1982 - Diari Jornada

TONI MEJÍAS

1982

Pel que sembla, a l’estat espanyol ha arribat abans la il·lusió política que la primavera. Hem sentit crits de «Sí se puede» en el Congrés dels Diputats després de la tornada del PSOE al govern. Hem vist com anunciaven una a una les seues ministres, com se sol fer amb els grups dels grans festivals. Hem conegut fitxatges estrella, com un astronauta i un tertulià televisiu. Hem llegit que és el govern més feminista del món (sic). Els sondejos han oblidat el seu idil·li dels últims mesos, Ciutadans, i sembla que celebren que torna el seu amor de tota la vida. Tot és festa, fantasia... i constitucionalisme.

A la vegada, El País ha nomenat una nova directora, la periodista Soledad Gallego-Díaz. Això ha provocat més entusiasme fins i tot que la resurrecció del PSOE. Antics subscriptors han renovat la seua confiança en el periòdic, les xarxes socials s’han omplit de missatges de celebració i nombrosos periodistes han expressat la seua emoció pel canvi. Tot és de color rosa i purpurina al mitjà en paper del Grupo PRISA.

Però com que no soc de memòria curta (i també soc un pessimista, vaja al davant), deixeu-me ajornar la meua celebració. Si semblava que el Partit Popular ens tornava al 1939, la setmana passada vaig tenir la sensació de viatjar al 1982, quan Felipe González i Jesús de Polanco semblaven dos marxistes convençuts. El temps va deixar cadascú en el seu lloc, per això és necessari recordar que darrere (i, sobretot, per damunt) del PSOE i d’El País segueixen existint grups empresarials amb interessos econòmics. Era així fa dues setmanes, i hui segueix tot igual.

Tant de bo vinguen temps nous i aquesta il·lusió no es diluïsca ràpidament. Tant de bo no siga necessària la calç viva ni una portada falsa com la d’Hugo Chávez per a despertar de nou. Tant de bo només siga que jo soc un pessimista. El temps ho dirà.

«Darrere del PSOE i ‘El País’ segueixen existint grups empresarials amb interessos econòmics»

@firma

TONI MEJÍAS