Miquel Andreu

On has anat aquest estiu?

No sé si encara es porta, però recordo la sorpresa que em va generar al seu dia conèixer la quantitat de bascos de l’esquerra abertzale que estiuejaven a Salou i com se’n delien. Hi feien el guiri total, sense rubor, i els encantava, i a nosaltres se’ns trencava aquella imatge idealitzada del militant coherent. Però... qui no ho fa? Ara que hem acabat l’estiu, fem recompte: qui de nosaltres no ha estat guiri aquests tres mesos? Jo no puc aixecar el dit.

Feia cinc anys que no trepitjava un aeroport però enguany ho he fet dues vegades. He estat respectuós allà on he anat i m’ha incomodat ser conscient de contribuir a l’espiral depredadora de la manera de viatjar actual. Però ja m’hi puc posar fulles que, a la pràctica, no sóc gaire diferent –no som gaire diferents– del guiri que ens fa angúnia quan ens omple els barris i ciutats de casa nostra. Comprem el bitllet a les mateixes companyies low cost, mengem els mateixos sandvitxos envasats de l’aeroport, lloguem el mateix cotxe a les mateixes empreses, comprem als mateixos supermercats quan aterrem.

Ens podem incomodar tant com vulguem, podem ser més discrets o menys a les xarxes, podem acompanyar la foto de frases polítiques, podem portar lectures que ens recordin que no, que nosaltres som diferents, que anem pel món d’una altra manera, però no deixem de ser uns autèntics guiris. Som l’individu del seient 21F del vol VLG3720, de qualsevol seient, de qualsevol vol, i hem acomplert la funció de turista, i punt. Quan ens sabem una peça més d’aquesta espiral, tendim a autojustificar-nos, convencent-nos que és excepcional. L’excepcionalitat d’Ikea, l’excepcionalitat de Decathlon, l’excepcionalitat de Mango, l’excepcionalitat de Samsung... Realment és difícil escapar-ne, com difícil és mantenir durant gaire temps la fermesa de no tornar més a l’establiment que va obrir portes en aquella vaga general.

Tornant al viatjar, no sé si tot plegat té a veure amb l’avió, amb la normalització que hem fet d’un sistema de transport de costos elevadíssims. El veiem quotidià, forma part de les nostres vides i, com més avesats, més cosmopolites, més professionals, més viatjats, més nivell; una concepció encarnada en aquell que, quan s’engega l’explicació de les emergències de vol i el personal de bord gesticula mecànicament, continua llegint amb els auriculars posats, o el qui quan demanen d’apagar el telèfon mòbil continua tot el viatge connectat.

La quotidianitat de l’avió, però, no arriba a ser total i deixa, encara, una escletxa a la fascinació. En el fons, per molt que n’aparentem una simbiosi quasi orgànica, l’avió ens fascina. Fotos des de la finestreta (si es pot veure l’ala, millor), fotos al panell d’informació de la porta d’embarcament, que es vegi bé la destinació... En canvi, quantes fotos hem vist aquest estiu a les xarxes on aparegui una estació de tren? O dalt d’un autobús? O fins i tot del cotxe carregat de maletes. Jo, cap. Potser és aquesta manera d’encetar un viatge, la invisible, la que hem de recuperar.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu


@firma

Miquel Andreu