Actualitat

Per què li ix a pagar al País Valencià?

Les denúncies i queixes per l’infrafinançament i les seues conseqüències cada volta són més generalitzades, però per què al País Valencià li ix a pagar si és «comunitat pobra»?

Andreu Curto i Francesc Argemí (Franki) al cartell on indica l'accés per carretera als Centres Penitenciaris Brians 2 on van estar tancats. Foto Martí Albesa
Foto: Jesús Prats

JOAN CANELA, València I   17 DE NOVEMBRE DE 2017

@JoanCanela

Demà dissabte se celebrarà una manifestació demanant un «finançament just» per al País Valencià. Una demanda transversal que, a poc a poc com la pluja que fa saó, ha anat calant transversalment en la societat fins a ser assumida per la gran majoria del seu teixit social. La prova és que la marxa que recorrerà València té el suport de tots els partits polítics excepte el PP, dels sindicats, les patronals, universitats i una gran part dels moviments socials i entitats de tot tipus.

Encara sense saber com respondrà la ciutadania a la crida d’eixir al carrer, hi ha un greuge que sembla incontestable: si el País Valencià es troba per sota de la mitjana estatal en renda per càpita, per què és un contribuïdor net a les arques espanyoles en una clara violació de tota lògica de solidaritat interterritorial?

Si el País Valencià es troba per sota de la mitjana estatal en renda per càpita, per què és un contribuïdor net a les arques espanyoles?

La majoria de manifestos i articles han denunciat la injustícia de la situació i han explicat de forma més o menys pedagògica que és l’infrafinançament –i no la corrupció o la mala gestió- el que ha generat l’insostenible endeutament públic valencià. L’autonomia està fent-se càrrec d’uns serveis socials massa grans per al finançament que rep i això genera, primer, una pitjor dotació per aquests serveis i, segon, una necessitat d’endeutament constant.

S’explica menys, però, el per què el País Valencià, precisament, pateix aquesta descompensació.

Primer es crea la pràctica i després s’hi adequa la norma

La normativa assegura que l’Estat compta amb quatre grans fons –garantia, suficiència, cooperació i competitivitat- per tal que les autonomies puguen finançar les competències que tenen transferides. Aquests actuen amb criteris de solidaritat i equitat, per tal d’ajudar les zones amb renda més baixa i, a més, tenen en compte altres qüestions, com la dispersió de la població, ser un territori massa menut o la insularitat.

El problema –més enllà de les qüestions del càlcul de quant rep i quant paga cada territori, ja que les xifres varien molt segons el mètode- és que la realitat no sembla seguir eixos paràmetres. L’escàs territori podria servir per a entendre que la Rioja o Cantàbria siguen de les comunitats més ben finançades, però Múrcia, amb una superfície similar, paga més del que rep. La insularitat serveix per a Canàries, però en canvi les Illes Balears pateixen el dèficit més gran -un 14,2% del PIB- que qualsevol altra autonomia. I el País Valencià també té un saldo negatiu tot i trobar-se per sota de la mitjana, mentre la Rioja o Aragó, autonomies amb una renda per càpita força més alta, reben un finançament molt millor.

Andrés Boix: «el sistema, a banda de molt opac, és molt més improvisat que tot això»

«La veritat –explica el professor de Dret Administratiu de la Universitat de València, Andrés Boix- és que tot el sistema, a banda de molt opac, és molt més improvisat que tot això. El que en realitat fa l’Estat és: quan traspassa una competència, calcula quan li costava i hi inclou la partida al finançament econòmic. Així, primer es quadren els números i després es fa la normativa per a justificar el sistema, així que no hi ha cap regla coherent que es puga estudiar i reclamar, sinó que ix el que ix».

Vicent Soler, conseller d’Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat Valenciana,, en una entrevista al butlletí de l’Euram publicada aquesta mateixa setmana assegurava que «la Comunitat Valenciana va tindre transferides des de mitjans dels anys vuitanta les competències, la qual cosa va suposar que assumira la major part del cost associat al desplegament de l’Estat de Benestar que es va produir en eixos anys». I afegeix: «Per contra, en els territoris on eixes competències no estaven transferides, el cost el va assumir el Govern central i, en el moment del traspàs, aquest cost es va tindre en compte en la valoració de les transferències i, per tant, en el finançament associat». És a dir, la millora de l’estat del benestar hauria estat assumit per l’estat central a les autonomies on les competències van ser traspassades més tard, mentre que a les primerenques van ser el governs autonòmics sense que la dotació necessària s’actualitzés.

L’opacitat de l’Estat, altra vegada

El problema és, altra vegada, que aquesta teoria no acabar d’encaixar exactament amb la realitat. Per exemple, Galícia va veure transferides les seues competències en sanitat el 1980, abans fins i tot que el País Valencià. Però allí van tenir un superàvit fiscal del 8,19% l’any passat.

Sempre s’ha donat per suposat que l’Estat preautonòmic distribuïa la seva despesa social de forma equitativa per territoris però, a la mateixa entrevista, Vicent Soler alerta que no sembla que fóra així: «Conforme ha existit informació pública que ha permès la comparació per comunitats autònomes, s’ha anat posant de manifest que la despesa pública i el desplegament dels serveis públics en la Comunitat era clarament inferior al d’altres regions».

Vicent Soler: «Conforme ha existit informació pública, s’ha anat posant de manifest que el desplegament dels serveis públics en la Comunitat era clarament inferior al d’altres regions».

Quin era el criteri de l’Estat franquista per repartir la despesa social? I quines diferències interterritorials hi havia? Aquesta és una investigació en profunditat que resta pendent.

País Valencià: de territori ric a empobrit

Una hipòtesi sobre la menor inversió social de l’Estat al País Valencià respecte, per seguir amb l’exemple, que a Galícia, podria ser que aquest territori era llavors considerat «ric», o siga que tenia una renda per càpita superior a la mitjana espanyola. De fet, cap als anys 30 es trobava gairebé un 20% per sobre. Amb diferències cada volta menors, s’hi va mantenir fins al 1975, quan va quedar pràcticament equilibrat. Fins a la segona meitat de la dècada dels 90 la renda per càpita valenciana encara seria lleument més elevada que la mitjana, quan va començar a quedar per sota. Una tendència que s’aguditzaria amb l’entrada al segle XXI.

És el dèficit fiscal continuat el causant d’aquest empobriment –en termes relatius- valencià? Pau Caparrós, de l’Institut Ignasi Villalonga apunta més aviat al canvi de model econòmic impulsat pels governs del PP, que van permetre la desindustrialització i ho van apostar tot al turisme i a la construcció, amb salaris molt més baixos i molt menys valor afegit: «Des dels anys 70, on hi havia una indústria molt internacionalitzada, el País Valencià ha perdut fins a 10 punts en el rànquing de la renda per càpita».

Pau Caparrós: «Des dels anys 70, on hi havia una indústria molt internacionalitzada, el País Valencià ha perdut fins a 10 punts en el rànquing de la renda per càpita».

Aquest canvi de model, però, sí que té una forta relació amb l’endeutament públic segons Caparrós, atès que «la població ha augmentat fins a un 20% en aquests anys, creixent així les partides en despesa social, però els ingressos, en una estructura econòmica molt menys productiva, no han augmentat en la mateixa proporció, obligant a la Generalitat a endeutar-se per mantenir la sanitat i l’educació».

Siga com siga, la situació valenciana -on a pesar de trobar-se dins el grup de territoris empobrits contribueix a la caixa de solidaritat i enlloc de beneficiar-se’n- posa de manifest les incoherències del model autonòmic i fa saltar totes les alarmes al preguntar-se perquè és tan difícil resoldre una descompensació tan evident.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

Mediterranis i ciutadania: guia de navegació entre conflictes

21 febrer 2018 |

Els països de la Mediterrània viuen una situació explosiva que no s’arreglarà amb campanyes militars. Cal recuperar sobiranies i reforçar la societat civil

Els canvis urgents

21 febrer 2018 |

El Govern Balear ha posat damunt de la taula una Llei de canvi climàtic i transició energètica que planifica un canvi de model radical, concretament de producció energètica. Però les resistències no s’han fet esperar

La immersió lingüística com a model vertebrador d’una escola no segregadora

20 febrer 2018 |

La defensa del model d’escola catalana va més enllà del català com a llengua vehicular i suposa defensar un model públic, democràtic i cohesionador construït gràcies a les lluites populars

2017-11-17T08:04:59+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X