Dones refugiades: minoria en un món paral·lel sense dretsDones refugiades: minoria en un món paral·lel sense drets
FOTO MARC SANYÉ

Les dones són menys que els homes en aquest ‘micromón’ dels refugiats; tanmateix, s'exposen a més perills que ells

Dones refugiades: minoria en un món paral·lel sense drets

Les dones són menys que els homes en aquest ‘micromón’ dels refugiats; tanmateix, s'exposen a més perills que ells

Dones refugiades: minoria en un món paral·lel sense drets

FOTO MARC SANYÉ

  • BÉCARES | Bòsnia

  • | 21 de nov, 2018 - 09:23

«Has sofert alguna vegada violència masclista?», li van preguntar. Va respondre que no. Després, sobre la marxa de la conversa, la dona va explicar que la seva família l'havia casat amb un home més gran que ella quan tenia nou anys. I que va tenir el seu primer fill als onze. A la mateixa pregunta, una altra dona va respondre que el seu marit li pegava en forma de càstig quan «es portava malament». Cap d'elles dues volia mentir ni ocultar la seva realitat quan els preguntaven per la violència soferta. La tenien tan acceptada, tan normalitzada, que no sabien ni identificar-la com a tal.

Les dones refugiades «estan sent doblement atiades per la situació: no només emprenen aquest llarg camí, sinó que s'enfronten als abusos sexuals dels traficants o a les agressions dels seus propis familiars o marits», Jelena Hrnjak, d'Atina

Això va descobrir Atina, una associació sèrbia feminista que treballa amb les dones refugiades que estan atrapades al país pel tancament de les fronteres europees. I que, a partir d'aquí, va començar a desenvolupar un projecte que li va permetre conèixer la realitat de les dones refugiades, que «estan sent doblement atiades per la situació: no només emprenen aquest llarg camí, sinó que s'enfronten als abusos sexuals dels traficants o a les agressions dels seus propis familiars o marits», segons Jelena Hrnjak, gerent de programa a Atina. De fet, fa amb prou feines uns dies, tres dones —una d'elles menor d’edat— van aparèixer assassinades a la frontera entre Grècia i Turquia. Es creu que va poder ser un traficant de persones, un d'aquests en els quals les persones refugiades posen la destinació de les seves vides, tenint en compte que les fronteres estan tan tancades que són molt complicades de creuar d'una altra manera.

Les dones refugiades atrapades a Sèrbia o a Bòsnia són molt poques en un món d'homes. La majoria solen venir de Síria, l'Iraq, l’Iran i el Kurdistan i, en menor mesura, de l’Afganistan. Algunes d'elles són perses. I, mentre que el Pakistan, Algèria o el Marroc representen la gran majoria d'homes encallats en la ruta balcànica de migració, la presència de dones d'aquestes nacionalitats és pràcticament nul·la. Les dones solen viatjar en família, però també n’hi ha que emprenen el viatge soles.

 

 

El mes de juny, l'associació No Name Kitchen va començar a oferir dutxes en exclusiva per a dones a la ciutat de Velika Kladusa, a Bòsnia. Des del febrer van començar a arribar moltes persones que van trobar en aquest lloc una nova ruta per aconseguir arribar, una vegada més creuant fronteres de forma il·legal, a Europa. Se'ls va oferir un prat als afores del poble, on voluntaris de l'organització independent SOS Kladusa Team van construir refugis i on hi ha dues dutxes fredes tancades amb un parell de plàstics. En situacions d'emergència és difícil prendre mesures sobre igualtat. El dia que No Name Kitchen va arrencar les dutxes per les més de 100 dones presents al camp aleshores, moltes d'elles menors, algunes van confessar que portaven fins a cinc dies sense rentar-se i setmanes sense dutxar-se.

En aquest mateix prat a les portes de la Unió Europea va viure diverses setmanes Brefín, una dona kurda que precisament va emprendre el viatge escapant-se d'un home. Amb cinc fills a la seva ciutat d'origen, va passar-se anys aguantant les terribles pallisses del seu marit. Va decidir deixar-lo i tornar amb els seus pares, que no van voler acceptar aquesta decisió i la van obligar a tornar amb el seu marit. Ella s’hi va negar i va escapar-se. Va emprendre sola el camí cap a Europa. A Turquia es va enamorar d'un altre refugiat que va conèixer, també kurd, i un temps després es van casar. Ara ella està embarassada i, ja a Velika Kladusa, espera per creuar aquesta última frontera que pugui portar-los a sol·licitar asil i protecció a Europa. Brefín, un cop més, aguanta la violència del seu segon marit sense tenir a qui recórrer. Sent com és, una persona sense cap dret en un món on a les dones se'ls neguen molts drets bàsics, és difícil fer alguna cosa al respecte.

 

Famílies separades per les fronteres

La Naíma és baixeta i somrient. Quan la guerra de Síria va esclatar, la seva família pensava que no duraria gaire. Era una conseqüència més de la revolució, d'aquelles protestes en les quals milions de persones dels països àrabs van aprofitar una onada primaveral de protestes per dir que estaven cansats dels seus governants. Però es va allargar molt. El seu marit corria el risc de ser reclutat per lluitar per una causa en la qual no creia i va voler fugir, però la Naíma va preferir quedar-se. Albergava l'esperança que la bogeria de la guerra acabés ràpid. Decidir llançar-se a l'aventura de ser refugiada no és fàcil. És un salt al buit, cap al desconegut, cap a una enorme incertesa; és deixar casa teva, els teus pares, germans i germanes, tot el que coneixies, per escapar cap a no se sap ben bé què. El pare va voler emportar-se el fill i la filla de la família i ella va acceptar-ho. Tot això amb la idea que, quan ells tres arribessin a Europa, podrien aplicar per a la reintegració familiar i portar la Naíma d'una forma còmoda.

Els Balcans estan plens de persones separades de les seves famílies, fins i tot menors d’edat, que l'única opció que tenen per unir-se a elles és creuar de Sèrbia o Bòsnia cap a Itàlia de forma il·legal, durant dies i amagades entre els boscos**

No tenien ni idea de la crueltat que alberguen les fronteres segellades de la Unió Europea. La família va trigar un any a arribar. Poc, perquè en aquell moment, fa cinc anys, les fronteres eren més amables que ara amb els qui escapaven de l'horror. La reagrupació és un somni que no s'està complint a la realitat. Els Balcans estan plens de persones separades de les seves famílies, fins i tot menors d’edat, que l'única opció que tenen per unir-se a elles és creuar de Sèrbia o Bòsnia cap a Itàlia de forma il·legal, durant dies i amagades entre els boscos. La Naíma, desesperada després de dos anys en una Síria on la sang no veu la fi, va decidir anar-se’n. Va decidir sortir de la bogeria de la guerra i endinsar-se a la bogeria de ser refugiada. Els acords de tancament de fronteres ja estaven signats. Va quedar-se dos anys atrapada a Grècia. Ara, amb traficants i creuant fronteres entre els boscos amagada de la policia, ha aconseguit arribar a Bòsnia, a Velika Kladusa, aquest poble fronterer que està a tocar de Croàcia i on centenars de refugiats i refugiades han arribat per tractar de creuar tantes vegades com sigui necessari cap a la Unió Europea. La Naíma necessita creuar aquesta última i tan difícil frontera per trobar-se amb els seus fills i el seu marit.

 

La violència policial no coneix gèneres

El tema de més controvèrsia que esdevé a un pas de la frontera amb la Unió Europea són els casos que es reporten diàriament sobre la violència que agents de la policia croata exerceixen contra les persones refugiades quan els descobreixen dins de les seves fronteres. I aquesta violència no coneix gèneres.

 

 

La iraniana Eram va arribar un dia deportada a Velika Kladusa plena de blaus des de les celles fins als peus. I tant ella com els seus acompanyants durant la travessia que van emprendre per tractar d'arribar a Itàlia van explicar que l'agent que la va copejar amb una porra reia a riallades després de cadascun dels cops. La Taminé i la Bahar, dues germanes joves de l’Afganistan que viatgen soles amb els seus respectius fills, van explicar com els agents que les van trobar a Croàcia les van obligar a treure’s el hijab, mentre els cridaven «This is Europe». Una de les dones es va negar a fer-ho i, en veure la reacció dels agents, el seu fill li va demanar, per favor, que ho fes. La Gizem, una dona kurda que quan estava en el seu vuitè mes d'embaràs es va llançar a l'aventura de creuar les fronteres amb l'esperança que el seu bebè naixés en territori europeu per poder aspirar a la protecció d'asil que fins ara se'ls ha negat a les portes de la UE, explica com un agent que la va descobrir a ella i al seu grup a Croàcia li va escopir a la cara després de demanar-li que caminés més ràpid, cosa que ella no era capaç de fer pel pes de la seva panxa.

Sobre això, cal destacar que moltes dones embarassades aprofiten el seu avançat període de gestació amb la mateixa idea de la Gizem, per aconseguir que els seus fills les ajudin en la complicada tasca d'obtenir drets com a ciutadanes en algun país segur.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu