INGRID GUARDIOLA / ANNA CERDÀ

El desteixit cultural: sobre la nova llei de l’administració pública

El sector cultural s’ha trobat sense prou eines per reaccionar a la nova llei de contractació pública 9/2017, que va entrar en vigor el 9 de març del 2018, un plec de quasi 300 pàgines de difícil lectura i interpretació. Aquesta llei intenta usar la contractació pública d’una manera transparent, implementar polítiques públiques i limitar la subcontractació. Desapareixen així els falsos autònoms, es forcen els concursos públics, es millora la relació qualitat-preu en els concursos i, en principi, es fomenta la lliure concurrència. Aquest marc idíl·lic de gestió cultural, però, és només aparent.

Una amiga em diu que per gestionar el festival de cinema que dirigeix ha tirat endavant tots els serveis amb concursos públics fent molts d’esforços per aconseguir que la proposta econòmica pesi un 60% i no un 70% com està passant; una altra amiga em diu que el gerent de la seva reputada institució està arreglant els contractes dels falsos autònoms (o això sembla), i una altra institució aplica l’Excel del pressupost en nom dels patrons i deixa de contractar els autònoms i es carrega llocs de treball. La realitat és que cada institució cultural s’està prenent la llei pel seu compte i que les conseqüències d’aquesta llei no són homogènies, sinó que depenen de les voluntats individuals de la gent que gestiona els recursos humans i els pressupostos de les institucions. El més sorprenent d’aquesta llei és que no ha generat un relat únic i comprensible, sinó que s’ha traduït en una rumorologia enigmàtica i ni tan sols aquells que han d’aplicar-la saben exactament de què estan parlant. També és possible que aquesta confusió sigui rendible per a alguns, ja que no explicar bé el marc legal inhibeix la possibilitat de reclamar davant la vulneració dels drets dels treballadors i les treballadores.

Es prescindeix de la figura dels falsos autònoms, però no es redueixen les activitats, que han de ser assumides per les plantilles. Es poden fer contractes de comissariat, però limitats a 15.000 euros anuals i per una durada màxima de cinc anys. Les contractacions, per tant, no s’articulen en relació amb els projectes, sinó segons una lògica de fluïdesa del capital. Què passa amb tots aquells que fa anys que treballen a l’administració pública fent de falsos autònoms? I amb aquelles persones que ja són indistingibles dels propis projectes donat que en són els artífexs perquè els han fet créixer i gràcies als quals la institució ha aconseguit una reputació i un capital simbòlic inqüestionable? D’un dia per l’altre es prescindeix d’ells, ja que es prioritza complir amb la llei davant d’utilitzar-la al servei dels projectes i les relacions que cada institució ha construït al llarg del temps (per exemple, obrint concursos negociats o restringits).

La nova llei prioritza la cultura com un motor econòmic de naturalesa empresarial

A llarg termini el que pot passar és, en primer lloc, que el capítol 1 dels pressupostos, el referent al personal contractat, cada vegada sigui més fràgil (les persones correran el risc d’acabar entrant al capítol de «despeses»); en segon lloc, que els autònoms hagin de derivar obligatòriament en empreses, i, en tercer lloc, que una part important del treball de les institucions s’externalitzi a empreses de lliure concurrència. Aquests concursos tampoc no són ni neutres ni meritocràtics, ja que hi pesa molt la proposta econòmica, que només és assumible des de grans empreses de gestió (Magma, Focus, Lavinia…), que són les que ja tutelen bona part de les activitats culturals públiques del país. A moltes institucions que estan derivant cap a models fiscalitzats o gerencialitzats, en els quals els interventors tenen més pes que les direccions, ja els anirà bé aquesta situació per la qual l’Excel de comptes llueix més que el servei públic.

Si el què de la cultura és important, el com no ho és menys. Avui en dia es parla molt de noves formes de gestió econòmica de la cultura i, de fet, l’Ajuntament de Barcelona està duent a terme alguns estudis que aquest 2018 veuran la llum. En un marc d’obertura de models de relació econòmica i social amb la cultura (economia cooperativa, social, comunitària…), la nova llei prioritza la cultura com un motor econòmic de naturalesa empresarial en lloc d’entendre-la com un sistema de relacions complex entre les persones basat en la creació de valors, d’identitats, de vincles espirituals i socials, d’espais de formació i d’eines per a la resistència individual i col·lectiva. De què serveixen les polítiques culturals quan la llei fa de contrapès instaurant unes altres polítiques culturals que emmordassen les idees, les mesures de govern i les iniciatives culturals? I és una mordassa burocràtica, més temible encara que les mordasses penals, ja que, com una metzina, opera de manera subtil i constant, fins i tot irreversible.

@firma

INGRID GUARDIOLA / ANNA CERDÀ