Opinió

La República del silenci

A diferència del passat octubre, la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià va anar acompanyada d’una acció de Govern efectiva

MANEL ESTEVE, historiador i membre del Consell Editorial de la Jornada I 25 de GENER del 2018

 

Certament res ha estat i serà igual després de l’1 d’octubre. Per molt que s’hagi imposat el discurs de la fractura social. Per molt que hagin imposat una intervenció sobre una autonomia ja clarament intervinguda. Per molt que totes les forces polítiques independentistes hagin acceptat unes eleccions seguint la música del 155 i del ministre de l’Interior i per molt que l’Estat profund hagi desfermat part la seva força contra tot allò considerat nacionalment català, res ha estat i serà igual després de l’1 d’octubre. Per una raó senzilla: l’1 d’octubre una majoria de la societat catalana va decidir desafiar el projecte d’Estat-nació espanyol optant per a determinar lliurement el seu estatus polític i amb ell, de manera implícita o explícita, la manera d’organitzar-se en el terreny social, econòmic i cultural. L’Estat-nació espanyol va veure qüestionat un dels seus principis fonamentals, la “indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”, especialment indissoluble gràcies a l’experiència sanguinàriament quirúrgica d’una dictadura feixista de gairebé quaranta anys. I l’Estat espanyol va veure’s qüestionat per una força, també, ben senzilla: tot un conglomerat d’homes i dones que van decidir no retrocedir davant la policia, van decidir ocupar col·legis electorals amb tota la imaginació del món, van decidir anar votar, van decidir guardar les urnes, desobeir els tribunals, defensar els col·legis i fer efectiu un referèndum i autodeterminar-se. Gent menuda que va demostrar tenir una consciència de gegant.

L’abril de 1931, quan Francesc Macià va proclamar la República Catalana, immediatament va nomenar un govern provisional, va alliberar els presos socials i polítics, i va nomenar nou president de l’Audiència i nou capità general de Catalunya

L’1 d’octubre el gran protagonista van ser les dones i els homes corrents, de totes les edats i procedències, i el govern de la Generalitat, per dir-ho d’alguna manera, va ser el cooperador necessari. Després vindrien les vagues de l’1 d’octubre i el 8 de novembre que van evidenciar que hi havia una part important de catalans i catalanes disposats a mobilitzar-se de manera intensa i continuada per defensar la voluntat popular expressada en referèndum. Tot un valuós capital polític que va ser malbarat primer el dia 10 i després el 27 d’octubre en seu parlamentària i a mans del govern. Feia temps que no es deixava perdre amb tanta rapidesa una legitimat tant forta com per bastir unes noves institucions. L’abril de 1931, quan Francesc Macià va proclamar la República Catalana, immediatament va nomenar un govern provisional, amb set ministres, va ordenar alliberar els presos socials i polítics, i va nomenar nou president de l’Audiència i nou capità general de Catalunya. Macià va prendre decisions governamentals, si es vol simbòliques però efectives. Com és prou conegut, Macià acabaria negociant amb el govern provisional de la República espanyola, i la República Catalana del 14 d’abril acabaria transformant-se en la Generalitat republicana. Naturalment la societat catalana del 1931 no té res a veure amb l’actual, però el que ens interessa assenyalar és que un gest de ruptura simbòlica com el del 14 d’abril va anar acompanyat d’una acció política i de govern. I d’aquí la seva fortalesa. Res d’això es va produir ni el 10 ni el 27 d’octubre. Entre vacil·lacions, mercadejos i temors es va arribar a la proclamació de la República Catalana. Tot un gest de ruptura simbòlica important, però fallit des d’un primer moment perquè la proclamació republicana no va anar acompanyada d’una acció de govern encaminada a confrontar el poder de l’Estat amb la força i la legitimitat atorgada per l’1 d’octubre. El resultat va ser el desconcert i la debilitat . I la repressió va arribar, i hauria arribat de totes totes, perquè el que no podia tolerar l’Estat és que s’hagués fet l’1 d’octubre: un referèndum edificat amb la força de la gent.

Tots aquells que pretenen donar recorregut polític al mandat de l’1 d’octubre hauran d’assajar altres camins que s’allunyin de la lògica de demanar al futur govern de la Generalitat que materialitzi la República

En bona mesura el 27-O va ser el punt culminant del joc d’aparences que havia configurat el procés: es podia proclamar un República i actuar el dia després com un govern autonòmic, es podia aprovar la llei de transitorietat i acatar el 155, i es podia animar a materialitzar la República i anar al mateix temps a declarar davant els tribunals de justícia de la monarquia espanyola. El punt en què ens trobem es troba fixat encara en aquest joc d’aparences: la retòrica de materialitzar la república acompanyada d’una acció política i de govern autonòmica. No sembla que la majoria governamental sorgida de les eleccions del 21-D, amb o sense Puigdemont, estigui gaire disposada a desplegar el mandat popular de l’1 d’octubre. Molt probablement la confrontació de legitimitats amb l’Estat, el desplegament del potencial rupturista de l’1 d’octubre i els passos efectius cap a la independència no es trobaran en els temps a venir en el centre de l’agenda política de la majoria governamental sobiranista. A hores d’ara res sembla indicar-ho. Per tant, tots aquells que pretenen donar recorregut polític al mandat popular i de ruptura de l’1 d’octubre hauran d’assajar altres camins que s’allunyin de la lògica de demanar al futur govern de la Generalitat autonòmica que materialitzi la República i desplegui mesures republicanes. Seria alimentar una ficció.

En un article de 1944 titulat  la República del silenci, Sartre es referia a aquella República imaginària construïda per l’experiència de la resistència

Fa poc més de setanta anys, en el context convuls, dramàtic i ben replet d’esperances, el filòsof i escriptor J. P. Sartre va publicar un article a Lettres Françaises amb el títol de la República del silenci. Era el setembre de 1944. Poc després de l’alliberament de la República francesa. La Catalunya del 2018 res té a veure amb aquella Europa esquinçada del 1944 però la reflexió de Sartre resulta pertinent per donar significat al convuls octubre català de 2017. En el seu article, Sartre es referia a aquella República imaginària construïda per l’experiència de la resistència: “Així es va constituir, entre les ombres i enmig de sang, la més forta de les repúbliques. Cadascun dels seus ciutadans sabia que es devia a tots i que només havia de comptar amb si mateix; cadascú realitzava, en el desemparament més total, el seu paper històric. Cadascú escometia, contra els opressors, l’empresa de ser si mateix irremeiablement i triava la llibertat de tots”. L’experiència de la resistència havia significat per a Sartre conquerir i afirmar “a cada instant contra el nazisme aquella república sense institucions, sense exèrcit, sense policia”. La República del silenci apel·lava a la capacitat dels homes i les dones de mobilitzar-se col·lectivament, lliures en la seva responsabilitat i amb coratge contra l’opressió. La República, per a Sartre, havia existit en cadascun dels homes i dones de la resistència a través de la seva acció. Si l’octubre del 2017 ha existit la República Catalana, si a Catalunya han pres força els valors republicans, de solidaritat, fraternitat, desobediència i llibertat davant l’opressió ha estat precisament en la pràctica de milers d’homes i dones en les jornades de l’1 d’octubre al 8 de novembre. En aquest pòsit fecund de la mobilització és d’on apareixeran noves fonts de legitimitat per a construir aquella República del silenci que milers de catalans han demostrat voler fer-se seva. I és també en aquest pòsit fecund de la mobilització on caldrà cercar nous camins per continuar avançant.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

Els canvis urgents

21 febrer 2018 |

El Govern Balear ha posat damunt de la taula una Llei de canvi climàtic i transició energètica que planifica un canvi de model radical, concretament de producció energètica. Però les resistències no s’han fet esperar

La immersió lingüística com a model vertebrador d’una escola no segregadora

20 febrer 2018 |

La defensa del model d’escola catalana va més enllà del català com a llengua vehicular i suposa defensar un model públic, democràtic i cohesionador construït gràcies a les lluites populars

El futur no serà un algoritme

19 febrer 2018 |

Ara que s'apropa el Mobile World Congress, l'autora ens fa recomanacions per posar una mica de fre al món algorítmic, amb tot allò que sembli incompatible, com els fogons de la cuina, la lectura en un sofà o una reunió a les places i carrers per a fer-hi política

2018-01-24T17:58:14+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X