Internacional

Responsables

[CONTINGUT INCLÒS AL NÚMERO ESPECIAL DEL 15 DE DESEMBRE] L’estiu de 2015 la mort d’Aylan Kurdi va obrir els ulls d’Europa davant de l’anomenada “crisi dels refugiats”. Des de llavors i fins el 2017, més de 12.000 persones han mort ofegades al Mediterrani. Què ha succeït des d’aleshores i qui és responsable d’aquestes morts?

Anna Palou, Barcelona I 2 de gener de 2018

@annapalou

L’estiu de 2015, la crisi migratòria va irrompre als titulars dels grans mitjans. Des d’aleshores, què ha fet Europa per gestionar-ho? Ha complert un 35% del compromís d’acollida establert el setembre de 2015 (varia segons l’Estat), ha intensificat acords bilaterals o multilaterals amb tercers països (com el famós UE-Turquia). També ha construït més murs i tanques a les seves fronteres (com els 37 quilòmetres entre Macedònia i Grècia) i ha utilitzat els fons de cooperació per crear noves fronteres encara més al sud (el setembre de 2015 a la cimera de La Valletta, a Malta, es van crear els fons fiduciaris dotats amb 1.800 milions d’euros per a països del Sahel com Níger o el Txad; la mateixa cimera el 2017 es va centrar en Líbia).

«Els estats estan abordant un tema del segle XXI, amb una mirada del segle XVII, en base a l’Estat Nació seguint la filosofia que “això són les nostres fronteres i nosaltres marquem qui entra”», Borrell.

Però, totes aquestes polítiques migratòries qui les decideix? Principalment els estats membres de la UE, tal com explica Gemma Pinyol, experta en polítiques migratòries: «Hem decidit que els encarregats de la gestió migratòria són principalment els ministres d’Interior dels estats i, com que bàsicament es dediquen al control de fronteres, el focus acaba sent la securització». Pinyol afegeix: «Quan el centre és la seguretat, la migració s’acaba tractant com una amenaça». Una reflexió que comparteixen des de la plataforma Stop Mare Mortum: «Els estats estan abordant un tema del segle XXI, amb una mirada del segle XVII, en base a l’Estat Nació seguint la filosofia que “això són les nostres fronteres i nosaltres marquem qui entra”», alerta Toni Borrell. Aquesta idea explica les diferències sobre els compliments d’acollida entre estats.

Malgrat la centralitat dels estats a definir les polítiques migratòries, les cares visibles són el president de la Comissió Europea (CE), Jean-Claude Juncker, i el president del Consell Europeu, Donald Tusk. Quin paper hi tenen? «Les institucions són el braç armat dels estats, però qui pren les decisions importants no és el Parlament, sinó el Consell, on són representats, i les executa la Comissió», remarca Borrell.

A aquests mecanismes se n’hi afegeixen d’altres com l’agència de control de fronteres Frontex o l’EASO (d’asil). Tot i que ara s’està repensant, matisa Pinyol, Frontex només executa les línies de treball marcades per la UE. L’agència fa control de fronteres i patrulla al Mediterrani de la mà d’una altra organització, l’OTAN. Aquesta última, com l’ONU, no és de la UE, però ambdues estableixen acords de col·laboració.

Es busquen nous col·laboradors

Aquí hi entren en joc altres mecanismes com els acords bilaterals que s’estableixen amb tercers països per tal de contenir la migració cap a Europa. Normalment són acords entre estats, com el d’Espanya-Marroc, Grècia-Turquia o Itàlia-Líbia, que en alguns casos s’eleven a un nivell superior: «Quan la UE ha vist que necessita la cooperació de països veïns articula instruments comuns que se sumen als bilaterals», explica Gemma Pinyol. Quan aquests acords no són suficients es busquen aliances més avall, com s’ha fet amb països com Níger, Mali o el Txad, on a través de fons teòricament destinats al desenvolupament d’aquests països s’alcen noves fronteres. Aquest fons els gestiona l’Organització Internacional per les Migracions (OIM) que té acords amb l’ONU. Això fa que, lluny de trobar vies d’entrada regulars i, per tant, segures i legals, s’obrin noves rutes més perilloses.

«No podem parlar d’aquesta crisi sense parlar de la invasió a Iraq o Afganistan o sense tenir en compte les polítiques del Fons Monetari Internacional, per exemple», Ros.

Tribunals i ONGs

Davant de tot això, segons Pi–nyol, el Tribunal de Justícia de la UE i el Tribunal Europeu de Drets Humans arriben tard i les organitzacions humanitàries han donat una resposta insuficient i tardana tot i tenir molts més recursos que en altres crisis humanitàries, segons Sònia Ros, de Stop Mare Mortum. I afegeix: «No podem parlar d’aquesta crisi sense parlar de la invasió a Iraq o Afganistan o sense tenir en compte les polítiques del Fons Monetari Internacional, per exemple».

«Quan parlem de la UE hem d’entendre que també som nosaltres, com a ciutadans», Pinyol.

La ciutadania decideix

El que està clar, però, és que són els estats membres de la UE qui decideixen les polítiques que genera l’«Europa Fortalesa». «Però quan parlem de la UE hem d’entendre que també som nosaltres, com a ciutadans», puntualitza Pinyol, «els que hem de mirar els nostres parlaments». Per tant, Ros avisa la ciutadania: «Vigila qui votes perquè quan tu tries un partit que governa, aquest fa unes polítiques o unes altres. Amb un enfocament de drets humans tindríem un altre escenari».

.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

El futur no serà un algoritme

19 febrer 2018 |

Ara que s'apropa el Mobile World Congress, l'autora ens fa recomanacions per posar una mica de fre al món algorítmic, amb tot allò que sembli incompatible, com els fogons de la cuina, la lectura en un sofà o una reunió a les places i carrers per a fer-hi política

Traiem la humiliació del full de ruta

16 febrer 2018 |

On és la línia entre la tolerància i la humiliació? Ens fa més bons, acceptar insults i escopinades a la cara? El Procés ha estat i ha de continuar sent modèlic en les mobilitzacions de carrer, però en aquest pack hi va també la humiliació? Deixeu-me'n dubtar

​ «Mai has vist eixes pel·lícules del segle XIX amb les fàbriques, els patrons i els obrers? Doncs encara segueix passant el 2018»

15 febrer 2018 |

Entrevista a Amparo Núñez, Antonia del Valle i Magdalena León, treballadores afectades per l’ERO que ha aplicat l’empresa DulceHola i que ha acomiadat la meitat de la plantilla

2018-01-05T09:44:38+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X