JOSEP MARIA ANTENTAS

Desconcert permanent o reorientació estratègica?

L’octubre passat va comportar el col·lapse de les diferents hipòtesis de canvi que han recorregut la societat i la política catalana des de 2011 i 2012: l’horitzó fixat pel 15-M i les seves derivades polítiques, Catalunya en Comú - Podem, i la proposta independentista. Gran part de l’èxit de totes dues hipòtesis va consistir en la seva capacitat d’oferir un projecte de canvi ràpid i fàcil. Simplificar la realitat a vegades pot ser necessari per transmetre il·lusió. El problema apareix quan els fets mostren cruament un escenari molt més agrest que el previst o anunciat. Quan el llarg termini s’imposa sobre el curt. El repte llavors és mantenir la motivació i la mobilització de la pròpia base a la vegada que es fa més complexa la perspectiva estratègica.
Ni la independència fàcil via una desconnexió llei contra llei (PDeCAT, ERC, ANC), ni esdevenir el garant sincer i combatiu de la ruptura empenyent el moviment fins al final (CUP), ni l’articulació d’una nova majoria de canvi en el conjunt de l’Estat (Catalunya en Comú - Podem) avui són creïbles com a projectes materialitzables. Funcionen, això sí, com a legítimes propostes d’afirmació d’espais polítics determinats. Col·lapsades internament, les respectives hipòtesis fundacionals s’han transmutat en dèbils simulacres.

«L’octubre va acabar en una derrota; assumir-la és condició per a un rellançament estratègic de moment absent»

 

L’octubre va acabar en una derrota mai admesa del tot. Derrota potser temporal, no necessàriament definitiva, però derrota, al capdavall. Una derrota no només de l’independentisme, sinó extensible també als comuns per motius inversos: la falta d’una política activa amb relació al procés. Assumir-la i entendre-la, per part de tothom, és condició per a un rellançament estratègic de moment absent, un rellançament que encaixa malament amb les urgències parlamentàries i el clima de competició electoral permanent.

El legitimisme de Puigdemont, transmutat a darrera hora en la designació de Torra, s’ha demostrat tan potent simbòlicament com buit estratègicament i com un vehicle de consolidació del lideratge de la dreta dins de l’independentisme. Això implica la reafirmació d’unes premisses esgotades i, segurament, empitjorades pel mateix perfil del recent escollit president. ERC intenta explorar nous camins, però corre el risc de caure en una mera capitulació desordenada. La CUP pot quedar-se en un honest voluntarisme que no s’interroga pels límits de fons de l’independentisme expressats el 21-D, ni es planteja gaire com interpel·lar (la base social de) l’esquerra no independentista. I els comuns romanen atrapats en un procés d’eurocomunització que els acosta més al llegat dels Pactes de la Moncloa i del tripartit que al del 15-M. Sens dubte, pantanós moment de confusió i incertesa.

No és fàcil esbossar un camí rupturista ajustat a la correlació de forces existent i que corregeixi tant les mancances fundacionals del procés com la bifurcació entre la proposta de futur dibuixada per l’independentisme i la traçada pel 15-M. Però ser conscients de la necessitat de fer-ho és el primer pas. Trobar noves vies comença per reconèixer el bloqueig de les actuals.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu


@firma

JOSEP MARIA ANTENTAS