La caça furtiva: el càncer dels rinoceronts La caça furtiva: el càncer dels rinoceronts
Rinoceronts blancs a Sudàfrica (Wikicommons)

Es tracta d’un dels animals més amenaçats del món; si continua l’actual ritme de pèrdues anual, d'aquí a deu anys els rinoceronts podrien desaparèixer

La caça furtiva: el càncer dels rinoceronts

Es tracta d’un dels animals més amenaçats del món; si continua l’actual ritme de pèrdues anual, d'aquí a deu anys els rinoceronts podrien desaparèixer

La caça furtiva: el càncer dels rinoceronts

Rinoceronts blancs a Sudàfrica (Wikicommons)

  • CAROLINA VALDEHÍTA (Madrid)

  • | 24 d'oct, 2018 - 11:02

A finals de març d'aquest any es va apagar el cor de Sudan, l'últim exemplar mascle del conegut com a rinoceront blanc del nord d'Àfrica, una subespècie del rinoceront blanc africà. Aquest mamífer es va fer famós el 2017 quan l'ONG keniana OI Pejeta Conservancy es va unir amb la xarxa social Tinder per dur a terme una campanya de recollida de fons per finançar un tractament de fertilitat que pogués salvar la subespècie de l'extinció. Amb la mort del Sudan, el futur del rinoceront blanc del nord depèn de la fecundació in vitro de les úniques dues femelles vives amb les quals Sudan, de 45 anys, no va poder acoblar-se en vida perquè era massa vell.

Un grup d'investigadors que lluita per salvaguardar aquesta subespècie va conservar mostres de semen de Sudan i de quatre mascles més que van morir abans que ell, juntament amb òvuls d'onze femelles. Al juliol els científics van fer públic que quatre embrions havien arribat a convertir-se en blastòcits, cosa que suposarà tota una revolució a l'hora de fecundar Najin i Fatu, filla i neta, respectivament, del rinoceront desaparegut.

Després de la desaparició de diverses espècies al llarg de la història, en l'actualitat hi ha cinc espècies diferents de rinoceronts al món: els rinoceronts blancs i negres a l'Àfrica, el rinoceront indi i els rinoceronts de Java i Sumatra. Aquests dos últims estan en risc d'extinció, ja que únicament n'hi ha 63 i 100 respectivament, segons el Fons Mundial per a la Naturalesa (WWF, la sigla en anglès). Per la seva banda, el rinoceront indi està catalogat com a vulnerable, i els 3.500 que queden viuen actualment a l'Arc de Terai, al nord de Bengala i al Nepal.

Al continent africà hi viuen al voltant de 5.000 rinoceronts negres i 20.000 rinoceronts blancs. La major part estan concentrats a Kènia, Namíbia, Zimbabue i Sud-àfrica, país on viuen el 78% dels exemplars i que s'enfronta als desafiaments més grans en la lluita per preservar l'espècie i salvar-la de l'acció dels caçadors furtius, principals culpables de la seva desaparició gradual, juntament amb la pèrdua de l'hàbitat.

Amb una mitjana de tres morts al dia al continent, la situació dels rinoceronts africans és alarmant. I, en cas que el ritme continuï, l'animal podria extingir en qüestió de deu anys. Sud-àfrica és el país més afectat per aquesta xacra que atempta contra la seva vida; entre el 2007 i el 2017, 7.143 rinoceronts han estat morts (el 2017 van ser-ne 13 i el 2017 es va arribar a 1.028). L'any en què més pèrdues hi va haver va ser el 2014 amb 1.215 exemplars massacrats, que han baixat cada any des de llavors.

S'estima que entre el 2010 i el 2017 s'han confiscat més de cinc tones de banyes de rinoceront en el món, cosa que equival a més de 2.100 banyes

La demanda de banya de rinoceront en pols a l’Àsia

La cobdícia per aconseguir les seves banyes s'ha convertit en el principal motiu de risc per als rinoceronts, primer a l’Àsia i actualment a l'Àfrica. Davant l’alerta que va causar el descens d'exemplars, el 1977 es va prohibir a escala mundial el comerç de banya de rinoceront, encara que no se'n va aconseguir frenar la demanda.

Després d'unes dècades de cert control de la demanda, el 2007 els xamans locals del Vietnam van estendre el rumor que la banya de rinoceront polvoritzat era un remei miraculós contra el càncer, a més d'un gran afrodisíac. Es va disparar la demanda i les màfies asiàtiques van aterrar a l'Àfrica per aconseguir el producte.

Des de llavors, organitzacions com WWF han lluitat per fer veure a les poblacions del Vietnam que no hi ha cap prova que doni suport a aquesta creença, ja que el material de què està composta la banya és la mateixa queratina de la qual estan fetes les ungles. Una altra de les accions de WWF ha estat desmentir que aquest remei estigui vinculat amb la medicina tradicional xinesa, com afirmen els curanderos.

Per a les organitzacions conservacionistes, el primer pas per erradicar la pràctica seria acabar amb la demanda en origen perquè mentre la demanda es mantingui les màfies s'encarregaran de garantir l'oferta. Per la seva banda, els comerciants asiàtics que importen el producte des de l'Àfrica (en forma de banya o reduït a pols) han anat desenvolupant el sistema de transport per burlar els controls policials a les duanes.

L'any passat, la xarxa de control del comerç de vida salvatge Traffic va publicar un informe en què alertava d'una nova modalitat de transport des dels aeroports de Sud-àfrica. En lloc de continuar fent servir els mètodes tradicionals, com les banyes partides o els paquets de pols, ara el material viatja en forma de collarets, braçalets, discos o capses, cosa que fa que passin més desapercebuts per als controladors.

En una entrevista recent feta per l’autora d’aquest article, Julian Rademeyer, portaveu de Traffic a Pretòria, lamentava que, a més de la demanda de la banya de rinoceront amb fins medicinals, també hi ha una demanda de persones adinerades del Vietnam que volen posseir peces tallades de la banya «com una manera de demostrar el seu estatus i poder». Tot i que no se sap quan fa que es practica aquest tràfic camuflat, la sofisticació del mètode demostra el grau d'incursió de les xarxes de tràfic a Sud-àfrica, que el principal port de sortida des d'Àfrica actualment.

Entre el 2010 i el 2017, les forces de seguretat han confiscat més de cinc tones de banyes de rinoceront al món, equivalents a més de 2.100 banyes. Per frenar aquest comerç, la companyia de biotecnologia Pembient va aprofitar la cimera del 2016 de la Convenció sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestres (CITES) per presentar el seu projecte de banyes de rinoceront sintètiques. L'objectiu és fer passar la demanda del mercat sense que els animals siguin massacrats per a això ni hagin de perdre les banyes.

Els conservacionistes es van mostrar escèptics davant aquest plantejament, i van dir que pot convertir-se en el marc perfecte per fer passar banya natural per sintètica i així poder blanquejar l'estoc que no hauria tingut cap altra sortida legal al mercat. «L'objectiu ha de ser prohibir el trànsit de banya de rinoceront completament i perseguir els que hi comercialitzen, en lloc d'oferir una alternativa», sostenen des de WWF.

Legalitzar-ne la venda

El descens del nombre de rinoceronts a Sud-àfrica per culpa dels caçadors furtius ha revifat un debat polaritzat al país: el de legalitzar o no la venda de la banya per protegir els rinoceronts de les urpes de les màfies. Els defensors d'aquesta proposta són els propietaris de reserves privades, principalment a Sud-àfrica, que tenen rinoceronts en captivitat, com John Hume, promotor de subhastes en línia per vendre les banyes acumulades.

Hume té la reserva privada de rinoceronts més gran del planeta, on viuen 1.500 exemplars, la qual cosa suposa unes elevades despeses mensuals (només en seguretat es gasta 170.000 dòlars al mes). Per afrontar les despeses, Hume i altres terratinents en una situació semblant proposen un canvi en la legislació sud-africana que els permeti vendre les banyes.

A diferència del que passa en el cas dels elefants, als quals cal matar per extreure'n els ullals, tallar la banya dels rinoceronts no implica matar-los. De fet, per tal de fer-los menys atractius davant els caçadors furtius, les reserves privades i els parcs nacionals de l'Àfrica els tallen les banyes. Fins avui, Hume ha acumulat més de sis tones de banyes i diu que si les pogués vendre tindria més fons per invertir en el futur del paquiderm. Insisteix que per a l'extracció de la banya només calen vint minuts i que es tracta d'un procés «indolor i equiparable a tallar-se les ungles», atesa la seva composició a base de queratina. A més, diu que es podrien tallar diverses banyes al llarg de la vida de cada animal, atès que «al cap de tres anys tornen a créixer».

La llei sud-africana permet la venda de banya de rinoceront a ciutadans autòctons i residents permanents sempre que tinguin el permís que exigeixen les autoritats. Això exclou, a priori, als asiàtics, els quals no podrien treure les banyes de Sud-àfrica. En una entrevista que l’autora d’aquest article va fer a John Hume, aquest va assegurar que «li és igual a on va a parar la banya que ven», sempre que els ingressos rebuts l'ajudin en la seva missió de conservació.

L'únic supòsit en què un estranger que va a Sud-àfrica pot treure del país una banya de rinoceront per via legal és havent pagat el permís per caçar-lo en una reserva privada, un permís que avui dia costa uns 250.000 dòlars atesa la situació d'amenaça del rinoceront

Per la seva banda, les organitzacions conservacionistes sostenen que inundar els mercats amb productes legals serviria de poc, com va passar en el cas de les tones d'ivori emmagatzemades durant anys que es van subhastar el 2009 a Kènia. La venda no va frenar la demanda, sinó que la va disparar i les matances d'elefants segueixen sent un problema tant a Kènia com a la resta del continent. La seva finalitat última és acabar amb un comerç il·legal que mou més de 25.000 milions de dòlars a l'any i frenar el descens de la població d'un dels animals més majestuosos de la sabana.

Migracions per salvar els rinoceronts

Una de les iniciatives més recents per garantir la conservació dels rinoceronts ha estat traslladar-los de zones de risc com Sud-àfrica cap a algunes reserves de Botswana; la localització no s'ha fet pública per no alertar els furtius. Amb tot, és un mètode molt difícil i costós: el trasllat del rinoceront i el seu seguiment durant tres anys representa 45.000 dòlars per rinoceront.

L'animal és caçat al seu lloc d'origen, examinat per veterinaris i, després d'un període de quarantena, traslladat per via aèria i terrestre fins al seu nou hàbitat, on pot o no adaptar-se. L'organització responsable, Rinoceronts Sense Fronteres (RWB), va triar aquest país per traslladar-hi els elefants amb l'esperança que les seves reserves siguin repoblades, ja que Botswana ha decidit fer de la seva fauna un model de turisme sostenible. El 2012 es va convertir en el país africà amb la legislació més rigorosa sobre la caça de trofeus i va establir una política de tolerància zero amb els caçadors furtius.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu