Joan Sebastià Colomer

The Skatalites: el museu de cera de Benicàssim

No se sap si L. Ferrando, el cronista per a Todo Benicàssim del Rototom Sunsplash, és molt bromista o està un pèl desorientat, però es va referir a l’actuació de The Skatalites el 18 d’agost a Benicàssim com «el ritme del millor ska del moment». Una apreciació mordaç quan hom parla d’una banda amb més de cinquanta anys al darrere, que ha compartit escenaris amb gent tant «del moment» com Bob Marley. Tractant-se de música afroamericana, el festival va organitzar una xerrada sobre racisme que comptava, entre d’altres, amb la presència de la diputada negra de Podem Rita Bosaho. Tan sensibles estaven els organitzadors que això va coincidir el mateix dia amb un bonic debat ecologista titulat Plásticos, la vida no es desechable. Molt en sintonia amb la postmodernitat, el debat sobre l’explotació del treball als festivals de música queda ajornat per a vagi a saber vostè quan.

Programar The Skatalites és programar una llegenda i encara que la formació no és la inicial per causes naturals, l’escenari podia perfectament semblar el museu de cera. Hi era Doreen Shaffer, reina de l’ska i cantant original de la banda; el baixista Val Douglas, que, encara que es va incorporar al grup molt tardanament, té al seu currículum col·laboracions amb The Abyssinians, Toots and the Maytals, Peter Tosh i Bob Marley, entre d’altres, i Derrick Morgan, rival de Prince Buster des dels més obscurs orígens de l’ska a la dècada dels 50, en els anys que precedeixen la independència de Jamaica, esdevinguda el 1962. L’ska va ser la banda sonora d’aquesta independència. El seu caràcter de música de ball i la predominança dels temes instrumentals —a diferència del reggae, sorgit posteriorment— de tipus popular amb una incansable repetició d’estructures que es convertien en una cinta transportadora on hi cabien tota mena de plagis descarats i cites que anaven des de Txaikovski a Els canons de Navarone i les seves armonies vocals van fer de l’ska l’expressió musical de l’optimisme que va envoltar el procés d’independència.

A The Skatalites va correspondre, amb els seus enregistraments del 1964 i el 1965, ser, probablement, la banda més emblemàtica del període. En aquests dos anys van enregistrar una quantitat interminable de temes que encara ara es desenterren dels arxius i tal com havien vingut se’n van anar. Va ser el mateix resorgir de l’interès per la seva música —i la música jamaicana en general— el motiu del seu retorn durant els anys 80. A hores d'ara, una actuació com la dels Skatalites a Benicàssim té sempre l’element intrigant i alhora litúrgic de no saber si serà la darrera.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu


@firma

Joan Sebastià Colomer

Cantant