ELBA MANSILLA

De la pedagogia a l’exigència feminista

El món capitalista està construït al voltant d’un subjecte que, directament, no existeix: l’Homo economicus. Un ésser fictici que mai va ser infant ni serà vell, que no es posa malalt i ni tan sols té cura de si mateix, però que cada dia està llest per anar a treballar. Pur miratge d’autosuficiència aixecat a partir del treball, el temps i els afectes que algú altre li dedica per sostenir-li la vida. Des dels moviments per la transformació social es denuncia la injustícia i la desigualtat d’aquest model econòmic ecocida, patriarcal, racista i colonial —Yayo Herrero dixit. I, alhora, es multipliquen les alternatives quotidianes i vivibles que posen en pràctica els principis i valors de l’ecologisme social i el feminisme. L’economia social i solidària (ESS) n’és exemple i referent: un moviment social i econòmic que camina fent-se preguntes sobre la seva capacitat per ser inclusiu amb la diversitat de gènere, origen i classe, perquè vol esdevenir una eina veritablement emancipadora.

Cal, però, aprofundir en la cultura de la corresponsabilitat per trencar amb la percepció d’autonomia i independència del treball productiu públic remunerat respecte al treball reproductiu privat gratuït si realment es vol aprofitar al màxim el potencial de l’ESS, en què ja s’han revertit algunes de les tendències pròpies del mercat laboral convencional, com la precarietat, la temporalitat, la parcialitat i la desigualtat salarial per raó de sexe.

Dissortadament, però, a Catalunya la diferència de temps dedicat a la reproducció social entre homes i dones és encara molt lluny de ser equitativa. L’hora i 39 minuts de més que les dones dediquen al treball domèstic, reproductiu i de cures no la dediquen a organitzar-se, formar-se i cuidar-se. Això explica per què encara estan infrarepresentades, també, als òrgans de govern del món solidari, concentrades en categories professionals inferiors i exercint majoritàriament els drets de conciliació.

Hem fet grans avenços per reconèixer el valor social de la cura. El diagnòstic i la pedagogia social han estat el primer pas. Ara hem de fer el salt a l’exigència teixint aliances entre subalternes fins a aconseguir socialitzar-ne la responsabilitat i combatre la (mala) divisió social de la cura.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu


@firma

ELBA MANSILLA

Sòcia de La ciutat invisible