Actualitat

La nova onada de la vella precarització

La precarietat s’estén a cada cop més sectors, baixen els sous i es perden drets laborals conquerits. Però d’on ve aquesta onada i com ha aconseguit cobrir-ho tot?

Capçalera de la manifestació per un finançament just a Valencia. Foto: David Linuesa
FOTO: Lluïso Llorens

ÀNGEL FERRERO, BarcelonaI   28 DE NOVEMBRE DE 2017

@angelferrero

Falsos autònoms, treballadors temporals, empreses subcontractades, serveis externalitzats, «economia col·laborativa», professors associats a les universitats… Són algunes de les cares d’un fenomen que coneixem popularment com a «precarització». A desgrat de tots els volums teòrics, i també pseudoteòrics, sobre aquesta qüestió publicats els darrers anys que el presenten així, convé dir que no és cap fenomen nou. Llegint el següent passatge del Manifest comunista, escrit per Karl Marx i Friedrich Engels l’any 1848, els afectats segurament no poden sentir més que una fiblada: «La burgesia ha arrencat l’aurèola de totes les activitats que abans d’ella havien estat considerades amb un temor religiós i dignes de veneració. Ha convertit el metge, el jurista, el capellà, el poeta, l’home de ciència en els seus treballadors a sou.» Com hem avançat fins a una situació que recorda un paràgraf escrit fa més de cent cinquanta anys?

Una història exprés del neoliberalisme

La resposta, si ens atenim als autors abans citats, cal buscar-la en la mateixa lògica del sistema de producció capitalista, basat en l’apropiació per part dels empresaris de la plusvàlua, entesa aquesta com la «feina impagada» extreta de la força de treball del treballador més enllà del seu salari. A grans trets, només dues coses frenaven aquest procés: el descobriment de noves tecnologies que permetien augmentar la generació de riquesa –i que significava, per tant, alleugerir les càrregues d’alguns treballadors de manera momentània– i el mateix moviment obrer organitzat que s’oposava a l’explotació laboral. L’última onada tecnològica, la de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (NTIC), ha permès indubtablement millorar i accelerar la gestió de processos industrials i la redistribució de les càrregues de treball al sector serveis, però, segons alguns economistes, aquest cicle comença a donar senyals d’esgotament sense que s’albiri el descobriment d’una nova tecnologia que torni a impulsar l’economia.

La resistència organitzada dels treballadors és evident que s’ha afeblit les últimes dècades. El punt d’inflexió es considera l’arribada el 1981 a la Casa Blanca de Ronald Reagan.

Per l’altra banda, la resistència organitzada dels treballadors és evident que s’ha afeblit les últimes dècades. El punt d’inflexió es considera l’arribada el 1981 a la Casa Blanca de Ronald Reagan. Ho va fer amb un programa que combinava una estratègia de rollback contra la Unió Soviètica –ja aleshores en estancament econòmic, polític i social– amb una política econòmica basada en la reducció de la despesa pública, els impostos i les regulacions a les empreses que amb el temps es va arribar a conèixer com a «neoliberalisme» i s’exportà a la resta del món.

Finalment, el 1991 l’URSS es va desintegrar, com a resultat d’una combinació de problemes interns i pressió externa. La seva desaparició, amb l’innegable pes simbòlic, significava també l’eliminació d’un obstacle important a l’expansió del capital. Milions de treballadors es van incorporar a un mercat laboral a escala mundial, pressionant-ne la resta en salaris i condicions laborals. Aquest nou ordre sorgit de la desaparició del camp socialista es caracteritzava també per una nova divisió del treball internacional: la indústria es va deslocalitzar a la semiperifèria i a la perifèria –controlades per una cadena de dominació–, i als Estats Units i a l’Europa occidental esperaven concentrar el gruix dels treballs més especialitzats, un procés conegut com a «terciarització».

FOTO: Lluïso Llorens

Alemanya com a laboratori

Malgrat la retòrica triomfalista que dominava als mitjans de l’època –«societats postindustrials», «societats de la informació», etcètera– i que es va estendre fins ben entrat el segle XXI, «la victòria de la guerra freda» no va ser una història d’èxit. Les dificultats de l’absorció d’Alemanya oriental per part de la República Federal Alemanya van fer que la xifra oficial d’aturats comencés a créixer, aparentment, sense aturador: 2,6 milions el 1991, 3,4 milions el 1993, 3,6 milions el 1995, 4,4 milions el 1999. Al tombant de segle aquesta xifra va baixar fins als 3,9 milions només per tornar a créixer fins als 4,9 milions d’aturats oficials el 2005, la xifra més elevada de la història recent del país.

El govern alemany, format per socialdemòcrates i ecologistes, va decidir formar el 2002 un comitè per a la reforma del mercat de treball. Es va conèixer com a comitè Hartz

L’atur elevat va fer que Alemanya fos estigmatitzada a la premsa econòmica com «el malalt d’Europa». Va ser aleshores que el govern roig-i-verd, format per socialdemòcrates i ecologistes, va decidir formar el 2002 un comitè per a la reforma del mercat de treball. Es va conèixer com a comitè Hartz pel seu president, Peter Hartz, l’executiu de Volkswagen responsable de l’àrea de recursos humans. Els canvis d’aquest comitè per tal de «flexibilitzar» i «modernitzar» el mercat laboral es van aplicar gradualment. El paquet de reformes més conegut és el quart (Hartz IV), que va entrar en efecte el 2005. Entre d’altres, fusiona l’ajuda per a desocupats de llarga durada amb l’assistència social, la qual el demandant només pot rebre després d’haver passat un examen sobre l’estat de la seva economia per part de l’administració, i en queda subjecte als controls periòdics. A més, el receptor d’aquesta ajuda està obligat a signar un contracte pel qual ha d’acceptar qualsevol feina sempre que no es violin els seus drets constitucionals i l’oficina d’ocupació ho consideri raonable. Negar-se a acceptar la feina implica la reducció o fins i tot la suspensió de l’ajuda. Atès que la recepció d’aquesta ajuda és compatible amb determinades feines, la combinació de la pressió social de l’atur i la feblesa dels sindicats deixa les mans lliures als empresaris per a precaritzar sectors sencers de l’economia. Com que la diferència salarial dels treballadors que també són receptors de Hartz IV és compensada per aquesta ajuda social, a la pràctica són la resta de treballadors, amb els seus impostos, qui subvencionen els empresaris i financen, així, l’espiral del seu empobriment.

Aquest procés de precarització es considera la base del boom econòmic posterior d’Alemanya –venut, un cop més, com una història d’èxit, sense explicar mai a costa de qui–, una fórmula que ara intenten exportar a la resta d’Europa. Els resultats no només són palpables econòmicament i social, sinó també políticament: la pèrdua de prestigi social vinculada a les antigues «professions liberals» no es tradueix generalment en solidaritat cap a la resta de treballadors, amb qui comparteixen cada vegada més condicions laborals, sinó en un rebuig emocional que es canalitza, en no pocs casos, per vies reaccionàries i xenòfobes, alimentant així el fenomen de la ultradreta a Europa i els EUA. I així, per tornar a citar Marx i Engels, ens anem enfonsant tots lentament «en les aigües glaçades del càlcul egoista».

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

« Només podem dir que, avui en dia, depenem únicament i exclusiva dels nostres socis i subscriptors»

23 abril 2018 |

Seguim amb les entrevistes creuades per presentar l’equip de la Jornada. Avui és el torn d’Andreu Merino i Laia Farrera, responsables de l’actualitat a la redacció de Barcelona

Carta de Jordi Cuixart: Amb la notícia, el somriure

21 abril 2018 |

Jordi Cuixart, soci de la Jornada i president d'Òmnium Cultural, escriu una carta des de la presó de Soto del Real (Madrid), quan falten dues setmanes per la sortida al carrer del periódic, el 5 de maig.

Antònia Font, cap de cartell del Concert per la Llibertat d’Expressió de Palma

20 abril 2018 |

El proper 17 de juny el recinte del Palma Arena de la capital mallorquina acollirà el Concert per la Llibertat d’Expressió organitzat per l’Associació de Creadors i Artistes per la Llibertat Artística, ACALLAR

2017-11-28T10:39:25+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X