RICARD CHULIÀ

No es pot?

Set anys seguits, un milió o més d'un milió —les xifres són indiferents, la gentada és immensa i impossible de negligir— de catalans han ocupat els carrers de Barcelona cada 11 de Setembre. Un d'aquests anys varen formar una cadena humana donant-se la mà des d'Alcanar fins al Pertús, uns 400 quilòmetres. Tot això sense que ni una mosca prenga mal, com se sol dir.

En tots aquests anys, els partits explícitament independentistes i els que reivindicaven un referèndum d'autodeterminació —pactat o no han guanyat les eleccions. Una vegada rere l'altra i en tots els àmbits. Fins i tot varen guanyar les darreres, les de 21 de desembre del 2017, convocades pel mateix govern espanyol.

Així mateix, més de dos milions de catalans han participat en dos referèndums d'autodeterminació al marge de l'estat espanyol. Més ben dit: no només al marge, sinó oposant-s'hi explícitament i desafiant-ne la prohibició. El 9-N es va fer front a la passivitat, i l'1-O, als colps de porra.

De fet, aquest primer d'octubre es va fer amb voluntaris que amagaven les urnes a la Catalunya sota jurisdicció francesa tot burlant la intel·ligència espanyola; amb gent del carrer que defensava els col·legis electorals amb el propi cos; amb un president que votava després d'enganyar en un túnel l'helicòpter de la policia que el perseguia.

Amb mig Govern en la presó i l'altre mig en l'exili. Amb els Jordis en la presó acusats de manifestar-se. I amb tots ells que serien lliures a tot arreu de la Unió Europea, excepte a Espanya.

Fet un balanç d'urgència, només cal dir que si amb això no es pot, amb què s'ha de poder? Exactament quin canvi polític que no siga jocfloralesc volen portar a terme els que diuen que la independència no és possible?

A hores d'ara, qualsevol demòcrata hauria de ser solidari amb el republicanisme català. Perquè si ells no poden, qui podrà?

@firma

RICARD CHULIÀ

Filòleg