Economia

On són els brots verds?

[CONTINGUT INCLÒS AL NÚMERO ESPECIAL DEL 15 DE DESEMBRE] La Gran Recessió fa deu anys. D’ençà l’esclat de les hipoteques subprime als EUA, les dades ofereixen un panorama desolador, amb clars vencedors i evidents derrotats.

Joan Canela i Àngel Ferrero, València i Barcelona I 3 de desembre de 2018

@JoanCanela i @angelferrero

La crisi no ha acabat per molt que els seus responsables intentin amagar-la. El primer intent va ser ja l’any 2009, quan l’aleshores ministra d’Economia, la socialista Elena Salgado, va afirmar que «la situació econòmica està tenint alguns brots verds i cal esperar que creixin». Actualment, però, la majoria de la població en segueix patint les conseqüències.

Les xifres mostren com la crisi no només no ha revertit la tendència a una concentració de la riquesa cada cop més extrema sinó que, de fet, l’ha accelerada. Un informe d’aquest octubre elaborat conjuntament pel banc suís UBS i la consultora multinacional PwC revela que els 1.542 mil milionaris —fortuna dels quals és superior als mil milions de dòlars— que hi ha al món acumulen més de sis bilions de dòlars del total de 75 bilions que es calcula que conforma el PIB global (dades del Banc Mundial). Durant el 2016 la seva riquesa hauria crescut en un 10%, mentre que el PIB total només ho hauria fet en un 1,25%. Segons Josef Stadler, autor de l’estudi d’UBS i PwC, a The Guardian, cal «remuntar-se a 1905 per trobar-se amb un nivell similar en la concentració de renda».

Els salaris, cada cop més irrellevants

Una de les dades més il·lustratives per ajudar-nos a entendre com les rendes de la majoria de la població cada cop tenen menys pes en el conjunt de l’economia és el pes dels salaris en el PIB. Hi ha diferents organismes que fan aquest càlcul i per això a vegades poden trobar-se dades amb algunes variacions. Amb tot, el 1981, els salaris suposaven més de dos terços del pes del PIB a l’Estat espanyol, un percentatge que ha anat caient de forma continuada, mentre els beneficis empresarials i les rendes del capital anaven creixent de manera paral·lela.

El 2006, just abans de l’esclat de la crisi, els salaris ja només suposaven un 55% del PIB, i encara han caigut més. Si bé hi va haver una lleugera recuperació entre el 2008 i 2009 —quan els beneficis empresarials van caure molt i els valors borsaris van esfumar-se— a partir del 2010 tornarien a caure en picat fins a arribar a un mínim històric del 47,2% el 2016 a l’Estat espanyol. A Catalunya (no s’han pogut trobar les dades de les Illes i del País Valencià) la situació encara és més dramàtica i aquest pes es redueix al 45,9% segons l’Idescat. Al mateix temps els beneficis empresarials ja suposen un 42,5% del PIB estatal i un 44,7 del principat.

Entre 2007 i 2016, mentre la massa salarial total de l’Estat espanyol tot just creixia un 0,67%, els beneficis empresarials ho feien un 5,07%. Uns beneficis que tampoc no han tingut una distribució igual, ja que només el 2016, les grans empreses incloses en l’Ibex 35 havien vist com els seus beneficis creixien un 46,7% respecte a l’any anterior.

Els 1.542 mil milionaris que hi ha al món acumulen més de 6 bilions de dòlars del total de 75 bilions que es calcula que conforma el PIB global.

Caiguda salarial desigual

Des de l’inici de la crisi, el 2008 i fins al 2015, el salari mitjà a l’estat espanyol va incrementar-se, en números absoluts, un 5,58% —un 4,04% a Catalunya, un 4,94% a les Balears i un 5,76% al País Valencià—. En el mateix període, l’IPC ha crescut un 10,7%; xifra que a Catalunya s’enfila fins al 13%, a les Illes és d’un 11,1% i al País Valencià d’un 10,3.

Aquesta pèrdua de poder adquisitiu, però, no és proporcional entre tots els assalariats. Així, mentre el decil (el 10%) de salaris més alts a Catalunya ha crescut un 4,4% durant aquest període, el decil dels salaris més baixos ha caigut un 10%. Pèrdua a la qual caldria sumar el 13% d’inflació. Al País Valencià la proporció és d’un creixement del 9,72% pels sous més alts i una caiguda d’un 17,07% pels més baixos. A les Balears els sous més alts han pujat un 3,18% mentre que els més baixos s’han reduït un 6,75%.

Infografia: Milvietnams

Dones i joves

El passat agost, l’Enquesta de Població Activa (EPA) assenyalava que fins a tres milions d’assalariats —el 20% de tots els que hi ha a l’Estat— guanyaven menys de mil euros al mes, i d’entre aquests, almenys la meitat, no passaven dels 700 euros. Xifres que són encara més preocupants per a les dones, ja que el percentatge de les que no arriben a mileuristes puja fins al 28% del conjunt de les treballadores, mentre que entre els homes aquesta xifra disminueix fins al 12,3%. Segons les dades del Instituto Nacional de Estadística (INE) del 2016, en gairebé deu anys la diferència salarial entre homes i dones també ha empitjorat: si el 2007 la mitjana era de 5.836,4 euros, al 2016 és de 5.982,42 euros.

Els joves són l’altre grup especialment afectat per aquesta caiguda salarial: els ingressos mitjans de la gent entre 18 i 24 anys han caigut un 20% des de 2008, mentre que s’han mantingut força estables per a aquells entre els 25 i els 64 anys i fins i tot s’han incrementat un 5% entre els majors de 65.

«Un dels principals causants de la caiguda salarial és la reforma laboral del 2012, que va permetre a les empreses negociar baixades salarials per sota dels mínims fixats pels convenis sectorials»

Reforma laboral i caiguda salarial

Un dels principals causants d’aquesta caiguda salarial és la reforma laboral del 2012, que va permetre a les empreses negociar baixades salarials per sota dels mínims fixats pels convenis sectorials. A això cal afegir-hi un fort increment de la temporalitat i les feines a temps parcial, on més s’han patit les pèrdues salarials. Aquests contractes són els que concentren més dones (fins a un 72,17% del total) i joves. Aquest segon grup social, a més, ha estat víctima de la doble escala salarial aplicada per moltes empreses i que provoca que els nous treballadors no cobrin el mateix que els veterans, malgrat fer la mateixa feina.

Aquesta redistribució desigual de la riquesa pot tenir també —i de fet ja n’està tenint— conseqüències polítiques. En una societat amb dos terços de pobresa relativa, escriu el professor de la Universitat de Freiburg, Wolfgang Reinhard, «la democràcia amenaçaria l’enriquiment predatori» i les elits «haurien de fer una transició cap a un règim autoritari o un de pitjor».

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

El futur no serà un algoritme

19 febrer 2018 |

Ara que s'apropa el Mobile World Congress, l'autora ens fa recomanacions per posar una mica de fre al món algorítmic, amb tot allò que sembli incompatible, com els fogons de la cuina, la lectura en un sofà o una reunió a les places i carrers per a fer-hi política

Traiem la humiliació del full de ruta

16 febrer 2018 |

On és la línia entre la tolerància i la humiliació? Ens fa més bons, acceptar insults i escopinades a la cara? El Procés ha estat i ha de continuar sent modèlic en les mobilitzacions de carrer, però en aquest pack hi va també la humiliació? Deixeu-me'n dubtar

​ «Mai has vist eixes pel·lícules del segle XIX amb les fàbriques, els patrons i els obrers? Doncs encara segueix passant el 2018»

15 febrer 2018 |

Entrevista a Amparo Núñez, Antonia del Valle i Magdalena León, treballadores afectades per l’ERO que ha aplicat l’empresa DulceHola i que ha acomiadat la meitat de la plantilla

2018-01-05T09:38:03+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X