El tràfic de persones s’aprofita de la vulnerabilitat dels refugiatsEl tràfic de persones s’aprofita de la vulnerabilitat dels refugiats
Refugiats que intente creuar la frontera de matinada (Foto Marc Sanyé)

Molts joves desencantats amb la situació d'abandó que viuen serveixen d’esbirro per a les màfies que es dediquen al tràfic de persones

El tràfic de persones s’aprofita de la vulnerabilitat dels refugiats

Molts joves desencantats amb la situació d'abandó que viuen serveixen d’esbirro per a les màfies que es dediquen al tràfic de persones

El tràfic de persones s’aprofita de la vulnerabilitat dels refugiats

Refugiats que intente creuar la frontera de matinada (Foto Marc Sanyé)

  • BÉCARES (Bosnia)

  • | 21 de nov, 2018 - 09:24

Ara fuma Marlboro i no la marca més barata que ofereixen al quiosc. Es compra la roba i no ha de buscar alguna cosa que no li vagi gran entre el que li ofereixen els voluntaris. També té un smartphone d'última generació. «Ara tothom em fa cas, perquè tinc diners, i els diners són el que importa», diu el Karim.

El Karim té 17 anys i és l'esbirro d'un traficant de persones. Nascut a l’Afganistan, no es fa d'or, com sí que fa l'altre, però guanya uns diners que li permeten deixar de dependre de la caritat de les organitzacions internacionals que eviten que Bòsnia visqui una gran catàstrofe humanitària. No és ric, però almenys té uns ingressos. A Bòsnia, com a la resta del món, l'única manera de guanyar diners quan ningú no et dona papers és treballar al marge de la llei.

Segons l’Europol, 10.000 nens refugiats i migrants no acompanyats havien desaparegut el 2016 dins de les fronteres europees

Fa quatre anys que va sol pel món. Encara que no hi ha xifres exactes del 2018, milers de menors vagabundegen sols per Europa, la gran majoria, nois. Els informes d'anys previs parlen de menors desapareguts. Segons l’Europol, 10.000 nens refugiats i migrants no acompanyats havien desaparegut el 2016 dins de les fronteres europees.

El Karim tenia 12 anys quan els talibans van entrar a casa seva, a Kabul, i van matar els seus pares mentre ell s’escapava amb el seu germà de vuit anys a la casa del costat, on vivia el seu oncle. Era de nit. Segons explica, el seu pare havia treballat algun cop per a algun dels molts estrangers que se’n van anar a viure a Kabul després que el 2001 els Estats Units declaressin la guerra a l’Afganistan. Per als talibans, qualsevol que hagi treballat en l'exèrcit oficial o hagi servit algun estranger, ja sigui com a traductor, guia o xofer, és un traïdor. De fet, molts dels que vaguen pels Balcans a la recerca d'un refugi segur a Europa han treballat per a alguna d’aquestes persones.

El pare del Karim havia conduït el cotxe, en algun moment de la seva vida, pels carrers de Kabul acompanyant algun estranger: és una de les feines que donen una mica de diners, al país. Els talibans el van matar per traïdor, i l'oncle del Karim va decidir posar la vida del nen en mans d'un traficant perquè l’ajudés a sortir de l’Afganistan i li permetés trobar un lloc segur on viure.
Tenint en compte que el passaport afganès no permet travessar gairebé cap frontera del món, es necessiten traficants que acostin els ciutadans d'aquesta nacionalitat a les portes del continent europeu.

El jove va emprendre el camí cap a Europa després que la seva família pagués uns diners a una màfia. Com molts afganesos, es va quedar a Turquia una temporada, on va treballar en la indústria tèxtil: cosia pantalons durant 11 hores al dia per un salari de 400 dòlars. El 2016 la cadena britànica BBC va revelar en exclusiva que proveïdors de grans empreses tèxtils europees com Mango, Zara i Marks & Spencer s’aprofitaven de la vulnerabilitat dels refugiats i els contractaven per treballar a les seves fàbriques de Turquia. En el reportatge s'afirmava que molts d'aquests treballadors eren menors d'edat.

Diversos d'aquests menors (que ara ja no ho són) estan instal·lats a Sèrbia i a Bòsnia, en espera de poder travessar les fronteres que els portin a altres països europeus més pròspers. Expliquen com era treballar en el sector tèxtil sense caps de setmana. Es podria pensar que era terrible, però aquests nanos asseguren que era «good, very good»: treballaven, se sentien útils, tenien diners a final de mes, dormien en un llit i podien menjar tres vegades al dia. A Bòsnia no contracten menors, però, tot i això, estan abandonats a la intempèrie, viuen de la caritat i hi ha molts dies en què no sopen perquè l'associació que s'encarrega de proporcionar-los menjar de vegades no compleix amb la seva tasca.

Traficants i els seus preus

Els traficants es passegen tranquils entre els refugiats. Són de moltes nacionalitats diferents, des d'europeus, fins de països dels quals arriben la majoria dels refugiats. Necessiten persones que sàpiguen bé el camí per arribar a Itàlia.

Un servei que porti un refugiat de Croàcia directament a Europa amb cotxe ronda els 3.000 euros

El Karim va intentar moltes vegades sense èxit arribar a Europa per poder sol·licitar-hi asil, de manera que se’n va aprendre el camí; ara, doncs, pot guiar-hi altra gent. No és un guia dels cars. Un servei que porti un refugiat de Croàcia directament a Europa amb cotxe ronda els 3.000 euros; el que ofereix el cap del Karim costa menys de 2.000 euros per persona. Una part, uns 200, se’ls queda el jove. La funció del guia és acompanyar els refugiats fins a un punt d’Eslovènia on els recull un taxi. La caminada dura dies. El conductor cobra una part dels diners i la major partida, segons explica el Karim, és per al qui ho organitza tot des de casa seva; en aquest cas, un home amb documents europeus que fa dècades que viu a la regió: algú que ha vist una oportunitat de negoci en la situació de desesperació dels refugiats.

Un somni europeu que s'esvaeix

El Karim diu que ja passa del somni europeu: s’estima més caminar a través de les muntanyes guiant altres refugiats a canvi d’uns quants euros. Té por del racisme, de no aconseguir un asil que el protegeixi i d’haver de viure de manera irregular els anys vinents, pendent d'una possible deportació i venut com a mà d'obra barata a alguna empresa que vulgui aprofitar-se dels que no són ningú per a Europa. Això ho diu ell, amb paraules senzilles, amb l'anglès que ha anat aprenent aquests anys pel camí. Està desencantat. A les portes d'Europa ha trobat el seu lloc i ha aconseguit el respecte dels que l’envolten, en aquests prats secs on viuen els refugiats. «No em jutgeu», diu, mentre explica la seva història.

El negoci milionari del tancament de fronteres

Al juny, la Comissió Europea anunciava la intenció, encara no aprovada, de triplicar el finançament per a la gestió de les fronteres i de la migració per als pròxims anys, fins al 2021. Amb això, segons Brussel·les, es vol «reforçar les fronteres exteriors, protegir les persones que ho necessiten, ser un suport per a la immigració legal i la integració i lluitar contra la immigració irregular». A la pràctica, el tancament de fronteres només té dos grans beneficiaris, quan es parla de diners: les empreses que venen material de vigilància i els traficants de persones.

A la pràctica, el tancament de fronteres només té dos grans beneficiaris, quan es parla de diners: les empreses que venen material de vigilància i els traficants de persones

Hi ha estudis que ho demostren, com el que va dur a terme l'Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC, la sigla en anglès), que va concloure, fa uns quants mesos, que «almenys 2,5 milions de persones van migrar a través de traficants el 2016». «Aquests traficants es van embutxacar fins a 7.000 milions de dòlars per prestar aquests serveis il·legals», diu l’estudi. El 2017, la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR) va denunciar que les polítiques europees de fronteres «estan condemnant milions de persones desesperades a posar les seves vides en mans de traficants per poder fugir de la violència i l'extrema pobresa, davant l'absoluta falta de vies legals que els permetin sol·licitar asil de manera segura».

Sense haver de recórrer als informes, la vida real demostra que els traficants són els grans beneficiaris del tancament de les entrades a Europa. A principis d’estiu, centenars de refugiats que estaven aturats a Bòsnia van aconseguir arribar fins al continent europeu. És cert que hi ha gent que ho aconsegueix pel seu compte, però és molt difícil.

El Karim no es diu Karim; necessita un nom fals per no comprometre la seva seguretat, en aquest món d'irregularitats en el qual està ficat. L'estiu s'acaba, i, amb això, la feina. Els refugiats aprofiten per travessar la frontera abans que arribi el mal temps. Quan arribi el cru hivern bosnià, el Karim viurà a la seva tenda de campanya, amb pocs ingressos —perquè molt poca gent s'arrisca a desplaçar-se amb les baixes temperatures— i en espera de la temporada alta del seu negoci.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu