ANDREU MORENO

Quina marihuana volem?

El primer tractat internacional sobre prohibició de drogues va ser signat a la Haia el 1912. Des d’aleshores, les polítiques de drogues de tots els països varen seguir la mateixa tendència: el prohibicionisme. Tots els estats varen procurar establir prohibicions respecte al consum, venda i producció de moltes substàncies estupefaents, entre les quals el cànnabis.
Les raons del prohibicionisme cannàbic són molt diverses: van des de tabús religiosos (el papa Innocenci VIII va dictar, el 1484, una butlla que prohibia el consum de cànnabis), passant pel conservadorisme moral fins als distints interessos econòmics que aquesta planta genera (la Marijuana Tax Act, llei aprovada el 1937 als Estats Units, prohibia el consum de cànnabis amb l’objectiu d’il·legalitzar-ne el cultiu per a afavorir la indústria tèxtil del niló davant de la del cànem).

A partir d’ací varen vindre els problemes derivats de prohibir: aparició de xarxes de narcotràfic, augment de la criminalitat, inversions multimilionàries en campanyes contra el consum de drogues gens eficaces i un efecte pràcticament nul sobre les xifres de consum de drogues. Ara, 100 anys després, una cosa ha quedat clara: el prohibicionisme ha fracassat en el seu propòsit. Des del punt de vista jurídic, la conseqüència principal d’aquest fracàs és que la idea de regular el cànnabis ja no només es considera des de les posicions despenalitzadores del cànnabis, sinó que molta gent exprohibicionista ara es planteja la possibilitat de regular-ne l’ús. El debat ja no s’estableix entre regular-lo o no, sinó quin és el model de regulació que s’implementarà.

«Seria recomanable que plasmàrem a les lleis el que la societat ja ha normalitzat al carrer»

Damunt la taula hi ha dos models distints. Un d’ells, el conservador/neoliberal, planteja una regulació més restrictiva i enfocada al mercat per part de grans empreses. La seua idea principal és fer del cànnabis un producte més del lliure mercat. Pot semblar contradictori que existisca una visió neoliberal de la regulació, ja que un dels pilars fonamentals d’aquesta ideologia és precisament la desregulació. Per això, aquest model només assumiria una regulació on la producció i venda estiga en mans d’un oligopoli de grans empreses que deixe fora les mitjanes i xicotetes. Acceptaria una regulació semblant a la dels medicaments o el tabac.

A l’altra banda del ring hi trobem un model més social, que en preveu la venda per part de les empreses, però també permet a la persona consumidora produir-se la seua pròpia substància amb un cultiu destinat a l’autoconsum. A més, també considera la regulació de les associacions de consumidors, conegudes com a CSC (clubs socials de cànnabis). L’exemple més clar d’aquesta proposta és el cas de l’Uruguai, que així ho va regular el 2013.

Ara és el nostre moment. Ara que tenim l’oportunitat i el repte de regular el cànnabis, seria recomanable que plasmàrem a les lleis el que la societat ja ha normalitzat al carrer i que consideràrem un nou paradigma de regulació que deixe enrere els 100 anys de fracassos prohibicionistes i ens porte 100 anys de progressos en les polítiques de drogues.

@firma

ANDREU MORENO