Pere Maruny

Vides polítiques

Ara que Aznar i González reconeixen i reivindiquen de la maneta el Règim del 78, ara que els xats dels jutges mostren fins a quin punt l’extrema dreta és predominant a la judicatura, ara que constatem que els alts comandaments militars espanyols són majoritàriament franquistes perquè així s’hi declaren a cop de comunicat, ara que a Espanya es torna a perseguir a persones per ofendre la Religió Única de la Pàtria i a Sa Majestat, sembla que, enllà de l’obligat discurs de propaganda oficial del Règim, l’esquerra reaccionària al procés català és la darrera línia de defensa dels qui creuen que Espanya és un Estat de Dret i democràtic. Una democràcia “imperfecte”, diuen en mostra evident d’equidistància combativa (però com, d’imperfecte? Com la democràcia turca? Com la russa? El grau d’imperfecció no el saben precisar), però una democràcia i un Estat de Dret, a fi de comptes, que ells s’encarreguen -amb l’espatlla coberta per aitals jutges i militars si els arguments no s’empassen- de defensar.

Sentir certs discursos de certa esquerra em produeix un desassossec fondo, vital. També un xic de vergonyeta política aliena, evident, quan la seva màxima aportació al debat és “el procés és convergència” i ho fiquen tot dins el mateix sac. Però és aquest sentiment primari de tristor el que m’urgeix d’indagar. Permeteu-m’ho: les nostres vides polítiques també són vivències personals.

Un any després del meu aterratge al món l’any 1974, el pare, que ja havia conegut la presó, va haver de tornar a la clandestinitat quan la policia franquista va desarticular tot l’aparell propagandístic del PSUC a la comarca del Bages. Va fer sort: amics i companyes van ser detingudes i torturats. La mare, que per aquells anys va formar part del Comitè Central del partit al costat de noms com Vázquez Montalbán, va passar uns mesos difícils. A les primeres eleccions post-franquistes al Parlament van oferir al pare -al mascle- d’anar de tercer a les llistes, lloc que li hauria donat l’escó. Però l’home, que sentia la política com una responsabilitat vers la comunitat, va intuir que aleshores s’obria una nova etapa de professionalització dins mateix de les formacions polítiques que les transformaria fins a resultar irrecognoscibles, i va optar per dedicar-se a la seva carrera professional: es va jubilar treballant com a psicòleg a l’escola pública catalana per la que els meus pares -tots dos- sempre van batallar.

De tornada als orígens empordanesos, el pare va comprometre’s i participar de l’activitat dels hereus polítics del PSUC, Iniciativa per Catalunya, a nivell local. Tot i que poc a poc va anar distanciant-se dels seus companys polítics, fins al tombant de segle sempre s’hi va sentir lligat. Enllà, ja són pigues d’un altre paner. Però les seves conviccions -les que van dur-lo a la presó i a la clandestinitat- seguiren sempre intactes. Va morir fulminat per un càncer l’any 2012, però sé bastant del cert què en pensaria, ara, del moment polític que estem vivint. I és per això que veure com certs relats de gent que, a casa, sempre s’havien considerat dels nostres coincideixen fil per randa amb l’argumentari més ultra d’un Règim tronat -el Cop d’Estat independentista, per exemple- fa que la decepció política i humana amb certs personatges m’arribi del més enllà.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu


@firma

Pere Maruny

Periodista