ALBERT BOTRAN

Fuster i el referèndum pactat

El referèndum pactat es manté en l’agenda política catalana, amb la diferència que alguns actors que abans l’atacaven per impossible i desmobilitzador ara el situen com a únic objectiu versemblant. A tal efecte, se’ns recorda que la independència serà negociada o no serà.

«El pacte com a punt de partida continua sent tan desmobilitzador com ho era abans de l’1-O»



Potser hi ha qui parla en aquests termes perquè no obliguen a concretar accions a curt termini. Potser hi ha qui arriba a aquesta conclusió espantat per la possibilitat de la fractura social. Hi ha qui deu pensar que així es crida la base dels comuns, si bé és al contrari: donar ara la raó a Rabell-Coscubiela suposa blindar aquest espai polític contra crides i contradiccions. Finalment, hi ha qui deu pensar que en els conflictes quan tens menys força has de tenir més raó, i que per això hem de restar sempre oberts al diàleg i a la negociació.

A aquest últim argument hi podríem afegir un revestiment ideològic i dir que el poble català té un caràcter pactista. Sobre aquest tòpic de la nostra història escrivia Joan Fuster el 1979, a Serra d’Or, en un article que trobareu a la xarxa: «Aprensions a propòsit del pactisme». La primera aprensió de Fuster era apuntar que la tendència al pacte no era una excepcionalitat dels catalans, sinó que «el pactisme es produeix en qualsevol lloc del món, quan no hi ha més remei». La segona, que en la nostra història es comptaven per igual els pactes i les insurreccions: «Hi ha hagut tants pactes com ha convingut. Però no ens enganyem: han tingut, prèviament, un intent de revolta»; i afegia «amb un vessament d’hemoglobina important».

Fuster reblava: «Que consti que no estic en contra dels pactes. Però em sembla trist i estúpid que, per ser catalans, automàticament ens proclamem pactistes. No hem estat especialment pactistes si no fou per obligació: l’obligació del vençut, que espera no ser-ho del tot, és el pacte».

«Com debilitem la monarquia perquè accedeixi a un referèndum pactat?»



En aquest punt, si se’m permet, no estic d’acord amb l’enfocament del geni de Sueca. Perquè el pacte no sorgeix només de la necessitat dels vençuts, sinó de la incapacitat dels vencedors d’imposar totalment la victòria. Tal és el cas del pactisme medieval i modern català, en el sentit estricte de la paraula: el sistema pel qual la monarquia, massa dèbil per governar de manera absoluta, havia de pactar amb sectors socials apoderats.

Els i les independentistes que estem en contra de convertir el referèndum pactat en consigna no ho fem per rebuig ideològic als pactes o les negociacions. Tampoc per hiperventilació. Ho fem perquè situar el pacte com a punt de partida continua sent tan desmobilitzador com ho era abans de l’1-O. No contraposem la unilateralitat a la negociació, sinó que la contraposem a la inacció. I asseure’s a una taula en la qual l’altra part no té intenció d’arribar a acords vol dir inacció.

La pregunta que cal fer a qualsevol persona que, honestament, cregui que cal enfocar-nos en el referèndum pactat seria, parlant en termes històrics: com debilitem la monarquia perquè li calgui asseure’s a la taula, perquè accedeixi a un referèndum pactat?

@firma

ALBERT BOTRAN

Historiador i exdiputat de la CUP