XAVIER GIRÓ

Desmuntar l’artefacte i guardar les peces

Com qui construeix un enginy per treure profit de la canya de sucre, però es troba que no s’arriba a tota la collita, que l’artefacte no respon prou, i s’adona que si el força perilla tot, així plega la Jornada. Desmunta l’artefacte abans que s’esberli i guarda les peces perquè el projecte —l’enginy—, encara que era difícil, era convenient; encara que fos desitjable, no ha estat possible, i encara que no se n’hagi sortit, ha pagat la pena perquè ha atresorat experiència i la canya encara espera la safra.

El camí fa pendent si s’allunya dels poderosos habituals i la màquina es programa per sobreviure sense la seva publicitat ni el seu favor. Ser d’esquerres és estar amb la gentada de baix. Estar-hi, no obstant això, no vol dir ni que et coneguin ni que et trobin interessant. Fer-te conèixer exigeix despeses respectables en difusió, gairebé agitprop, només perquè soni el teu nom. I multiplicar els atractius periodístics requereix que, més enllà de les qualitats individuals, hi hagi una bona quantitat de redactors que treballin en equips —perquè el periodisme és un ofici grupal—, que aixequin exclusives i que posin llum fresca i un aire transparent als assumptes de costum. Però és clar, tot alhora sense que comporti abandonar gaire els afers quotidians de l’esfera pública, no es pot dir que sigui poca feina per a una redacció més aviat modesta.

Cert que no es tractava de cobrir totes les informacions locals dels pobles i ciutats de Catalunya, sinó d’ocupar-se’n de forma global, com també dels conflictes de més pes. Però l’entrellat es complica perquè el pla no es limitava al Principat, sinó al paquet dels Països Catalans, unes realitats que, tot i compartir tants elements, són tan diverses i tenen ritmes polítics tan diferents que caldrien, cada dia, tres diaris diferents apilats en un mateix. Diem tres i no quatre perquè Perpinyà encara és més lluny. S’hi suma el cost de produir i distribuir un diari de paper —sí, uns fulls fets amb cel·lulosa, carregats de lletres i il·lustracions—, on haurien de confluir sectors d’una certa edat, a qui encara els agrada mirar-lo, tocar-lo i quasi olorar-lo, i un franja de lectors ja acostumada a assabentar-se de la vida amb una eina de butxaca que no cal demonitzar.

Sí, era difícil, però malgrat tot era convenient. Seria pretensiós dir que era necessari, no. Se’l pensava com una contribució a cimentar un espai d’informació i debat per als corrents d’esquerres —en particular, anticapitalistes—, el feminisme més progressista, l’autodeterminisme —amb indepes i no indepes— i fer-lo dels Països Catalans i per als Països Catalans.

Certament, no hi havia de regnar la calma d’una bassa, sinó turbulències naturals de les discrepàncies derivades de projectes no calcats els uns dels altres que accepten un confrontació d’idees honesta i controvèrsies no sectàries. Un lloc on lectors i lectores aprenen, afinen les anàlisis i van tant a l’arrel (d’aquí la radicalitat) dels conflictes, tant, que se senten preparats per prendre decisions, perquè el mitjà els ha estat útil. Per a la lluita, per al compromís, per triar un llibre o per saber quina pel·lícula no cal anar a veure.

Un espai compartit on quotidianament es parlés de moviments naixents i reivindicacions menyspreades. I també de moviments coneguts, però amb respecte, i de reclamacions justes i conegudes, i, tanmateix, ignorades com la pluja.

Un terreny —en paper o digital— on les preocupacions compartides permetessin als actors en pugna exposar posicions i relligar diàlegs desfilats i teixir aliances estratègiques sense les quals costa d’imaginar com fer abdicar i fer caure el règim del 78, una condició cada dia més ineludible per fer efectius la democràcia i els drets que hi van de bracet. Unes coalicions no només a escala de Catalunya, sinó dels Països Catalans, però també aliances amb moviments i forces del conjunt i de diferents parts de l’Estat. Coalicions i aliances necessàries perquè els aparells estatals són tan forts que és poc imaginable una revolta pacífica victoriosa sense elles i perquè, si no és pacífica, difícilment serà una victòria.

Que l’estratègia sigui necessària no implica que l’enginy també ho sigui. Ara bé, humilment, un artefacte com el dissenyat, una mica sí que seria convenient. Malgrat tot, de moment, no ha estat possible.

Ni els projectes comunicatius estàndard tenen un model de viabilitat a seguir ni gaires projectes cooperatius presenten exemples imitables. Els estàndard es veuen forçats al model del canvi continu de model. On fa cinc mesos rajaven ingressos, avui s’ha assecat la font.

Els projectes cooperatius, al seu torn, són singulars i els que (sobre)viuen s’han alliberat del ritme de producció diària i contínua d’informació (i d’explotació de les redaccions) que impera en els estàndard, no per imperatiu de l’actualitat, sinó per la necessitat industrial de mantenir una cadena de producció en marxa. Han optat per una informació més pausada i que no surt a la llum si no ha madurat.

A la modèstia de l’arrencada de l’enginy de la Jornada, s’hi ha sumat un context de recessió política on tot just s’entreveuen línies noves de confluència. No disposa d’un coixí econòmico-social mínimament articulat i embolicat com tenen el Gara o el Berria al País Basc, o com tenia al seu moment (o té) Die Tageszeitung a Alemanya, amb el moviment alternatiu i els Verds. O, fins i tot, Le Monde Diplomatique, a una escala europea i llatinoamericana.

«L’enginy reposa desmantellat i les eines provaran de protegir-se del rovell amb l’oli de pensar en un nou reassemblatge que ens faci ser més a prop del possible»

 

El moviment cooperatiu és un valor, però és no n’hi ha prou. Cal un coixí més divers, més actiu i més versat en la necessitat d’una bona dimensió comunicativa per articular l’espai transformador i de ruptura. És un coixí dinàmic, sotmès com els moviments socials a alts i baixos; és així i, malgrat la seva variabilitat, és el substrat imprescindible perquè existeixin mitjans contracorrent.

És clar que hi ha hagut errors, i també que se n’aprèn. L’enginy s’atura, l’artefacte reposa desmantellat i les eines provaran de protegir-se del rovell amb l’oli de pensar en un nou reassemblatge que ens faci ser més a prop del possible.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu


@firma

XAVIER GIRÓ

Professor de Periodisme de Conflictes Armats i Pau a la UAB i membre del consell editorial de la 'Jornada'