LAURA FLORES

Dels protocols a l'autodefensa feminista com a centre del debat

Fa goig veure, aquest estiu, com a les festes populars de molts pobles, barris o ciutats arreu dels Països Catalans s'engeguen campanyes contra les agressions masclistes. També és esperançador veure com a poc a poc passem del «no és no» al «només sí és sí», i intentem deixar de posar al centre de la relació sexual la voluntat sexual masculina, davant la qual nosaltres, com a objectes, acceptem o no cedir el nostre cos, i hi posem la possibilitat de ser nosaltres que proposem, que marquem els límits perquè els definim activament a partir del que volem i no del que volen els altres. En definitiva, veure com podem passar a poc a poc del consentiment al desig, de la dona objecte a ser subjectes dels nostres cossos i les nostres vides.

Els protocols contra agressions masclistes s'han convertit en una eina estesa en moltíssims indrets, una eina impulsada des del moviment feminista i que, en molts casos, la institució ha fet seu. Alguns cops de manera molt encertada, respectant i valorant la feina dels col·lectius feministes i dotant de recursos públics les seves propostes, o bé senzillament fent càlculs electoralistes i sense escoltar qui porta treballant anys i anys en aquesta qüestió, cosa que ha pogut portar a situacions molt contraproduents en el procés per assolir espais de festa i maneres de relacionar-nos segurs i justos per a les dones.

Els protocols formen part de les diverses estratègies d'autodefensa feminista (que hem d'entendre de manera àmplia, i no pensar només a saber fer cops per defensar-nos d'una agressió sexual, tot i que també en sigui una part important) de què ens anem dotant al llarg dels anys. Són, al cap i a la fi, una eina que s'ha impulsat des del feminisme i que està contribuint a fer una mica més grans les escletxes existents per tal de conscienciar la societat en l'abordatge de la violència masclista, malgrat que, esclar i com tot, tinguin les seves limitacions i els seus perills.

Límits i potencialitats
L'experiència viscuda tant a la festa major alternativa de la meva ciutat com en molts altres indrets en què Arran participa ens permet anar analitzant de manera col·lectiva potencialitats i límits, errors i encerts, en la tasca de prevenció i abordatge de les violències masclistes.

Una de les conclusions bàsiques que n'extreiem ha estat que els protocols, com podíem preveure, no serien la panacea en un món en què ens agredeixen diàriament, en què sovint les agressions les cometen persones que organitzen la festa o que són a l'entorn i que acumulen poder, en què se'ns revictimitza i jutja quan denunciem, i en què sovint les dones seguim sense ser la prioritat política. Tot i això, sabem que només caminant s'avança i veiem com les festes populars polititzades són espais en què, amb totes les mancances, ens podem trobar cada cop més segures que en altres espais d'oci. Amb vista a un treball de llarg recorregut, però, i tenint en compte les limitacions amb què ens trobem, una de les qüestions que més valorem dels protocols contra agressions de les festes majors és el seu vessant formatiu i el procés col·lectiu d'aquest aprenentatge.

Aquest aprenentatge arriba a persones de perfils diferents, des de la gent que munta la festa fins a la que hi assisteix i la que hi treballa (músics, seguretat, tècnics...) amb l'objectiu d'explicar què són les agressions, què és l'autodefensa, què són les relacions tòxiques... I, alhora, no només ens forma des del punt de vista teòric, sinó que ens permet, a les dones, tenir més facilitat per passar-ho a la pràctica i defensar-nos perquè veiem que no estem boges ni soles davant d'això.

Perquè després de fer mil pancartes o tallers sobre com defensar-nos, quan se t'acosta un bavós, a tu o a una amiga teva, el bloqueig que ens han ensenyat a patir sovint no és el mateix. I més quan saps que hi ha diferents dones que també estan detectant que allò és una agressió masclista i no tenim necessitat de permetre-ho. I, evidentment, la responsabilitat de les agressions és dels agressors, però no podem esperar que deixin de fer-ho per empatia havent-se format molt, sinó que només nosaltres tenim la capacitat d'aturar-los. Responem a les agressions de manera col·lectiva i desacomplexada de la mateixa manera que al patró li fem una vaga i un piquet en lloc d'esperar que, explicant-li què són els drets laborals o què és el sindicalisme, deixi d'explotar-nos.

El perill de l'assistencialisme
Un dels límits que ens hem trobat, també, és quan hem promès coses que no podíem assumir. Quan pensàvem que podríem gestionar casos d'agressions masclistes de principi a fi, casos que venen de lluny i que s'allarguen en el temps, que no es podien resumir amb una expulsió de la plaça perquè requerien un acompanyament llarg de la persona agredida, o perquè l'agressor formava part dels nostres espais. I aquí, els límits interns —manca de gent, de temps, de recursos econòmics i personals, etc.— i els límits externs —resistències de l'entorn, qüestionaments, manca de priorització, etc.— fan que veiem que potser no podem gestionar de la mateixa manera totes les agressions que ens arriben en una festa major i que potser hem d'apuntar cap a allò que sí que podem assegurar: conscienciació i formació, fer de la mateixa organització de la festa major (des de les assemblees preparatòries als torns de barra), espais segurs per a les dones i, sobretot, fer de la plaça un ambient en què qualsevol dona tingui clar que no només no la qüestionarem si respon a una agressió, sinó que l'organització de la festa l'ajudarà, si vol.

Al cap i a la fi, una de les coses més importants que ens aporta el protocol és una qüestió de legitimitat: tothom està avisat que en aquella plaça no es permetran agressions, i per tant, si algú ha de sentir inseguretat en aquell espai seran els agressors i no les dones. Alhora, les dones podem tenir clar si volem denunciar una agressió que no serem qüestionades.

Finalment, hi ha una qüestió més d'enfocament polític general: és perillós caure en una proposta assitencialista, institucionalitzada, de l'abordatge d'agressions. Perquè, com tot, sabem que només des de l'autoorganització popular és viable donar una resposta que s'adigui als interessos reals de les persones, que ens apoderi i ens impliqui, perquè la societat nova l'hem de fer entre totes o no serà possible. I perquè, com dèiem, és inassumible i políticament contraproduent que unes poques dones s'hagin d'assegurar que no es cometin agressions i gestionar-les si es cometen en una festa on passen centenars o milers de persones. No es pot entendre la resposta a les agressions com la tasca d'un ens extern, sinó com una responsabilitat i alhora una oportunitat de totes.

Per festa major i tot l'any, autodefensa feminista
Com dèiem, els protocols d'abordatge d'agressions són una part més de l'autodefensa feminista. Ara bé, ens hem quedat mirant molt la part i no el tot, hem descentrat el focus del debat i de la pràctica política d'allò central (que és l'autodefensa) per fixar-nos només en una de les eines que tenim (els protocols).

Segurament a molts llocs, si preguntes, et diran que l'autodefensa està legitimada i que el protocol és l'eina que ofereix l'organització com a suport. Però el missatge que traslladem moltes vegades no és aquest, sinó que sembla que l'única via legítima a la plaça per respondre sigui mitjançant el protocol, i no totes les dones agredides hi voldran recórrer.

I és cert que la majoria de nosaltres no estem preparades per respondre a les agressions, i menys encara si els agressors són els nostres companys. Però llavors potser el focus de la feina ha d'anar encaminat a explicar que l'autodefensa feminista és des de fer fora el bavós de la plaça fins a fer suport a una companya a l'assemblea quan ha de dir a un company amb poder que l'ha agredit, des de boicotejar les maduixes de Huelva fins a organitzar un piquet al bar en què sabem que assetgen les cambreres, des d'assenyalar aparadors de botigues en què exploten i cosifiquen dones fins a no callar davant d'un amic nostre que té actituds masclistes. Potser el focus ha d'anar dirigit a apoderar-nos col·lectivament per estar preparades per respondre, a legitimar aquesta resposta, i que cap de nosaltres girem la cara davant de les agressions que veiem al nostre voltant, per festa major i tot l'any.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu


@firma

LAURA FLORES

Militant d'Arran