ANNA ARQUÉ

Acceptar o no la injustícia

Fa calor i no sembla que el contingut abocat pels encara líders polítics del moviment independentista en articles i entrevistes ens ajudi a sufocar-la. Parlar incessantment de la injustícia espanyola sense actuar amb la contundència necessària que demostri el teu convenciment en això injust que afirmes no fa més que apuntalar com a auctoritas aquell a qui acuses de tractar-te injustament, però a qui de manera voluntària rendeixes comptes.

«Si Espanya vol ésser una excepció dintre d’Europa mantenint la imposició damunt els pobles diferents que ha sotmès, Catalunya no vol ésser una excepció entre les nacionalitats triomfants. Es comprèn que aquesta situació excepcional la vulguin mantenir i allargar els dominadors. Però no es comprendria que s'hi avinguessin els dominats», això escrivia el 1922 Rovira i Virgili. Abans de Franco, abans de Primo de Rivera. Una eventualitat per a tots aquells equidistants a qui tan bé van tots dos criminals per explicar-se erròniament el perquè de l’independentisme català.

Els tempos actuals ens venen marcats per aquells que tenen tot el temps del món perquè res canviï

Els tempos actuals ens venen marcats per aquells que tenen tot el temps del món perquè res canviï. Així, l'11 de setembre es vol una necessàriament massiva manifestació sense gaire més cua, i es vol un primer d’octubre ple de commemoracions, sempre encotillades en espera de la «finestra d’oportunitat», que sembla que s’estila pensar que ha d’arribar amb els judicis d’octubre. Però comandes institucionals a banda, es desitja un 11 de setembre més llarg que la manifestació programada i un 1 d’octubre més combatiu que el trajecte de les llàgrimes que segur que ens cauran amb els discursos contundents i el martelleig de les plaques commemoratives.

Les declaracions del president Torra —«No acceptarem una sentència injusta»— o les d’Oriol Junqueras, exvicepresident de la Generalitat, ara a la presó —«No tindrem un judici just ni amb garanties»— ratifiquen aquest patiment que es focalitza en les sentències i el procediment judicial, i que es vol hegemònic dins l’independentisme: una mena de patiment col·lectiu intens que no s’arribi a plantejar que el que és injust per a tot un país i ens deixa alhora sense garanties de representativitat democràtica efectiva a Catalunya és el fet d’haver acceptat, com a govern, que et jutgin o t’exiliïn els mateixos que representen l’Estat que ha apallissat la gent que lideraves.

Perquè, superada l’etapa de les jugades mestres que no podien ser explicades, preguntem: què vol dir exactament «no acceptarem» una sentència injusta? Vol dir que s’obriran per fi les portes de la presons catalanes on són tancats els presos polítics catalans? L'exvicepresident Junqueras, que ha estat potser el càrrec institucional que més cops ha repetit que «no pots confiar en l’estat espanyol, mai compleix», pronosticava aquests dies: «No tindrem un judici just ni amb garanties». Sabent això, com acceptes anar a l’Audiència Nacional espanyola i confiar-li la teva llibertat?

La dignitat de l’independentisme català no cap en cap sala d’un jutjat espanyol, on mai es presentarà voluntàriament per ser jutjat

I no, no és injust fer-se aquesta pregunta públicament quan es fa privadament dins i fora de Catalunya. Pareu d’assenyalar com a insensibles els qui us demanen explicacions. Les vostres decisions afecten tot un país, tot un moviment de fons, encara que no sigui l’independentisme el que serà jutjat, sinó els qui el volien representar. La dignitat de l’independentisme català no cap en cap sala d’un jutjat espanyol, on mai es presentarà voluntàriament per ser jutjat.

Tot plegat pot fer pensar que l’estratègia dels governants catalans per materialitzar la independència —o la concessió de més autogovern o la negociació d’un referèndum pactat; a hores d’ara encara no és clar— prioritza la tramitació judicial internacional. Potser el «no acceptarem» només vol dir un «tramitarem» aquesta tan greu injustícia en instàncies internacionals; mentrestant, continuem fent cimeres bilaterals en què ens volen continuar vexant sense reconèixer-nos com a poble quan es neguen a parlar del dret d’autodeterminació exercit el primer d’octubre.

Pompeu Fabra escrivia el 1932, referint-se al referèndum fet el 2 d’agost del 1931: «Però el mínim de llibertats contingut en l’Estatut i consagrat pel referèndum popular és indefugible. Ni a dintre ni a fora de Catalunya existeix cap persona ni cap corporació que tingui dret a modificar-lo al seu albir, sinó el poble mateix que el votà». Materialitzar la independència és el mandat indefugible que el poble votà en referèndum l'1 d’octubre del 2017. I és el com s’implementa el que s’ha de negociar amb l’estat espanyol, i s'ha d'entendre que la no acceptació a negociar-ne la materialització significa que l’Estat opta per fer-se mal: provocar un escenari on Catalunya tira milles i Espanya embogeix.

Materialitzar la independència és el mandat indefugible que el poble votà en referèndum l'1 d’octubre del 2017. I és el 'com' s’implementa el que s’ha de negociar amb l’estat espanyol

I els polítics catalans, que divaguen entre referèndums pactats i altres succedanis vergonyants per als temps excepcionals que vivim, també han d’entendre que la impunitat per fer el que els plau amb la més que explicitada voluntat catalana a favor de la independència pot tenir els dies comptats si la gent, aquest cop sí, es veu prou capacitada i democràticament justificada per no només votar la independència, sinó per instaurar-la. Ja sigui per la pressió decidida de les bases a les seves direccions; ja sigui concretant-ne la materialització al marge de l’estratègia institucional —com suggereixen la CUP i Endavant—; ja sigui arribant a les institucions via primàries, amb les quals se superi el «posat a dit» dels partits, o ja sigui per... O per tot plegat a la vegada.

La república catalana independent som nosaltres, la gent. Una gent gens anònima, gens abstracta, que té noms i cognoms i amics i família i companyes, la gent que aquest cop no permetrem que el «ser-hi més a prop que mai» descrigui la determinació, la disposició i la generositat de la nostra contemporaneïtat independentista.

Se’ns està mesurant la voluntat irreductible amb cants de sirenes, i no faltaran discursos nostrats que ens voldran fer creure dèbils davant de suposats sacrificis. Els més cansats només cal que mantingueu la posició. La resta lluitem i anem endavant. Tinguem present que la comunitat internacional sempre preferirà una independència controlada a un caos de governabilitat com aquest al qual s’aboca l’estat espanyol si nosaltres, la gent, l’estructura d’estat més important i real, lluny d’afluixar, avança convençuda.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu


@firma

ANNA ARQUÉ

Analista política. Portaveu de la International Commission of European Citizens (ICEC) als Països Catalans