MIGUEL MARTÍN

‘Nosaltres, Barcelona’ contra el principi d’Arquímedes

Les elits sovint són més audaces, però fins a cert punt és normal que quan volen impulsar una associació veïnal el seu concepte abasti estrictament el seu àmbit, angle i perspectiva. Així ho expressa l’escenificació de Nosaltres, Barcelona del 2 de juliol a l’exclusiva terrassa de l’NBA Cafè: professionals de la gran indústria cultural i el comerç d’alt estànding, el patrocini del Gremi de Restauració de Barcelona i un selecte públic de polítics, empresaris i famosos.

Amb un manifest il·localitzable tant en línia com en paper, sí que hem pogut saber que l’associació es reivindica com a «plural i transversal, que aposta per continuar fent de Barcelona una gran ciutat, alegre, humana, avantguardista i cosmopolita», que vol «una ciutat on el progrés sigui proporcional al benestar», que no desitja «haver d’escollir entre una ciutat d’èxit o una ciutat habitable» i que reivindica «la Barcelona olímpica, admirada, ambiciosa i capaç de transformar la realitat».

Cal preguntar-se pel significat de tot això. Si una ciutat «alegre, humana, avantguardista i cosmopolita» pot ser una ciutat on es reguli el top manta com a venda ambulant i es reconegui com el mitjà de subsistència legítim de gent veïna nostra fruit dels espolis i el racisme globalitzats. Si pot ser, una ciutat on alhora que es lluita contra el tràfic d'éssers humans es creïn les condicions perquè les prostitutes treballin sense persecucions.

Quan Nosaltres, Barcelona parla de «menys prohibir i més acordar i consensuar», potser no es refereix a això. Podem plantejar que en una ciutat «d’èxit i habitable» es limiti el turisme a una escala raonable amb relació a la població, es diversifiquin i s’escalin les activitats productives per limitar els monstres globals, es posin límits al mercat immobiliari i hi hagi un gran parc d’habitatge assequible. Que sigui una ciutat on no haver de triar entre viure al límit o marxar, entre l’atur i l’hiperprecarietat en l’indústria turística.

Entre els qui llancen Nosaltres, Barcelona hi ha un tret antropològic i cultural. Aquest nosaltres sociològic sintetitza la classe comercial i cultural que en el cicle olímpic i postolímpic va tenir el seu moment d’esplendor i va ­adquirir l’estatus que té avui. Per això és un nosaltres esbiaixat, exclusiu i excloent, que s’identifica amb certs èxits —discutibles des d’una lectura complexa de l’història recent de la ciutat— i que nega els fracassos que obliguen a la seva transformació radical.

«La ciutat és limitada i finita: com més creix una indústria extractiva i voraç, més gent, més usos i més vida expulsa»

 

És la defensa del que podríem anomenar com el règim del 92, que porta els vencedors de la ciutat olímpica a adoptar la humil identitat de veïns, però sota el segell d’un poderós grup de pressió. Les curtes avingudes per on transita la transversalitat que reivindiquen són les del projecte sociovergent de ciutat mercaderia, elaborat a mida dels mercats immobiliari, turístic i cultural i governat durant trenta-quatre anys pel PSC i durant quatre per Convergència.

Quan Nosaltres, Barcelona diu «Som els barcelonins que ho volem tot», planteja precisament la lògica sense límits de la ciutat neoliberal, una pretesa compatibilitat entre el creixement infinit del turisme i la vida i la convivència veïnal i urbana.

És un repte neoliberal al principi d’Arquímedes: «Un cos insoluble totalment o parcialment submergit en un fluid en repòs rep una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desplaça». La ciutat és limitada i finita: com més creix una indústria extractiva i voraç, més gent, més usos i més vida expulsa, per reduir-la a un sol ús, una sola finalitat i el profit d’uns pocs.

Al cap i a la fi, aquests campions olímpics veuen la ciutat des d’una altura en què mai han sentit aquest fluid que surt desplaçat per la vora de la banyera.

@firma

MIGUEL MARTÍN

Corredactor de la revista Masala i membre d'Stop Desnonaments Raval