JOAN SEBASTIÀ COLOMER

El club dels cors solitaris

Totes les nits de melangia, Inés Arrimadas es lleva i es planta davant del mirall. Es pentina, es maquilla i treu amb cura de l’armari el vestit jaqueta del primer ple al Parlament.

A la tauleta hi té el santuari: la rojigualda, les espelmes, el vestit de la primera comunió i el retrat d’Isabel San Sebastián. Des de l’adolescència que volia ser com ella. Al prestatge que hi ha tot just davant hi té la col·lecció de vídeos dels bons vells temps del «Basta ya!», el «Todo es ETA» i Miguel Ángel Blanco. Es disfressa d’hostessa de l’Alzamiento, s’encara a l’espill i, com si fos Bette Davis fent d’estrella retirada, recita amb emoció: «Els CDR son escamots separatistes».

Just dessota, a la planta inferior, Ramon Cotarelo, autoexiliat al més enllà, amb un embut al cap i barret de Napoló, escandeix uns versos: «La independència serà entre aquest any i la meitat del vinent». L’escolta, colgat de llibres i paperassa, Salvador Cardús, il·lustre acadèmic i intel·lectual, doctor Faust del sobiranisme i «tonto en siete idiomas», com va dir Ortega y Gasset. Amb l’aire de qui sap de bona tinta, Cardús li respon: «Absolutament d’acord. Tenim la mateixa informació?».

Paret amb paret, un exfuncionari de justícia, curull de les mateixes nostàlgies que Arrimadas, marca amb delit l’euroordre de Valtònyc amb una creueta a la casella que diu «Terrorisme».

Mentre tot això s’esdevenia, fora, al món real, Quim Torra «arnat, menjat de plagues, sense parar llepava l’aspra mà que l’ha fermat des de tant de temps al fang».

«Com si fos Bette Davis fent d’estrella retirada, recita amb emoció: “Els CDR son escamots separatistes”»

@firma

JOAN SEBASTIÀ COLOMER