Malgrat tot, Mandela és nostre - Diari Jornada

MARTA GARRICH

Malgrat tot, Mandela és nostre

El centenari del naixement de Nelson Mandela ha tingut ressò internacional. A Sud-àfrica, les commemoracions han estat marcades per un debat latent els darrers temps: Mandela va trair la lluita per l’alliberament i va ferir de mort la possibilitat d’un futur més just a canvi d’una transició pactada amb els arquitectes de l’apartheid?

La desigualtat a Sud-àfrica és extrema i diferent de la que afecta la majoria de països. Així ho diu l’equip de SALDRU de la Universitat de Ciutat del Cap, que fa anys que avisa que Sud-àfrica no només té el problema de l’1% ric de la població, sinó que també té el problema del 10%, un sector integrat no necessàriament per propietaris, sinó per treballadors assalariats. Aquest 10% posseeix dos terços de la riquesa nacional i el seu nivell de vida és molt alt, fins i tot per als estàndards europeus. La resta de la població, majoritàriament negra, és pobra i, per a la majoria, aquesta pobresa és crònica: no hi ha cap possibilitat de mobilitat social. La generació següent també serà pobra, per més que les seves famílies treballin de sol a sol.

El fracassat traspàs negociat de la terra és també motiu actual de debat social i polític al país. «Un dels problemes fonamentals de la Comissió de la Pau i la Reconcil·liació va ser no tractar el robatori de la terra, un procés que va ser violent i sovint va aprofundir en la deshumanització de la població negra. Es van jutjar crims comesos durant l’apartheid: els seus peons, els qui executaven ordres, es van sotmetre a l’escrutini de la comissió. Però ni els arquictectes del règim ni el mateix apartheid van anar a judici», reflexionava l’advocat Tembeka Ngcukaitobi en un debat sobre la terra recent.

El fracassat traspàs negociat de la terra és motiu actual de debat social i polític al país

S’hi sumen les protestes estudiantils dels darrers anys a favor d'un ensenyament universitari gratuït, un moviment que, segons l’escriptora i activista Sisonke Msimang, vol dir «la mort del compromís a Sud-àfrica». O, com deia Frantz Fanon, «una revolta senzillament perquè, per molts motius, ja no podem continuar respirant».

És en aquest escenari que les preguntes sobre el llegat del compromís de Mandela troben un brou de cultiu. Els darrers dies han estat molts membres d’aquella generació que han cridat a la cautela davant la temptació de reescriure la història: Mandela i el seu partit —i tothom que va lluitar i sacrificar la vida— tenien aleshores ben clar que aquelles negociacions no representaven el final del camí, sinó el principi. Sabien també que a l’altra banda de la taula hi havia una minoria poderosa, amb un enorme arsenal i la força estructural de l’estat.

La desigualtat que hi ha avui al país és el resultat de la despossessió de la seva població negra durant dècades per part d’una minoria blanca

Aquesta mateixa gent ha insistit a recordar que la desigualtat que hi ha avui al país és el resultat de la despossessió de la seva població negra durant dècades per part d’una minoria blanca. Oblidar això i culpar generacions de sud-africans que, davant d’una opressió extrema, van donar-ho tot en la lluita contra l’apartheid no només comporta el perillós exercici de repudiar la història i memòria col·lectives, sinó que exculpa els veritables arquitectes de la desigualtat que dessagna el país. I serveix en safata de plata el llegat de Madiba i els seus als que mai van voler una Sud-àfrica millor per a tots els seus ciutadans –als Albert Rivera sud-africans i d’arreu del món.

Les crides a la cautela d’aquests dies insisteixen que, malgrat tot, Mandela és nostre.

@firma

MARTA GARRICH

Politòloga i fotògrafa