguitat també va ser un punt fort perquè la protesta funcionara. «Ha sigut un punt a favor perquè quan fa molt de temps que eres en un treball i veus que les condicions no milloren fins i tot en una empresa gran que s’ho pot permetre, et veus amb la valentia i el pes per defendre aquesta postura. Però en altres casos passa el contrari: en altres cadenes, persones amb antiguitat estan menys d’acord i hi ha més divisió entre qui té por pel que puga passar i qui vol exigir coses», detalla.

Una de les característiques d’aquesta protesta ha sigut l’atenció mediàtica i el suport popular. Però no fou senzill protestar contra Amancio Ortega, el gallec que s’ha convertit en un dels homes més rics del món amb una fortuna valorada en 71.300 milions segons el rànquing Forbes. «Al principi, el silenci de la premsa va ser absolut: els mitjans de comunicació estigueren completament absents i silenciats els cinc primers dies. No estigué ningú. Ni premsa escrita ni televisió ni ningú.», critica. «Tiràrem de xarxes socials i de pamflets informatius pel carrer. Quan anàvem pel carrer és cert que la gent s’interessava per la protesta i es mostrava súper oberta a visibilitzar el conflicte i compartir-ho en xarxes socials», assegura.

Al carrer la gent no comprenia com Ortega, després d’haver donat 320 milions d’euros a la sanitat pública, podia tractar als treballadors de manera desigual

Al carrer la gent no comprenia com Ortega, després d’haver donat 320 milions d’euros a la sanitat pública per a la lluita contra el càncer com publicaven els mitjans de comunicació, podia tractar als treballadors de manera desigual. «La gent s’acostava a preguntar-nos i volien saber més. Tot el món al·lucinava i repetia: ‘No pot ser… però si aquest senyor és súper generós i dóna ajudes…’ Quan explicaves la situació, sí compartien en xarxes socials», recorda la secretaria del comité. «Al final, el conflicte es feu tan llarg i el soroll en xarxes era ja tan gran, que els mitjans de comunicació hagueren de vindre i va ser un boom, fins i tot internacionalment», explica. Mèxic, Argentina, Nova York… nombroses agències i mitjans de comunicació replicaren la notícia arreu del món, fins i tot plataformes online amb milions de seguidors com Playground.

El fet que existisca una protesta com aquesta ha fet que mig món es pregunte com s’han atrevit. «Jo comprenc que la gent estiga desencantada amb el sindicalisme actual perquè en sindicats grans que tenen cobertura nacional es reben moltes subvencions i aquests diners van qui sap on. I eixos sindicats no tenen la valentia de defendre conflictes d’aquest tipus. El nostre sindicat la Confederación Intersindical Galega (CIG) és molt xicotet, d’àmbit gallec, i som un comité únic que treballem amb ells perquè considerem que és l’únic que podia atrevir-se a fer açò. Ells han posat tots els seus recursos perquè eixirà bé», explica Rebeca Dicha.

El comerç és un sector súper feminitzat, amb molts contractes temporals o a temps parcial, horaris que dificulten la conciliació, però la representant del comité de Bershka en Pontevedra anima a utilitzar les eines que estan a l’abast dels treballadors de qualsevol sector. «No ens hem de conformar, la lluita sindical és molt necessària avui dia i la gent hauria de prendre consciència d’això perquè no es tracta només de defendre els drets que varen aconseguir les generacions anteriors, sinó continuar treballant per aconseguir condicions dignes en tots els sectors, especialment en els més precaritzats».

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

Traiem la humiliació del full de ruta

16 febrer 2018 |

On és la línia entre la tolerància i la humiliació? Ens fa més bons, acceptar insults i escopinades a la cara? El Procés ha estat i ha de continuar sent modèlic en les mobilitzacions de carrer, però en aquest pack hi va també la humiliació? Deixeu-me'n dubtar

​ «Mai has vist eixes pel·lícules del segle XIX amb les fàbriques, els patrons i els obrers? Doncs encara segueix passant el 2018»

15 febrer 2018 |

Entrevista a Amparo Núñez, Antonia del Valle i Magdalena León, treballadores afectades per l’ERO que ha aplicat l’empresa DulceHola i que ha acomiadat la meitat de la plantilla

Contra la precarietat, passar a l’ofensiva

15 febrer 2018 |

No + precarietat és un nou espai de lluita contra l’atur, la precarietat, l’exclusió social i les desigualtats que inclou kellys, riders i persones aturades o precàries

2017-11-29T10:25:24+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X