GUILLEM MARTÍNEZ

La patologia

L’exconsellera Ponsatí ha explicat que el procés ha estat un farol del pòquer. És important que algú de l’exgovern digui això. A part d’aquest fet, la declaració no és gens important. Els corresponsals estrangers ho havien vist fa temps, i ho havien explicat així a les seves cultures. També ho havien vist quatre gats a la cultura local. La resta de mitjans i professionals han vist un procés imparable cap a la independència, o bé un procés imparable cap a un cop d’estat. No ha estat cap de les dues coses; ha estat una partida imparable de pòquer a la qual, en comptes de jugar amb llenties, s’ha jugat amb persones. Això, al seu torn, no és important. En un moment o altre, algú juga amb tu, a la vida o a la política. La cosa important és que la partida de no res ha durat sis anys. Sis anys. Sis anys. Prendre el pèl a una societat, portar-la cap a un punt de crisi —recordem que, en un moment de l’enfrontament entre govern i gobierno, la solució més còmoda per a aquests dos governs era una matança—, portar-la cap a la ruptura social —recordem que el govern va actuar, i encara ho fa, ignorant la meitat de la societat; tal vegada, no és poble, sinó només la meitat de la societat—, i tot això durant sis anys és un fet sorprenent. Que explica un altre fet sorprenent i, possiblement, la patologia de tot això.

La patologia de tot això: només es pot enganyar tan íntimament una societat si es dona el fet que aquesta societat vulgui ser enganyada. Només es pot enganyar una societat si és còmplice d’aquest engany. Només es pot enganyar una societat que, en el moment de descobrir que ha estat enganyada, continuarà sense exigir dimissions a TV3, a ràdios, a premsa, i continuarà votant el mateix. La societat no vol política. Vol sentiments. I disposa per a això dels millors professionals en la política i els mitjans. Són bons perquè surten d’aquesta societat de —no trobo cap altra paraula— farsants. Aquesta és la veritable patologia.

@firma

GUILLEM MARTÍNEZ