BEL OLID

Que continuï l’espectacle

Hi ha poques vides que siguin un drama absolut, una comèdia perfecta. Fins i tot els més castigats per la misèria (del tipus que sigui) tenen moments brillants en què sorgeix la joia. Com a protagonista d’una infància que explicada en titulars sembla terrible, però que va tenir els seus moments, si no de felicitat, com a mínim sí d’alegria, m’agrada submergir-me en les complexitats dels altres. M’hi sento com a casa. I a Fun Home Alison Bechdel ofereix exactament això: un cop d’ull a la vida d’una nena de classe mitjana als Estats Units, que podria haver estat immensament feliç i que en canvi va tenir més dificultats del que calia.

Sóc molt fan d’Alison Bechdel, per molts motius. Pels tips de riure amb Dykes to watch out for, que es va traduir al castellà com Unas bollos de cuidado. Pel test de Bechdel, que ofereix una eina senzilla per veure claríssim el biaix del gènere al cinema. Perquè és activista, perquè és divertida, perquè és llesta, perquè totes aquestes qualitats reunides en una sola persona me la fan irresistible. En el cas de Fun Home, però, he de dir que m’ha agradat més el musical que el llibre.

Bechdel ofereix una obra sobre l’ombra dels pares a les vides dels fills, no només durant la infantesa, sinó també durant la joventut i l’edat adulta; sobre estimar persones imperfectes, fins i tot reprovables; sobre buscar una connexió que ha existit poc i malament. Sobre viure, fer-se gran, mirar enrere, estimar-se de manera retroactiva. Sobre els pares que valoren la façana per sobre de tot, i les filles que han de gratar-la per créixer i viure la seva vida.

A la novel·la gràfica potser hi pesa tant el pare que deixa poc espai per a la filla i això, en canvi, es reverteix a l’adaptació que Lisa Kron n’ha fet per al teatre (traslladada al català per Daniel Anglès i Marc Gómez). Potser perquè Kron no parla d’ella mateixa, com fa Bechdel, no té por de donar a l’Alison el protagonisme que li pertoca en aquesta comèdia que passa en una funerària, o en aquest drama que té lloc a casa d’una família «normal».

Suposo que el més m’agrada de l’obra és que hi ha espai per plorar i per riure. No defuig les contradiccions ni els matisos, és rica com és rica la vida. Les anècdotes són d’una família concreta, sí, però el rerefons és el de qualsevol família. Perquè hi ha pocs dolents absolutament dolents, hi ha pocs bons irreprotxables. I ensopegar una obra que ho expliqui així de bé i així de fàcil és un regal.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu


@firma

BEL OLID

Escriptora