BEL OLID

Odi

Sí, és veritat. Odio. Odio molt i intensament. Odio Déu, si és que existeix, per no fulminar ara mateix amb llamps de foc i gran renou els que se’l posen a la boca i justifiquen el poder. Em cago en Déu i en l’Església; sobretot en la que mana. I en la mania de parlar del que no entenen i de voler-nos com anyells. Em cago en bisbes i en sermons que diuen pecat de tot allò que és viure lliure i estimant-se. Em cago en els que aprofiten aquest Déu —que jo diria inexistent— per fer un infern aquí a la terra.

Odio molt, i em cago en Déu, si és que existeix, i en les monges que roben nadons, i en els capellans que toquen nens. Em cago en ells i els portaria, si pogués, en una illa on no tinguessin res més a fer que torturar-se entre ells.

Això no vol dir que no respecti els que em respecten, si creuen que Déu, en qui jo em cago, existeix. Si el creuen bo i ple d’amor, i amic dels meus, que són els bords. Em sembla bé si hi ha qui creu el Déu de llum que diu que hi pot haver. Sobretot si no molesten, sobretot si no em dicten com he de viure ni com he de ser. Sobretot si no maten en nom seu i em deixen ser.

Sí, és veritat. Odio molt i intensament, i amb molts motius. Perquè Déu, si és que existeix, no pot passar al davant de la vida i la dignitat de les persones que no fan mal a ningú, ni pot justificar l’odi a qualsevol només perquè ens sembli diferent. I si hi ha Déu i és que existeix, ja es podria anar espavilant i fer fora del club tots els que serien capaços de matar per ell.

«Em cago en Déu i en l’Església, sobretot en la que mana; i en la mania de parlar del que no entenen i de voler-nos com anyells»

@firma

BEL OLID

Escriptora