Líbia, des del 2011 multiplicant per zeroLíbia, des del 2011 multiplicant per zero
Gaddafi. FOTO EFE

Quan es compleixen set anys del linxament de Gaddafi, Líbia està en un procés de descomposició tan greu que posa en qüestió la seva mateixa existència com a país

Líbia, des del 2011 multiplicant per zero

Quan es compleixen set anys del linxament de Gaddafi, Líbia està en un procés de descomposició tan greu que posa en qüestió la seva mateixa existència com a país

Líbia, des del 2011 multiplicant per zero

Gaddafi. FOTO EFE

  • KARLOS ZURUTUZA

  • | 20 d'oct, 2018 - 09:59

Ni Tunísia, ni Egipte ni Síria van acaparar tantes hores d’informatius el 2011 com Líbia. Aquell país tancat durant dècades s’obria de manera impúdica davant els nostres ulls en horari de màxima audiència: un grup d’insurrectes que cridava «Déu és el més gran» des de cotxes de Mad Max s’enfrontava a un dolent de Mortadel·lo i Filemon. Aquella guerra era pura televisió.

Les primeres bufetades de realitat van arribar poc després de caure Trípoli en mans dels insurrectes: les batudes de subsaharians —tots eren considerats «mercenaris de Gaddafi»— o les venjances contra civils de les tribus lleials al sàtrapa. Que Occident havia estat naïf va quedar certificat de manera ja institucional amb el discurs que es va escenificar el final de la guerra: la primera mesura del nou executiu va ser de «revisar la llei sobre la poligàmia». Amb Gaddafi també existia, però l’home necessitava el consentiment signat de la seva primera dona per casar-se amb la segona. Mahmud Jibril, en aquell moment president del govern interí libi, va comunicar a la població masculina que ja no necessitaria el vistiplau legal de la seva esposa per afegir-ne una més al lot. Ho va fer des de la balconada del castell vermell de Trípoli, i abans fins i tot de parlar de la reconstrucció del país i de la seva societat civil. Pocs dies després es tancava el cercle amb les brutals imatges del linxament de Gaddafi en mans de les milícies de Misrata. I així es va acabar la guerra de Líbia a la televisió.

A diferència del que ha passat als països veïns, les primeres eleccions després de la caiguda de Gaddafi no les van guanyar els islamistes

 

Si aquella marea de periodistes que es van traslladar al país el 2011 hi hagués tornat el 2012 per cobrir les primeres eleccions en la història de Líbia, podrien haver explicat que, a diferència del que va passar als països veïns, no les van guanyar els islamistes. Encara quedava esperança, però ja llavors Líbia tornava a ser aquella entelèquia de la qual només ens arribaven imatges borroses i inconnexes que ningú sabia explicar: el consolat americà cremant a Bengasi el 2012, l’aeroport de Trípoli cremant el 2014 o la capital del califat libi cremant el 2016. Això i un munt de subsaharians, molts.

D’estat nació a nació sense estat
Avui, tres governs es disputen el poder a Líbia: dos a Trípoli —un dels quals amb el suport de les Nacions Unides— i un altre a Tobruk, a l’est del país. A la tardor del 2015, uns correus electrònics filtrats al diari britànic The Guardian van revelar que Bernardino León, enviat de l’ONU per a Líbia, havia exercit la seva labor de mediador escorat a Tobruk. En un dels missatges, León detallava al ministre d’Afers Estrangers de la Unió dels Emirats Àrabs, aliat de Tobruk, una estratègia «que deslegitimaria completament» el parlament de Trípoli. En una altra comunicació, el diplomàtic malagueny mostrava preocupació per com ocultar el fet que els seus patrocinadors estiguessin enviant armes a Líbia, una clara violació de l’embargament d’armes que havien imposat les Nacions Unides. León finalment va renunciar al càrrec i va volar a Dubai el novembre del 2015, on va passar a cobrar 50.000 euros mensuals com a director de l’Acadèmia Diplomàtica de la Unió dels Emirats Àrabs.

Estadístiques de l’ONU parlen de 26 milions d’armes al país —més de quatre per cada libi— i d’unes 2.000 faccions armades



El silenci còmplice de gran part de la premsa internacional sumat al ressò mediàtic de l’atemptat de París del novembre del 2015 van ajudar a diluir l’escàndol del Leongate. L’ONU no només no va donar cap explicació, sinó que va acabar ratificant el pla impulsat per León. El març del 2016 es va instal·lar l’executiu de Fayez al-Sarraj en una base naval de Trípoli de manera totalment furtiva, ja que hi va arribar per mar. Que es fos un govern constituït sense el vistiplau dels libis no va impedir que fos reconegut com l’«únic executiu legítim de Líbia». La seva presència física a Trípoli és possible només gràcies a una milícia salafista, Rada, que controla el seu ministeri de Defensa. Entre les seves últimes operacions hi ha la detenció de diversos organitzadors i participants de la Fira del Còmic a Trípoli, als quals es va acusar d’«afeblir la religió i estar fascinats per tradicions estrangeres». El govern de Sarraj té milícies de tot l’arc islamista i en depenen les màfies del tràfic de persones, entre les quals s’han reclutat els guardacostes libis, els quals s’entrena i equipa amb diners de la Unió Europea (UE). Pot ser que s’hagin de llegir aquest paràgraf una altra vegada, però sàpiguen que l’han llegit bé.

Cadascun dels tres governs libis té el suport d’una xarxa d’aliances brodades sobre el teixit tribal libi: un entramat d’unes 140 tribus amb ramificacions que s’estenen per tot el Magrib. Donar poder a unes mentre es margina la resta ha estat la manera de governar el país al llarg de tot el segle xx, des de l’ocupació italiana (1911-1943) fins avui dia, inclosos els mandats del rei Idris (1951-1969) i del mateix Gaddafi (1929-2011). A Líbia, la policia i l’exèrcit són noms sobre el paper; la seguretat, o la seva absència, és a càrrec dels grups insurgents que es van aixecar contra Gaddafi, però que continuen defensant els seus propis interessos amb la força de les armes. Estadístiques oficials de l’ONU parlen de 26 milions d’armes que circulen pel país —més de quatre per cada libi— i d’unes 2.000 faccions armades. Considerant la feblesa del segon govern de Trípoli (encara que a Líbia mai no es pot donar res per fet), la batalla pel poder a Líbia es dirimeix entre el govern que té el suport de l’ONU i el de Tobruk. Aquest té el suport de França, Rússia i l’Aràbia Saudita, i és el refugi les tribus lleials a Gaddafi. Això últim també ho han llegit bé, però encara hi ha més coses: Tobruk també és la casa del general Jalifa Haftar, exmembre de la cúpula que va fer arribar Gaddafi al poder i anys més tard reclutat per la CIA per convertir-se en el seu principal opositor des del seu exili a Virgínia, als Estats Units.

Quan va tornar al país, es va autoproclamar general de l’exèrcit libi. Haftar és un estret aliat del general Abdel Fattah al-Sisi, el president colpista d’Egipte. Davant de tal situació de les peces al tauler libi, tot fa pensar en una solució a l’egípcia, amb Haftar al comandament. Si han vist Joc de trons, entendran tot això perfectament.

La vida dels libis
Més enllà de les complexes qüestions geopolítiques, la qualitat de vida dels libis continua en caiguda lliure des del final de la guerra del 2011. A més dels problemes de seguretat, hi ha el col·lapse econòmic: la caiguda del dinar libi i la falta de líquid per pagar els salaris ha portat a adoptar desafortunades mesures a curt termini, com imprimir diner. Això no només ha disparat la inflació, sinó que també ha fet més visible la fractura política del país. L’any passat, Trípoli va arribar a importar dinars libis impresos al Regne Unit mentre que a Tobruk arribaven de Moscou. Els bitllets eren exactament iguals, però canviava la signatura del director del banc a cada regió. Així, els de l’est no s’admetien a l’oest i viceversa.

El col·lapse econòmic s’agreuja encara més tenint en compte que l’economia de Líbia s’havia basat en un model de desenvolupament que depenia exclusivament dels beneficis del petroli des de finals dels anys seixanta. Va ser llavors que el govern es va convertir en el principal ocupador i va fer del país una economia purament rendista. Quan va arribar al poder l’any 1969, Gaddafi va purgar aquella estructura altament corrupta per posar-hi els seus, però sense modificar el model, amb la qual cosa el sistema va mantenir els seus mals endèmics. Segons dades oficials d’abans de la guerra, el 85% dels assalariats a Líbia pertanyia al sector públic.

La policia i l’exèrcit són noms sobre el paper; la seguretat, o la seva absència, és a càrrec dels grups insurgents que es van aixecar contra Gaddafi

 

Avui en dia encara hi ha una pila de guies turístics que reben un salari en un país en el qual el turisme és un record del passat. Amb tot, el cas més paradigmàtic és el dels 800 funcionaris del servei de ferrocarril d’un país sense trens. De fet, la lluita entre les diferents faccions dificulta la reconstrucció de les línies ferroviàries més bàsiques, fet que, afegit a la fugida d’inversió estrangera, impedeix que el país pugui recuperar-se de la crisi i començar a créixer econòmicament. Han estat moltes les faccions polítiques i grups armats que han pres el control de nombrosos ports petrolers i refineries, o que les han bloquejat per tallar els ingressos dels seus oponents. El mateix passa amb el subministrament elèctric, del qual depèn tota activitat industrial.
La xarxa de carreteres està molt deteriorada a causa de la presència de grups armats que controlen i restringeixen el tràfic. Els aeroports no estan pas millor: el principal del país, el de Trípoli, va ser destruït el 2014 i avui dia es fa servir un antic aeroport militar de la capital. Els vols són cancel·lats constantment perquè constitueixen un objectiu estratègic de les milícies rivals. Ni tan sols el subministrament d’aigua se salva del desastre: l’anomenat Gran Riu Artificial, construït per Gaddafi per aprofitar l’aigua dels aqüífers, s’ha convertit en una mesura de pressió a través de la qual les faccions obtenen rèdits deixant sense aigua poblacions senceres. Ja ho veuen, a Líbia, ni aigua.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu