David Segarra

El documentalista valencià, David Segarra, no participarà en el Festival de Cinema: "La raó és que el govern d'Israel està present"

Per què ens retirem del Festival d'Elx

Estimades i estimats organitzadors del Festival de Cinema d'Elx:

En primer lloc, agrair que hagen seleccionat en competició oficial el nostre documental sobre els llauradors de l'horta valenciana. És un reconeixement a la saviesa de la gent de la terra. Sabem que s'obren grans oportunitats en un festival col·laborador dels Premis Goya. Gràcies de nou. Però lamentem haver de renunciar a participar-hi. La raó és que el govern d'Israel està present al festival.




Els explique les meues raons:
 

El 2014 vaig estar tres mesos a la Franja de Gaza, Palestina, preparant una pel·lícula documental. Allà vaig ser testimoni de com els franctiradors disparaven als llauradors que collien en els camps. Aquest mateix any el govern d'Israel va assassinar 17 periodistes, fotògrafs i cineastes. Entre ells diversos documentalistes. També van morir sota les bombes 2.000 persones. Entre ells més de 500 xiquetes i xiquets. No oblide el rostre de Mariam, una nena en coma a la que vaig fotografiar. Vaig haver de veure pels mitjans com aquella càmera de cinema que havia tingut a les mans s'enterrava al costat del càmera que la operava. Això és el que el règim li fa al cinema, a la llibertat d'expressió i a la cultura.



El 2010 el mateix govern israelià va assassinar 10 civils a la Flotilla de la Llibertat que portava ajuda humanitària. Entre ells hi havia un company periodista que va ser executat d'un tret mentre fotografiava. La resta de cineastes, documentalistes i periodistes vam sobreviure a la massacre. Però vam ser segrestats i portats a la força al desert del Neguev. Abans, les tropes del règim ens van arrabassar les nostres càmeres, les nostres gravacions i tot el nostre treball. Desenes d'obres televisives i cinematogràfiques van ser saquejades i censurades. Fins a dia d'avui estan en poder dels censors. A més tots els escriptors, artistes, periodistes i cineastes vam ser inclosos en una llista negra que ens prohibeix anar a festivals de cinema a Palestina i Israel. Sí, com en les dictadures.

I des de fa dècades els artistes i cineastes palestins es troben sota censura militar i se'ls impedeix l'accés lliure a festivals de cinema. La censura afecta la literatura, la poesia, la fotografia, el cinema i l'art en general. Durant els atacs de 2009 i 2014 Israel va bombardejar desenes d'escoles i universitats palestines. Incloent les escoles i facultats d'art, música, periodisme i imatge. La poeta Darin Tatour porta dos anys sota arrest pel crim d'haver escrit uns versos. I ara el govern de Netanyahu pretén imposar una llei que castiga amb deu anys de presó a qui fotografie o grave a un soldat.

Per tot això el 2005 la societat civil palestina va fer una crida al món: lluiteu pels drets humans a través del BDS (Boicot, desinversions i sancions). És a dir, a través de la lluita pacífica que els moviments de Gandhi, Luther King i Mandela van practicar per acabar amb el racisme i el colonialisme. Des d'aquell any, el món de l'art, la cultura i la ciència s'ha bolcat en donar suport al BDS, negant-se a ser usats pel règim de Netanyahu. Milers d'escriptors, cineastes, fotògrafs, científics, acadèmics i músics han cancel·lat la seua participació en esdeveniments que serveixen de propaganda al règim. Aquest mateix any hem vist com la selecció d'Argentina es va negar a jugar a Israel i el partit va haver de cancel·lar-se. I ja s'està parlant que és possible que no arribe a celebrar-se Eurovisió a Israel per la violència brutal que està perpetrant. I és que en els últims tres mesos l'exèrcit israelià ha executat a 135 manifestants pacífics i ha ferit de bala a 3.947 més. El govern també ha donat l'ordre d'usar bales explosives, que han causat l'amputació de braços i cames a 54 persones. Dos periodistes documentalistes han estat també assassinats. 175 fotògrafs, periodistes, cineastes i documentalistes han estat ferits. En total han sigut ferides 15.000 persones. I això només en els últims tres mesos.



El mateix any de 2005 alts càrrecs del govern van explicar la seua estratègia al diari israelià Haaretz: "les ambaixades prefereixen invertir en cultura que en propaganda tradicional" ja que "serveix per promoure l'estatus i la imatge d'Israel". L'autor de l'article, el periodista Yuval Ben-ami explicava que el govern finança i organitza a tot el món un centenar d'esdeveniments per difondre el cinema d'Israel. El mateix director general del ministeri d'exteriors, Nissim Ben-Shitrit, declarava al diari Haaretz: "Veiem la cultura com una eina de propaganda de primer ordre. I no diferencie entre propaganda i cultura". També Aviv Shiron, ex-director de comunicació del ministeri d'exteriors israelià, plantejava l'ús de la cultura com una estratègia "coordinada, uniforme i efectiva de propaganda política". El que no es pot negar és la seua claredat i sinceritat.

Davant d'aquesta manipulació, gegants com Stephen Hawking, John Berger, Stéphane Hessel, Alice Walker, Annie Lenox, Brian Eno, Bjork, Lauryn Hill, Roger Waters, Marinah d'Ojos de Brujo o El niño de Elche s'han negat a col·laborar amb la propaganda israeliana. Però és el món del cinema un dels que més ha destacat en el seu compromís. L'any 2017 el festival de cinema LGTB de Tel Aviv va veure la cancel·lació de la meitat dels seus participants. Aquest mateix any la ciutat de Cadis, una de les més de 80 institucions públiques de l'Estat espanyol declarada com a Espai Lliure d'Apartheid Israelià, va suspendre completament el cicle de cinema israelià, pel suport que el mateix rebia de l'ambaixada d'Israel. L'aclamat Ken Loach va donar part dels seus beneficis a l'organització del BDS. I per la seua banda, mestres del cinema com Jean-Luc Godard, Mike Leigh, Paul Laverty, Dustin Hoffman, Viggo Mortensen, Danny Glover o Aki Kaurismaki s'han negat públicament a col·laborar amb Israel. La pregunta és: Qui vol ser utilitzat com a propagandista d'un règim antidemocràtic? I la resposta és: Cada vegada menys artistes. Cada vegada menys cineastes.

Justament el poble valencià destaca en el món pel seu compromís amb els drets humans. Les Corts Valencianes han aprovat aquesta setmana la declaració oficial de territori lliure d'apartheid israelià. El nostre parlament ha seguit l'exemple de nombrosos ajuntaments, com els de València, Sagunt, Onda, Catarroja, Alcoi, Muro, Cocentaina, Pedreguer, Petrer, Benlloch, Xeraco, Tavernes de la Valldigna i Sant Vicent del Raspeig. Les nostres institucions democràtiques estan deixant molt clar que no col·laboraran amb els crims de guerra. Se sumen a ciutats i províncies com Barcelona, ​​Badalona, ​​Terrassa, Artà, Dublín, Glasgow, Bolonya, Nova Orleans, Santiago de Compostel·la, Iruña, ​​Gijón, Gran Canària, Còrdova, Sevilla o Cadis.



Després de tota aquesta informació, i totes aquestes emocions, estic segur que vostès no aproven cap d'aquestes accions. Sé que estimen el cinema. I per això sé que s'horroritzen davant la barbàrie i el terror. Entenc que han estat enganyats per un règim que utilitza estratègicament l'art, la cultura i el cinema per a la seua propaganda. Netanyahu pretén llavar la sang dels cineastes executats patrocinant als cineastes del règim. Sí, ens han arrossegat a tots a una situació horrible. Com horrible va ser l'ús del geni cinematogràfic de Leni Riefenstahl pel totalitarisme alemany. Com terrible va ser l'ús polític de la cultura pel règim racista de Sud-àfrica. I per això comprenem que ara estaran patint, sabent que els han manipulat. Podem entendre també que és difícil ser just i honest en aquest món. I que la saviesa i la humilitat de rectificar no estan ben vistes avui dia. Però també estic segur que, junts i juntes, estem aprenent una lliçó: el cinema és vida, el cinema és humanitat, el cinema és compromís. I que el que el cinema no ha de ser mai és propaganda, totalitarisme i mort.



Sé que aprendrem de l'experiència. Que mai més es deixaran utilitzar. I que aquest dia el cinema tornarà al costat de la justícia i la llibertat.

Aquest dia celebrarem junts el cinema i la vida a Elx.






Abraçades des de la vostra València.

Postdata breu: Anna Frank potser va voler ser cineasta. Mai ho sabrem. Però sí sabem que va ser refugiada. Que se li va negar el refugi. I que la va matar l'odi. Però també sabem que no van poder matar el seu missatge. Anna ens va ensenyar a veure la bellesa que encara queda i no la misèria. Aquest, precisament, és l'esperit del cinema.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu


@firma

David Segarra