Actualitat

Nàufrags

Més d’una cinquantena de persones s’han afegit aquest mes a la llista negra de desapareguts al fons del Mediterrani. Ja en són gairebé 3.000 que han perdut la vida al mar. Samuel Nacar, des del vaixell de rescat de Proactiva Open Arms, posa noms i històries a aquest drama humanitari

Mediterrani_Foto 8_Samuel Nacar

SAMUEL NACAR, Itàlia   I   14 DE NOVEMBRE DE 2017

@samuelnacar

Ara que comença l’hivern, Antonio Niccoleto, de 84 anys, avança la passejada diària a les quatre de la tarda. Com cada dia, baixa a caminar pel port de la ciutat de Crotone, situada al taló d’Itàlia, on a aquesta hora, amb la caiguda del sol, es reflecteixen sobre la mar les siluetes d’un grup de barques abandonades des de fa anys gràcies al refugi dels espigons que protegeixen el port. «Fa més de deu anys que aquestes barques són aquí», explica Niccoleto, amagat sota la boina i les ulleres, amb un dolç accent italià. «Venien carregades d’immigrants i s’han anat acumulant a poc a poc fins que el govern ha decidit d’enfonsar-les.» Aquestes barques són restes de migracions passades confiscades pels guardacostes italians, que ara esperen ser desballestades, com si amb això es pogués eliminar de la memòria el viatge de més de 800 kilòmetres, navegant pel Mediterrani, que una vegada van fer carregades de persones des del continent africà. Però aquell dia no, aquell dia continuaven allà, símbol d’una memòria que no oblida. I cada tarda, quan cau el sol, Niccoleto les deixa enrere en el passeig pel port mentre es queixa de la societat injusta en la qual vivim, que aquest fenomen és inacceptable, que la gent que passa fam té la necessitat de sobreviure, i que Europa hauria de fer-se’n càrrec.

Barcassa rescatada el 3 de novembre per Proactiva Open Arms, hi viatjaven 378 persones. Foto: Samuel Nacar.

El Mediterrani

El 2 de novembre, el vaixell de l’ONG catalana Proactiva Open Arms es dirigia cap al sud del Mediterrani en direcció a la zona SAR, és a dir, la zona de salvament marítim a prop de les costes líbies. Començava la missió número 34. Des de l’altra banda del mar, barques carregades de persones navegaven direcció nord. Eren les últimes oportunitats per a abandonar Líbia en condicions abans de l’arribada de l’hivern.

El vaixell de l’ONG catalana es va trobar, l’endemà, amb un avís de rescat. Sense morts, però amb 378 persones que van retornar a Itàlia perquè poguessin rebre assistència. Va ser un rescat, malgrat tot, tranquil. No ho va ser tant el del dia 6 de novembre de l’ONG alemanya Sea Watch, que es va trobar els guardacostes libis generant caos i llançant gent a l’aigua. Mentre les llanxes de salvament de l’ONG feien el rescat, els libis se’n van anar, deixant rere seu cinc morts i més d’una cinquantena de desapareguts. Amb ells, enguany, de les 5.006 persones que han mort en el camí migratori a tot el món, més de 2.960 ho han fet al Mediterrani, segons l’Organització Internacional per les Migracions (OIM).

Les qui sobreviuen expliquen que la cosa realment perillosa no és embarcar-se en una pastera per arribar a Europa, sinó el desert que han deixat darrere seu. Deixar Líbia, diuen, és el més segur que han fet durant la seva ruta migratòria.

Mohammed Bakhit, 18 anys, del Sudan. Dos anys a Líbia. Foto: Samuel Nacar.

El Sàhara

Mohammed Bakhit va ser rescatat per un vaixell de càrrega. En sortir de Líbia, li van ensenyar unes llums al fons. «Allò, allò és Itàlia», li van dir, referint-se a unes plataformes petrolieres a unes poques quaranta milles de la costa líbia. Fuig del Sudan, on havia estat empresonat per raons polítiques. És de Darfour i el govern el persegueix per motius ètnics, explica. Té 18 anys, ha complert la majoria d’edat, però no sap gaire bé on va madurar, si quan el van empresonar als 15 anys al seu país, quan va creuar el desert, a les presons líbies o en l’instant que el vaixell amb què viatjava va posar rumb a Europa.

Es cobreix el cap amb una manta taronja per a protegir-se del fred. «A Líbia vaig arribar pel desert, però quan vaig posar els peus al país, les milícies em van empresonar. Ara que sóc lliure, sóc aquí», diu. Fins a arribar a Europa, hi ha dos grans murs per als africans. El primer, per a molts, és insalvable: el desert. «Vaig passar set dies en una furgoneta amb 27 persones més», explica Mohammed. Sense benzineres pel camí, ni beguda, ni menjar, ni centres comercials. «Fins i tot era difícil trobar aigua», relata. Creuar el desert és com anar de Barcelona a Copenhagen sense benzinera ni cap botiga on comprar una ampolla d’aigua.

Ell va sortir de la ciutat de Tina, al Sudan, i va arribar a Sabha, Líbia. És tan simple com traçar una línia recta fins al nord-est. I tan perillós com jugar a la ruleta russa, tan senzill com perdre’s o punxar una roda. No hi ha carreteres, ni canvis de sentit, no hi ha ciutats, ni controls fronterers. Hi ha sorra, pols i res. Recte al nord són 1.700 kilòmetres abans d’arribar a Líbia. Per això Mohammed no tenia temor del Mediterrani, perquè la decisió d’endinsar-se en un paratge inhòspit, on el buit és tot el que hi ha, ja l’havia presa en creuar el desert. No era la mort, sinó la idea de morir, que el matava. «A tots els qui continuen al Sudan, que no creuin el desert, que vagin per Egipte, però el desert no», diu Mohammed.

Líbia

Els records de l’infern de Líbia es repeteixen en els testimonis dels rescatats. «Al matí pegaven als nois i a la nit tenien sexe de franc amb les noies», explica Mekerel Mehretab, eritrea de 19 anys que viatja sola. La seva mare va morir i ella és la més gran de sis germans, fet que la va fer fugir cap a Europa. El seu pare havia de ser reclutat com a soldat i necessitaven que algú enviés diners. Ja fa dos anys que se’n va anar de casa creuant el Sudan, el Sàhara i, després, Líbia, on es va quedar esperant: «Els qui continuen a Líbia necessiten ajuda, no hi ha menjar i les condicions són molt dolentes.»

Sana Badjie, de Gàmbia, 18 anys. Dos anys i mig a Líbia. Foto: Samuel Nacar.

Sana Badjie és de Gàmbia i té 18 anys. També va passar a Líbia prou temps per veure morir molta gent. Per la manera com rebrega la roba amb les mans i per les vibracions descontrolades dels llavis, sembla traumatitzat. «Fa dos anys que no parlo amb la família, vaig passar vuit mesos a la presó de Zauyia (Líbia). Fa dos anys que intento creuar el Mediterrani i no puc fer-ho perquè són massa diners. Pateixo molt en aquest viatge!», narra mentre pren l’aire i rebrega, amb més força, la manta blava que li penja de l’espatlla. I llavors sí, s’embala, i treu tots els records a un ritme accelerat. «A la presó, ens agafaven i ens pegaven al cap cada dia. La gent es mor. Cada dia hi ha gent que es mor a la presó, molta gent. És massa, Líbia, és massa. A vegades, si estàs parat, buscant feina, veus els Asma boys que s’acosten i et trenquen la cama sense més. Han passat dos anys i encara no he parlat amb la meva família.» Aleshores acota el cap i calla.

Els Asma boys són un grup organitzat, nois de carrer que no volen negres a Líbia. Perquè, com explica el gambià Essa Sanneh, el problema allà és que tothom té una pistola, i les milícies, les colles de carrer, fan el que volen amb els immigrants. Les violacions de drets humans a Líbia són una constant, documentada per organitzacions com Intermón Oxfam. L’ONG denunciava enguany, en l’informe «Abusos a Líbia», que de totes les dones que havien entrevistat, només una no havia patit abús sexual, que el 74% de les persones havien estat testimonis d’un assassinat i que més del 80% havia patit un tracte inhumà, degradant o d’extrema tortura, i els havien negat l’aigua i el menjar. El 60% no havia tingut accés a l’assistència mèdica.

Essa Sanneh, de Gàmbia, 15 anys. 3 anys a Líbia. Foto: Samuel Nacar.

Crotone

Essa Sanneh també es cobreix el cap, ell té una manta vermella. La granota blanca que li van donar al vaixell de càrrega que els va rescatar és l’única roba que té. Els trets dolços li ressalten quan el sol dibuixa la seva silueta. Al fons, Itàlia, i per primera vegada, davant els seus ulls, Europa. «No em puc creure que hagi sobreviscut a Líbia», diu mentre dibuixa un enorme somriure. La seva mare és present en els seus pensaments, malgrat que fa dos anys i mig que no hi parla. «La meva mare és la meva vida, tot el risc que he pres ha estat per ella. Durant tot el temps a Líbia he sabut que ho aconseguiria, morís o no, però ho aconseguiria. No puc ni explicar com és la meva mare, ni si és vivia, no la veig des que vaig sortir de Gàmbia. I ara que he arribat a Itàlia sóc tan, tan feliç, mare.» Tenia dotze anys quan se’n va anar de casa. Amb quinze, acaba de trepitjar Europa. Amb ell, i després de dos dies de viatge al vaixell d’Open Arms, els 378 migrants a bord arriben a Crotone. Unes hores abans que Niccoleto baixi a fer el seu passeig diari.

Per fi han aconseguit creuar el mar Mediterrani, la terra més segura que han trepitjat mai després del desert, aquest mur infranquejable que es cobra vides cada dia, i l’infern de Líbia. I malgrat tot, el pitjor de la migració no és el viatge, sinó les cinc morts i les cinquanta desaparicions del passat 6 de novembre, més totes les que han deixat enrere, fruit de la implícita responsabilitat europea en el seu intent d’externalitzar cada vegada més les fronteres. Un exemple més a la llista: els guardacostes libis que fan la feina bruta a Itàlia per a evitar la fugida cap a la terra promesa de totes aquestes persones que busquen un futur millor.

Antics vaixells de migrants abandonats al port de Crotone des de fa més de deu anys. Foto Samuel Nacar.

GALERIA

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

La immersió lingüística com a model vertebrador d’una escola no segregadora

20 febrer 2018 |

La defensa del model d’escola catalana va més enllà del català com a llengua vehicular i suposa defensar un model públic, democràtic i cohesionador construït gràcies a les lluites populars

El futur no serà un algoritme

19 febrer 2018 |

Ara que s'apropa el Mobile World Congress, l'autora ens fa recomanacions per posar una mica de fre al món algorítmic, amb tot allò que sembli incompatible, com els fogons de la cuina, la lectura en un sofà o una reunió a les places i carrers per a fer-hi política

Traiem la humiliació del full de ruta

16 febrer 2018 |

On és la línia entre la tolerància i la humiliació? Ens fa més bons, acceptar insults i escopinades a la cara? El Procés ha estat i ha de continuar sent modèlic en les mobilitzacions de carrer, però en aquest pack hi va també la humiliació? Deixeu-me'n dubtar

2017-11-19T19:57:57+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X