Internacional

Síria: La guerra no ha acabat

CONTINGUT INCLÒS AL NÚMERO ESPECIAL DEL 15 DE DESEMBRE

ÀNGEL FERRERO, Barcelona I 15 de DESEMBRE del 2017

@angelferrero

‘Estat Islàmic’ va quedar oficialment derrotat el passat mes de novembre a Síria. Al país s’obre ara un nou escenari marcat per la fragmentació i un complicat equilibri de les aliances internacionals

Va ser una notícia menor encara que no havia de ser-ho. Després de setmanes de combats, el passat 3 de novembre les Forces Armades de Síria recuperaven el control de Deir ez-Zor, l’última gran ciutat en mans de l’organització gihadista Estat Islàmic (EI). Tropes governamentals i fins a 96.000 habitants d’aquesta ciutat prop de la frontera amb l’Iraq havien estat sotmeses a un dur setge de tres anys d’ençà que els gihadistes en van prendre el control de la major part. Tot el que restava del califat després de Deir ez-Zor eren bosses de resistència a l’esquerra de l’Èufrates.

El president de Rússia, Vladímir Putin, anunciava el passat 11 de setembre a la base aèria de Hmeymim la retirada de les tropes russes de Síria, en considerar la seva tasca al país complerta. «Amics, la mare pàtria us espera», va dir Putin. El govern sirià i els seus aliats han guanyat la guerra, però com es preguntava oportunament la BBC, poden també guanyar la pau?

INFOGRAFIA: MilVietnams

Un mapa fragmentat

Tot i que el govern sirià ha recuperat la major part del país, romanen sota control de l’oposició siriana zones al sud, l’est i el nord-oest del país, on també hi ha una presència important de Tahrir al-Xam, una organització gihadista sorgida de la fusió de diversos grups salafistes, entre ells la branca d’Al Qaeda a la regió. Al nord del país les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), formades majoritàriament per kurds sirians, van declarar unilateralment l’autonomia dels territoris sota el seu control el 2013. A diferència dels altres bàndols que s’oposen al govern sirià, la Federació Democràtica del Nord de Síria (FDNS) —el nom de «Rojava» va ser abandonat a finals del 2016— és el que compta amb unes estructures polítiques, militars i administratives més sòlides, així com també d’una constitució pròpia.

De l’enorme complexitat de la situació n’és testimoni que tots aquests actors compten, al seu torn, amb suports internacionals. El govern sirià disposa sobretot del suport diplomàtic i militar de Rússia i l’Iran i també de les milícies xiïtes d’Hesbol·là sobre el terreny; l’oposició siriana al nord-oest rep ajuda de Turquia i les Forces Democràtiques Sirianes han comptat amb el suport dels EUA en forma de cobertura aèria, armament i assessorament militar. Finalment, segons diverses fonts, els gihadistes han comptat amb, com a mínim, la complicitat de les petromonarquies del Golf Pèrsic –principalment l’Arabia Saudita i Qatar– i, en una fase anterior del conflicte, també d’Ankara.

La qüestió kurda

Al gener, durant les negociacions de pau a Astanà, un grup de juristes russos va entregar a la delegació siriana una proposta de nova constitució. El text, que va ser difós dies després per les agències d’informació russes, semblava redactat per acomodar les demandes dels kurds sirians. Així, se’ls garantia, per exemple, una autonomia cultural i la cooficialitat de l’idioma kurd al nord de Síria, i simbòlicament canviava l’actual nom del país, República Àrab Síria, pel de República de Síria. Alhora, però, la constitució declarava el territori sirià com a «indivisible, inviolable i integral». La proposta sembla haver estat congelada des d’aleshores.

3-N: Les Forces Armades de Síria van recuperar el 3 de novembre el control de Deir-ez-Zor, última gran ciutat que quedava a mans de l’Estat Islàmic

En aquest trencaclosques la FDNS és, efectivament, la peça clau. Encara que no ha estat reconeguda per cap altre estat al món, funciona a la pràctica com una entitat autònoma, una realitat que és impossible d’obviar. Al mateix temps, pocs actors institucionals estan disposats a reconèixer plenament i sense condicions les demandes kurdes per temor a alienar als estats de la regió on hi ha població kurda, com és el cas de l’Iraq, l’Iran i Turquia.

El govern de Recep Tayyip Erdoğan ha estat qui de manera pública ha mostrat més clarament la seva oposició: a l’agost del 2016 Turquia fins i tot va ordenar una intervenció militar i va ocupar una part del nord de Síria. Un dels objectius d’aquesta mesura era evitar la unió entre els territoris controlats per les FDS i la creació d’una franja territorial controlada íntegrament pels kurds sirians. El suport dels EUA als kurds sirians ha estat un dels recents motius de fricció entre Washington i Ankara. Tot i ser formalment membre de l’OTAN, Turquia sembla prioritzar cada cop més els seus propis interessos per sobre dels del conjunt de l’Aliança Atlàntica i resituar-se en un ordre regional on l’antic àrbitre internacional, els EUA, ha estat testimoni de la irrupció d’un nou convidat: Rússia.

Cap a una «pax rossica»?

D’ençà el seu inici al setembre del 2015, l’operació russa a Síria ha estat objecte de múltiples crítiques i nombroses especulacions. Ja abans, Rússia, amb el suport de la Xina, va blocar amb el seu veto al Consell de Seguretat de l’ONU l’aprovació d’una resolució que hagués facilitat una intervenció militar occidental a Síria seguint el model de Líbia. El 2013 Moscou va sortir també al pas amb una proposta per eliminar les armes químiques dels arsenals sirians i evitar, novament, una intervenció militar. L’operació militar —envoltada de polèmica pels bombardeigs a Alep o l’ús de contractistes militars— no ha portat a un «segon Afganistan»: Rússia ha demostrat els resultats del procés de modernització del seu exèrcit i capacitat en el ter­­reny polític per posar en marxa processos com les negociacions a Astanà, la creació d’un centre de reconciliació per permetre el desarmament dels combatents que s’acullin a l’amnistia decretada pel govern sirià i zones de desescalament que funcionen per mitigar els enfrontaments entre bàndols i aïllar els gihadistes, que estan exclosos de tots els acords.

Ateses les seves bones relacions amb els països de la zona, Rússia podria fins i tot perfilar-se com a potencial candidat a arbitrar les disputes a l’Àsia occidental i facilitar, doncs, una mena de pax rossica. D’aconseguir-ho, enterraria les declaracions del 2014 de Barack Obama, qui va qualificar despectivament Rússia de mera «potència regional».

Més de sis anys de conflicte

La guerra a Síria va començar l’any 2011 quan les protestes entre els mesos de març i juliol contra el govern baasista —part de l’anomenada «Primavera àrab» a la regió— van ser reprimides per les autoritats i el conflicte va militaritzar-se. L’oposició al govern mai no va ser homogènia i aviat es va fracturar en nombrosos grups amb diferents programes polítics —sovint oposats entre ells— i units en molts casos per qüestions de tàctica. Al seu torn, aquests grups comptaven amb el suport més o menys explícit d’altres potències regionals i internacionals. Aquest suport va portar el conflicte intern a una dimensió internacional i són molts els analistes que parlen d’un conflicte subsidiari (proxy war) en tota regla, en el qual es mesclen interessos geopolítics relacionats amb esferes d’influència i fins i tot rutes comercials i projectes energètics.

Als Països Catalans, la guerra a Síria ha estat objecte d’un aferrissat debat sobre quina posició devia adoptar l’esquerra davant el conflicte. La cobertura de la guerra per part dels mitjans de comunicació ha estat igualment motiu de dures crítiques, ja que va ser acusada de parcialitat perquè l’oposició siriana, també la d’orientació islamista, es va revelar com a especialment capacitada en l’ús de les xarxes socials per difondre els seus missatges; en particular, durant les fases més avançades de la batalla d’Alep (2012-2016). Alhora, govern i oposició —i aquells que els donen suport— s’acusen mútuament de cometre múltiples crims de guerra.

En els més de sis anys de guerra l’Observatori Sirià de Drets Humans calcula que han mort entre 331.765 i 475.000 persones (dades de juliol del 2017). Una altra institució, el Centre Sirià per a Política i Investigació (SCPR), aporta una estimació semblant i parla de 470.000 persones (febrer del 2016). A més a més, segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), hi ha més de 7.600.000 desplaçats interns (juliol 2015) i més de 5.116.097 refugiats a l’estranger (juliol del 2017).

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

El futur no serà un algoritme

19 febrer 2018 |

Ara que s'apropa el Mobile World Congress, l'autora ens fa recomanacions per posar una mica de fre al món algorítmic, amb tot allò que sembli incompatible, com els fogons de la cuina, la lectura en un sofà o una reunió a les places i carrers per a fer-hi política

Traiem la humiliació del full de ruta

16 febrer 2018 |

On és la línia entre la tolerància i la humiliació? Ens fa més bons, acceptar insults i escopinades a la cara? El Procés ha estat i ha de continuar sent modèlic en les mobilitzacions de carrer, però en aquest pack hi va també la humiliació? Deixeu-me'n dubtar

​ «Mai has vist eixes pel·lícules del segle XIX amb les fàbriques, els patrons i els obrers? Doncs encara segueix passant el 2018»

15 febrer 2018 |

Entrevista a Amparo Núñez, Antonia del Valle i Magdalena León, treballadores afectades per l’ERO que ha aplicat l’empresa DulceHola i que ha acomiadat la meitat de la plantilla

2017-12-27T08:49:39+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X