TERESA CIGES

«¡Dilo en castellano!»

S'imaginen que un tribunal estatal anul·lara una mesura de discriminació positiva cap a la dona en al·legar que «suposa un tracte immotivadament desigual i en perjudici del col·lectiu masculí»? La societat posaria el crit al cel i no es farien esperar manifestacions contra un sistema judicial o, si més no, una sala d'un tribunal injust.

Això és exactament el que ha passat al País Valencià, però, en comptes del col·lectiu femení, l'afectada ha estat la llengua. Un cop més —i ja n'hem perdut el compte—, el Tribunal Superior de Justícia frena qualsevol avanç de la nostra llengua perquè «no preserva l'equilibri entre les dues llengües oficials» i «no existeix el deure de conèixer el valencià i sí el castellà». Òbviament la sentència l'escriu en castellà, com no podia ser d'una altra manera. I esclar, hi ha qui es pregunta: on era el TSJCV tots aquests anys en què el valencià ha estat discriminat i menyspreat?

Amb aquesta sentència, el TSJCV es posiciona en contra de la normalització del valencià i els drets dels valencianoparlants. En resum ens ve a dir que la llengua d'un valencià és menys vàlida que la d'un val·lisoletà i que no podrà tenir mai el rang d'oficialitat del qual fa esment l'Estatut d'Autonomia. Perquè en una llengua oficial l'administració presta atenció als ciutadans, hi ha comunicació amb altres administracions del mateix àmbit lingüístic, es retola, es comuniquen entre si els seus empleats públics, es publica, es fa la publicitat institucional i se senyalitzen les carreteres i camins. I a la sala quarta del TSJCV no li agrada que es faça «almenys en valencià», com diu el decret en qüestió.

L'argument que es repeteix a la sentència és «la inexistència d'un deure de conèixer el valencià». I quina casualitat que des de l'actual govern valencià s'haja intentat apostar per incrementar l'ensenyament en valencià i haja estat la justícia la que ha tombat qualsevol intent d'avanç en aquest sentit. Sí, és això de «¡Dilo en castellano! ¡Suena más verdad! Habléme en cristiano, muerte a la pluralidad», que canta Zoo. Perquè al cap i a la fi s'evidencia que, més que una qüestió de justícia, és una qüestió ideològica. Però, si volen fer política, que deixen les togues, que amb la nostra llengua no s'hi juga.

Al principi de l'article deia que si això haguera passat amb el col·lectiu femení la gent hauria pres els carrers i s'hauria manifestat. Després d'aquesta sentència —una més d'una concatenació d'absurds judicials—, les xarxes socials han tret fum amb missatges de persones indignades per la sentència, que no és ferma. Potser és moment de deixar de fer tuits, almenys per una hora, i eixir al carrer. Heu pensat què hauria passat a Catalunya amb una sentència similar?


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu


@firma

TERESA CIGES

 Periodista