Actualitat

Rutines, burocràcia i el caliu de les cartes: la vida dels presos polítics

Fa un mes que els Jordis són a presó i dues setmanes vuit consellers del Govern. Parlem amb diverses persones que també han estat a la presó per motius polítics els darrers anys per saber com és el dia a dia entre murs.

Andreu Curto i Francesc Argemí (Franki) al cartell on indica l'accés per carretera als Centres Penitenciaris Brians 2 on van estar tancats. Foto Martí Albesa
Andreu Curto i Francesc Argemí (Franki) al cartell on indica l'accés per carretera als Centres Penitenciaris Brians 2 on van estar tancats. Foto Martí Albesa

ANDER ZURIMENDI, Barcelona I   16 DE NOVEMBRE DE 2017

@anderzurimendi 

Passaven pocs minuts de les vuit del vespre quan la jutgessa Lamela feia pública l’ordre d’ingrés en presó. Preventiva, però incondicional. Era el 16 d’octubre i avui –el mateix dia, però de novembre-, es compleix un mes del seu empresonament.

Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, coneguts com els Jordis, van passar a ser els primers presos polítics que deixa l’anomenat procés sobiranista. Després d’ells també han estat empresonats el vicepresident Oriol Junqueres i set consellers més del govern català. I tots ells tenen una cosa en comú: passen de ser mandataris a ser mandats. És la màxima llei de la presó: no pots decidir, has d’obeir.

Oriol Junqueres i set consellers més del govern català tenen una cosa en comú: passen de ser mandataris a ser mandats. És la màxima llei de la presó: no pots decidir, has d’obeir.

És el que relaten, entrevistats per la Jornada, tres ex-presos polítics catalans, una basca i un andalús. I és que els del ‘procés’ no han estat els primers. “I tampoc sembla que seran els darrers”, considera Francesc Argemí, conegut com a Franki, que va estar empresonat durant dos mesos l’any 2008 (i posteriorment va passar dos anys en tercer grau i havia d’anar a dormir a la presó) per despenjar la bandera espanyola de la façana de l’Ajuntament de Terrassa. Durant tot aquell temps, Franki va estar a les presons catalanes de la Model i de Brians 2.

“M’imagino com devien ser els seus primers dies al mòdul d’ingressos de la presó: estàs gairebé aïllat, perquè hi ha molt pocs presos i no fas activitats, així que et passes la major part del temps tancat a la cel·la”, explica Franki.

L’Alba G.M. va passar un mes i mig a Soto del Real per l’operació Pandora, que va acabar arxivada. Foto: O2

L’Alba G.M. (prefereix mantenir cert anonimat), de Manresa, va ser detinguda el desembre de 2014 arran de l’operació Pandora, un operatiu dels Mossos d’Esquadra contra el moviment anarquista que l’Audiència Nacional va acabar arxivant el maig passat per falta de proves. Ella, una altra manresana i cinc companys més va passar un mes i mig a la presó i rememora l’arribada a Soto del Real, la presó on ella va anar a parar: “Recordo en entrar que després de fitxar-nos, ens van despullar i ens van fer dutxar una a una. A la dutxa una carcellera, de males maneres, em va escampar amb la mà sobre el cap una mena de líquid amb forta olor a alcohol, suposo que ens volien desinfectar… Va ser un acte que vaig trobar molt simbòlic per absurd que fos”.

Sudokus per matar el temps

“I aleshores et poses a fer sudokus i mots encreuats per passar el temps”, explica Andreu Curto, jove tortosí detingut durant la vaga general del 29 de març de 2012. I recorda que durant els primers dies a La Model (primera presó on va estar, després el van traslladar a Brians 1) gairebé no els deixaven sortir al pati. Curto és un exemple del perfil dels catalans que han estat empresonats per motius polítics els darrers anys: persones vinculades a moviments socials alternatius detingudes en el context de piquets i mobilitzacions durant vagues generals. També és el cas de Laura Gómez, secretària d’Organització de CGT a Barcelona, que va passar gairebé dos mesos a la presó acusada de participar en una performance en què van cremar unes caixes de cartró davant l’edifici de la Borsa de Barcelona a la mateixa vaga de 2012. O els estudiants Isma i Dani, que també van acabar empresonats durant setmanes per episodis de la mateixa vaga.

“I aleshores et poses a fer sudokus i mots encreuats per passar el temps”, explica Andreu Curto, jove tortosí detingut durant la vaga general del 29 de març de 2012

El tortosí explica que per ell va ser clau compartir cel·la els dos primers dies de tancament amb Rubén, l’altre detingut a la mateixa operació. També comparteixen cel·la tots els consellers detingut: Junqueras comparteix espai amb Mundó, Romeva ho fa amb Forn, Turull i Rull són a la mateixa habitació i les conselleres Bassa i Borràs també dormen juntes. En canvi, els Jordis estan en cel·les separades i en mòduls diferents, tot i estar a la mateixa presó.

Andrés Bódalo, sindicalista de SAT (Sindicat Andaluz de Trabajadores) que va estar empresonat durant vint mesos arran d’una protesta sindical (va entrar a la presó el març de 2016), no va tenir tanta sort amb els companys de cel·la com Curto: “Compartir un espai d’un màxim de cinc metres quadrats és fatigós. A mi em canviaven de cel·la constantment i m’anaven posant amb presos amb delictes molt greus. I allà dins ningú no veu el que passa, així que acabes desconfiant”.

Andreu Curto davant del Centre Penitenciari Brians 2 on va estar tancat. Foto Martí Albesa

Fer amics a la presó

La socialització amb la resta de presos és vital. La quotidianitat. El dia a dia. Curto no en té –massa- mal record. “Jo vaig fer certa amistat amb algunes persones, amb gent que et demanava que els escrivís alguna al·legació o tràmit, perquè ja es veia que el seu advocat d’ofici no els atenia com necessitaven”. També recorda que la resta de presos sabien que els havien detingut per una vaga i els consideraven d’un estatus diferent. “En canvi, no crec que els membres del Govern generin gaire simpatia a una presó de Madrid”, imagina el tortosí.

Tots coincideixen en la importància de comptar amb aliats a dins. “Un matalàs social”, tal com ho descriu la basca Maite Díaz de Heredia, antiga membre de la il·legalitzada entitat basca Gestoras pro Amnistia i per la qual li van caure vuit anys de presó. “Jo ja sabia que hi havia quinze presos bascos més que m’esperaven a dins”, recorda Heredia, “però en el cas dels consellers, tinc la sensació que no tindran aquest suport social”. “Les relacions amb les preses socials són complicades, ja que no comparteixen la teva lluita”, prossegueix Heredia, “tot i que algunes vegades volen ajudar-te, sovint per aconseguir que les convidis a una cigarreta o un cafè”.

La manresana Alba G.M. té un record molt agradable de la relació amb una part de les preses: “En entrar al pati del mòdul el segon dia, un grup de dones va avançar cap a mi. Es van presentar, eren dues companyes basques i una altra companya anarquista. La seva acollida la recordaré sempre més, davant del desconcert i la desinformació, elles ens van reconfortar, ubicant-nos en aquell lloc hostil, tant explicant-nos el funcionament intern i compartint estratègies del dia a dia com reconfortant-nos a nivell humà. A partir d’aquell moment es construirien les relacions intenses i inoblidables que van ser el millor que em va passar entre aquells murs”.

L’andalús Andrés Bódalo abans d’entrar a la presó per una protesta sindical. Foto: Facebook

El més difícil: el tracte dels funcionaris, les rutines i tenir els fills lluny

Andrés Bódalo, considera que, malgrat les dificultats amb la resta de presos, el més desagradable va ser el tracte dels funcionaris. I alerta que el mite dels presos VIP amb piscina i internet no és cert, i que en realitat, «ser un pres conegut perjudica, més que no pas beneficia, perquè cada funcionari té la seva ideologia i moltes vegades fa que t’acabin tractant molt malament».

Aquest sindicalista andalús posa l’èmfasi en com el sistema penitenciari desmunta l’autonomia de les persones: “Hi ha unes normes que cal complir al 100%, però que són tant estúpides que et poden sancionar per deixar les sabates mal col·locades al terra, oblidar-te una bossa damunt una prestatgeria o estar mal col·locat en una filera”. Franki hi coincideix: “Aterres allà i ningú no t’explica res. Cada cosa que intentes fer t’exposa a una sanció. I tens unes setmanes d’aclimatació a la nova vida en què tot són pautes i normes has de complir”.

Franki explica: “Aterres allà i ningú no t’explica res. Cada cosa que intentes fer t’exposa a una sanció. I tens unes setmanes d’aclimatació a la nova vida en què tot són pautes i normes has de complir”

“La disciplina i la normativa interna és ineludible i impecable”, corrobora l’Alba G.M. I ho detalla: “S’expressa en forma de recomptes, ordres constants, una forta burocratització administrativa, necessitat de fer instàncies per qualsevol cosa, etc. Desobeir aquesta normativa comporta dures sancions. Ho vam experimentar ràpidament quan al negar-nos a netejar el mòdul els diumenges ens van aplicar una sanció extrema i ens van dur a aïllament tot un dia. El càstig es va repetir al cap de dos dies i aquest segon cop ens van aplicar règim de vida a aïllament per la resta de la preventiva, juntament amb les amenaces de la dispersió”.

La basca Maite Díaz va estar tancada un temps a la presó de dones d’Alcalá Meco, la mateixa on ara són les conselleres Bassa i Borràs. “La primera impressió d’Alcalá és que més petita que altres macropresons i això la fa una mica més agradable”, explica Heredia, matisant que en cap cas és acollidora. Així que l’estada pot dependre, lleugerament, de la presó que et toqui. En el cas de Soto del Real, on estan empresonats Cuixart i Sánchez, mai ha tingut bona fama. Ho confirma l’empresonada per l’operació Pandora, que record que el mòdul de dones d’aquest centre “és una infraestructura vella, en males condicions, on s’hi passa molt fred -hi vam estar a l’hivern-“. I afegeix que “el menjar és realment poc nutritiu i no es té en compte si hi ha preses amb necessitats concretes (com una companya que estava embarassada i es negaven a facilitar-li suplements per la dieta); a nivell de salut és desastrós i sorprèn la normalització en l’alta mediacalització que s’aplica a les preses a base de receptes de diverses pastilles”.

Però més enllà de les dinàmiques de cada centre, per Díaz de Heredia, el més difícil és si deixes fills i filles a fora: “A mi m’han detingut i empresonat dues vegades. I la segona va ser infinitament més dura perquè, tot i que m’havia familiaritzat amb la vida de la presó, havia estat mare i deixava una criatura fora”. També és el cas de la majoria de presos polítics catalans actuals.

Una via dins la presó per mantenir el contacte amb l’exterior és la televisió i la ràdio. “Però allà no hi arriba ni TV3 ni Catalunya Ràdio”, alerta la basca Maite Díaz de Heredia. Efectivament, si estiguessin tancats a presons catalanes, podrien consumir mitjans de comunicació catalans. Però estan a Soto del Real, Estremera i Alcalá Meco, totes al voltant de Madrid. Aquesta llunyania afecta a més els familiars, que cada cop que volen veure els presos han de recórrer gairebé 650 quilòmetres d’anada i 650 de tornada.

Francesc Argemí (Franki) davant el cartell de carretera que indica el Centre Penitenciari Brians 1 on va estar tancat. Foto Martí Albesa

Rebre més de 2.000 cartes de suport

I avancen les setmanes. Bódalo recomana als consellers i als Jordis que no caiguin en el parany de pensar que tot se solucionarà de pressa. “La meva gran errada va ser pensar que, ja que jo no havia fet res dolent, l’endemà ja em traurien de la presó”, explica. “Tot és lent, els tràmits són lentíssims”, corrobora Franki. Així que només queda matar el temps omplint la ment. Andreu Curto recorda com ho va fer ell: “L’arribada massiva de cartes t’omple el temps, i també les hores que hi dediques responent-les”. Moltes eren d’amics i familiars, però moltes altres eren de persones desconegudes. De fet, cartes i postals són l’element de solidaritat més destacat. Trenquen l’aïllament. Per Bódalo també eren clau. I les guarda totes. Més de 2.000. Curto també en guarda els centenars que va rebre.

Franki: “Promovem les cartes perquè qualsevol ciutadà ho pot fer, des d’una plaça o assegut al sofà. I per banal que sigui el que els diguis, ho agrairan”

De fet, tant Òmnium com ANC animen a escriure cartes als catalans empresonats. El tsunami de cartes s’ha escampat pel territori. Franki, molt implicat aquestes dies en el Comitè en Defensa de la República (CDR) de Terrassa, explica la campanya de cartes que han engegat a la seva ciutat: “Promovem les cartes perquè qualsevol ciutadà ho pot fer, des d’una plaça o assegut al sofà. I per banal que sigui el que els diguis, ho agrairan”, explica. Ara bé, s’han de seguir uns consells perquè arribin bé al pres: cal escriure el destinatari i el remitent en majúscules i amb lletra clara “per tal que cap funcionari pugui aprofitar una lletra confusa per retornar la carta”. “I res d’explicar coses negatives ni de jutjar-los”, remarca Franki. I tampoc se’ls ha de prometre res, perquè les falses expectatives són encara pitjor.

Bódalo llença un missatge a tothom que tingui ganes d’enviar caliu als líders de l’ANC i Òmnium i als consellers empresonats: «A partir dels tres mesos en el meu cas la solidaritat va afluixar i vaig començar a rebre menys cartes, i això comporta que no siguis tant conscient del que estan fent per tu des del carrer. Per tant, és important que la gent no deixi d’escriure».

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

Dona, negra i pobra

23 febrer 2018 |

L'Ajuntament de València passarà la prova del racisme institucional?

Camí de l’Assemblea General

23 febrer 2018 |

Dissabte al matí se celebrarà a València, Palma i Barcelona l’Assemblea General de la cooperativa que edita la Jornada i que posarà les bases per a l’eixida del diari

«La repressió s’ha de respondre de manera política i col·lectiva»

22 febrer 2018 |

Entrevistem la directora de litigis del Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia, Anaïs Franquesa, i l'advocat de l'organització antirepressiva Alerta Solidària, Eduardo Cáliz. Coincidint amb una setmana de molta activitat al Tribunal Suprem, analitzen l'onada repressiva de l'Estat contra el dret a l'autodeterminació iniciada el 2014

2017-11-16T19:50:34+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X