ANNA GIMENO

La sanitat no és universal perquè és patriarcal

Al fil de la dimissió de la ja exministra de Sanitat Carmen Montón s’ha difós àmpliament la idea que Espanya ha recuperat la sanitat universal. I quan sent eixa paraula, universal, em ve al cap una fal·làcia discursiva que algunes generacions hem estudiat a les escoles, quan arribàvem al tema de la Revolució Francesa i la Il·lustració, des d’una perspectiva absolutament patriarcal: la del sufragi universal com una conquesta en la qual totes les persones estàvem incloses, sense cap aclariment al detall de la composició exclusivament masculina d’aquell univers en qüestió.

En el cas de la sanitat, hem avançat en el fet que les dones podem anar al metge del sistema públic i ens atenen. Però l’home és, com a aquell sufragi, la mesura de totes les coses i eixe concepte d’universal continua sembrant la fal·làcia d’una igualtat inexistent i construint un imaginari inclusiu que no sols és fals, sinó que per existir frena l’avanç, perquè dificulta la visibilitat dels greuges.

Fins als anys 90, la major part de les investigacions científiques estaven realitzades amb mostres exclusivament masculines, tot i que els resultats s’apliquen també a les dones

Com explica molt bé l'endocrina especialista en medicina amb perspectiva de gènere, Carme Valls, als manuals de medicina el cos que serveix de referència encara és el masculí. Per això, entre altres coses, s’ha donat per fet que els símptomes masculins d’infart eren iguals també per a les dones, però com en altres afeccions o patologies, no ho són. El fet de no prendre-ho en consideració pot tenir conseqüències fatals per a les dones.

Fins als anys 90, la major part de les investigacions científiques estaven realitzades amb mostres exclusivament masculines, tot i que els resultats s’apliquen també a les dones, i no es valorava si els resultats afectaven de manera diferenciada cada gènere. La posologia dels fàrmacs està basada, entre altres coses, en el pes de les persones, però no s’atén a les diferències de metabolització per gènere —que existeixen i es coneixen— i s’apliquen a les dones remeis farmacèutics destinats als homes amb conseqüències com la sobremedicació per a nosaltres.

Tenim una sanitat masculina, creada i desenvolupada des de la perspectiva patriarcal, en la qual atenen les dones però amb patrons que no ens encaixen i que, a més, perjudiquen la nostra salut

El feminisme va començar fa anys reivindicant que els poltres de parir són molt còmodes per als ginecòlegs, perquè poden treballar drets, però del tot inadequats per a una dona que es veu obligada a fer força tombada per a expulsar la criatura que porta. L'escena  posava de manifest també de manera simbòlica quina és la mirada i la posició central en el sistema sanitari. Estem reivindicant, des de no fa res, no sols més dones en investigació, sinó també la incorporació definitiva de la perspectiva de gènere en medicina i el reconeixement que les pràctiques socials patriarcals tenen una repercussió brutal i desatesa en la salut de les dones. I quasi tot està per fer.

Així doncs, tenim una sanitat masculina, creada i desenvolupada des de la perspectiva patriarcal, en la qual atenen les dones però amb patrons que no ens encaixen i que, a més, perjudiquen la nostra salut. La sanitat espanyola no és universal ni de lluny i hauríem de deixar de citar-la amb aquest nom.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu


@firma

ANNA GIMENO

Periodista