JOAN SEBASTIÀ COLOMER

Santana i la gràcia de Déu

El 7 d’agost Carlos Santana va actuar a la plaça de bous d’Alacant. Després venia al Castell de Peralada dissabte passat i La Vanguardia va parlar de l’esdeveniment. Justo Barranco cobria la notícia i avui dia és obligatori preguntar a qualsevol ianqui que corre pel mon què passa amb Donald Trump. Més encara si, com és el cas de Carlos Santana, va néixer a Mèxic i va travessar la frontera com a emigrant l’any 1961 als 14 anys. «Hi ha persones com Donald Trump que ajuden que la multitud de gent es desvetlli per pensar amb llum en lloc de por. Tot existeix en aquest món i en tots els mons de l’univers per la gràcia de Déu». Juro per la mateixa gràcia de Déu que això no és una selecció de grans èxits, sinó el més intel·ligible que Santana va dir a Barranco. Al periodista li va quedar un somriure gòtic.

Quan la fusió de tot amb tot i la promiscuïtat universal no eren la norma i la música llatina habitava una galàxia desconnectada del rock and roll, un Santana pràcticament desconegut va aparèixer al famós festival de Woodstock de 1969, immortalitzat per les actuacions de Jimi Hendrix, Ravi Shankar, Janis Joplin, The Who, Ten Years After i molts d’altres. El festival ha passat a la història com a culminació d’un moviment hippie que Santana havia vist néixer des del seu epicentre a San Francisco. Hi va presentar la seva fusió de percussions afrollatines, rock i la seva pròpia guitarra. La fórmula va fer fortuna durant la primera meitat dels anys 70 amb diversos discs, entre els quals Abraxas ha quedat com el més representatiu.

Després va transitar per camins més jazzístics i amb menys repecussió comercial. En aquesta época va conèixer John McLaughlin, amb qui va enregistrar Love, devotion and surrender l’any 1973. I com que cada cop que el capitalisme entra en crisi hi ha un munt de gent que prefereix salvar la pròpia ànima i no afrontar la situació, McLaughlin tenia un guru espiritual, Sri Chinmoy. El va presentar a Santana i a partir d’aquell moment es va dedicar, infructuosament com s’ha vist i era d’esperar, a intentar unir les ànimes mitjançant la música i, amb això, canviar el món. Des d’aleshores l’estol de parides que Santana és capaç de desplegar al voltant del poder salvador de la música és inenarrable, fins a tal punt que fa gràcia recordar la situació quan la gira sud-americana de 1971 fou interrompuda a Perú i el general Juan Velasco Alvarado li va prohibir tocar al país després de qualificar-lo de «hippie imperialista». En aquella època Santana tenia una energia pròpia. Avui és un clàssic que fa música per a sales d’espera.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu


@firma

JOAN SEBASTIÀ COLOMER

Cantant