Opinió

Nosaltres hem de ser la xarxa

La periodista Nora Miralles i l’activista de la PAHC de Bages Remedios Hernández expliquen com interacciona la violència masclista amb la classe social i la raça. En pròpia pell.

Isabel Muntané. Foto: Anna Palou
Homenatge a les dones assassinades en una protesta contra la violència masclista. Foto: Clàudia Frontino

NORA MIRALLES, periodista, i REMEDIOS HERNÁNDEZ, Reme, membres de la PAHC Bages I 22 DE NOVEMBRE DE 2017

@NoraMMC

Que la violència de gènere interacciona amb la classe social i la raça, és clar. Totes patim violència, però els nostres condicionants, les opressions que ens travessen, determinen de quina manera la patim, com hi fem front i en quin grau tenim accés a les institucions i xarxes d’autoorganització que la combaten, així com als serveis que ens assisteixen com a supervivents. Com que això és un article d’opinió, i la meva posició no em legitima per abordar des de la subjectivitat, és a dir, des del jo (Nora), una interacció –la de la violència masclista amb la pobresa i la raça– que no pateixo en primera persona, tenia dues alternatives: tirar de teoria i acadèmia i escriure una peça còmoda i asèptica sobre el que diuen altres autores, o aprofitar l’espai i el privilegi de la tribuna per donar veu a altres companyes. A dones a qui no arribem des dels mitjans i, menys encara, referenciem com a veus autoritzades. No vull parlar-vos d’elles, sinó que les llegiu directament. Així que us presento la Remedios Hernández, Reme de nom de batalla, activista de la PAHC Bages, un dels col·lectius més diversos de Manresa. Ella us explica, molt millor que no pas ho podria fer jo, quins condicionants implica aquesta triple opressió que ens ocupa.

Em van casar amb dotze anys amb un home de dinou, amb els meus pares vivíem bé i, de cop, em vaig veure vivint en una barraca amb un tio que em pegava.

Jo sóc l’ovella negra, no em parlo amb la meva família perquè no vaig voler continuar amb el meu marit. Em van casar amb dotze anys amb un home de dinou, amb els meus pares vivíem bé i, de cop, em vaig veure vivint en una barraca amb un tio que em pegava. La seva família em deia «és el que hi ha, és la llei gitana i t’has d’aguantar». Jo no sabia què era l’amor ni estimar, però em feia fàstic que em toqués, això sí que ho sabia. La primera vegada que el vaig voler denunciar, vaig anar-hi amb un informe mèdic. La policia nacional (encara no hi havia els Mossos) em va dir el mateix que em deia la seva mare: «T’has d’aguantar, això són coses de dones. No volem problemes amb gitanos». Van estripar la denúncia davant la meva cara, i això que portava l’informe mèdic.

A mi, la medicació realment m’ha ajudat, és així de trist. Anava al SIAD (Servei d’Informació i Atenció a les Dones) i em deien «tan maca que ets, per què aguantes tant?», però on havia d’anar, jo, amb tres nenes? M’oferien una casa d’acollida, però em semblava una presó, allò, i pensava «doncs, a la presó, que hi vagi ell». Jo no aguantava, eh? Jo m’escapava. Una vegada, em vaig unir a una caravana de firaires amb les meves filles. Vaig estar dos anys amb ells, denunciada per la família del meu marit per ser menor d’edat. Cada vegada que venia la policia, els firaries m’amagaven. Quan em van agafar, em van donar una pallissa i em van rapar els cabells com a humiliació. I a les nenes també. Al cap de divuit anys el vaig tornar a denunciar, aquesta vegada als Mossos d’Esquadra. Li van imposar una ordre que ell no respectava. Fins que em va apunyalar – em van haver de cosir dotze punts a la panxa– i ara és a la presó. Catorze denúncies, li he posat, i només li han caigut cinc anys de condemna.

Una explicava l’altre dia que va anar a presentar una denúncia, perquè ell els havia tret de casa, a ella i els fills, i li van dir que això no era violència de gènere.

I el pitjor és amb les companyes marroquines. Una explicava l’altre dia que va anar a presentar una denúncia, perquè ell els havia tret de casa, a ella i els fills, i li van dir que això no era violència de gènere. Afegeixo, a més (perdoneu que m’hi posi), les dificultats addicionals de les companyes d’altres països per a accedir a serveis que no disposen de recursos per a atendre-les en el seu idioma, dificultat sumada a l’aïllament, la manca d’una xarxa de dones que les apoderi i el xantatge que representen els «papers» i la dificultat de romandre soles i indocumentades.

No crec, realment, que els diners o els recursos condicionin si una dona surt o no de la violència masclista. Crec que hi ha famílies que t’ajuden i famílies que no, unes dones que tenen més suport que unes altres. Jo em sento molt lliure ara, a mi ja no m’oprimeix ningú.

Sempre hem dit que la violència de gènere no entén de classes, de races, d’orígens, ni tan sols de si ets una dona cis (és a dir, conforme amb el gènere que t’han assignat en el moment de néixer) o una dona trans. I no hi entén. L’heteropatriarcat –posem-li també aquest cis davant– no fa distincions. Les violències, i les seqüeles que generen, no miren la butxaca, ni miren el color de pell. Però les institucions que sustenten aquest sistema patriarcal i que intervenen, al seu torn, per gestionar i «sancionar» aquestes violències, sí que ho fan. I, la Reme té raó, una de les claus per a combatre aquest desavantatge comparatiu és la xarxa.

Si de debò basem la nostra lluita contra les violències patriarcals a fer campanyes polítiques, mediàtiques i 2.0, fallem.

M’animo a dir-vos, a les qui llegireu això, que fallem. Si de debò basem la nostra lluita contra les violències patriarcals a fer campanyes polítiques, mediàtiques i 2.0, fallem. El canvi depèn de nosaltres. De si aparquem els hashtags de denúncia per Twitter i baixem a establir vincles de confiança amb la veïna que pateix violència. De la nostra implicació, però, sobretot, del fet que compartim allò que hem après del feminisme, les eines adquirides amb l’activisme i, en definitiva, els nostres privilegis amb les dones del nostre voltant. Allà on no hi ha xarxa, nosaltres hem de ser la xarxa.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

Dona, negra i pobra

23 febrer 2018 |

L'Ajuntament de València passarà la prova del racisme institucional?

Camí de l’Assemblea General

23 febrer 2018 |

Dissabte al matí se celebrarà a València, Palma i Barcelona l’Assemblea General de la cooperativa que edita la Jornada i que posarà les bases per a l’eixida del diari

«La repressió s’ha de respondre de manera política i col·lectiva»

22 febrer 2018 |

Entrevistem la directora de litigis del Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia, Anaïs Franquesa, i l'advocat de l'organització antirepressiva Alerta Solidària, Eduardo Cáliz. Coincidint amb una setmana de molta activitat al Tribunal Suprem, analitzen l'onada repressiva de l'Estat contra el dret a l'autodeterminació iniciada el 2014

2017-11-22T13:55:49+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X