La Xina passa a l’acció militar a l’ÀfricaLa Xina passa a l’acció militar a l’Àfrica
El president xinès, Xi Jinping, al costat del seu homòleg sud-africà, Cyril Ramaphosa, durant la Cimera de Pequín del Fòrum sobre Cooperació entre la Xina i Àfrica, que Xi destaca com una fita en la cooperació Sud-Sud.

La Xina passa a l’acció militar a l’Àfrica

La Xina passa a l’acció militar a l’Àfrica

El president xinès, Xi Jinping, al costat del seu homòleg sud-africà, Cyril Ramaphosa, durant la Cimera de Pequín del Fòrum sobre Cooperació entre la Xina i Àfrica, que Xi destaca com una fita en la cooperació Sud-Sud.

  • PABLO L. OROSA

  • | 12 d'oct, 2018 - 23:37

El trencament de les relacions amb la Unió Soviètica a mitjans dels anys 60 va obligar la Xina a reinventar l’estratègia a l’Àfrica. Sense arribar a desplegar tropes sobre el terreny, el gegant asiàtic va optar per una geopolítica tova basada en les relacions bilaterals: suport diplomàtic i ajudes economicomilitars a canvi de recursos naturals, un model que amb prou feines ha variat. La gran diferència és que ara la Xina sí que participa directament en operacions militars a l’Àfrica.

La presència discreta de les tropes asiàtiques va deixar de ser-ho els últims anys del mandat de Hu Jintao, que va declarar que la protecció dels interessos xinesos a l’estranger era una prioritat de la seva política exterior. En aquell moment, les inversions del país al continent africà ja s’havien multiplicat: refineries i oleoductes al Txad, Kènia i el Sudan del Sud; 6.000 quilòmetres de ferrocarril a Angola, Etiòpia, l’Àfrica de l’Est, Nigèria, el Sudan i Djibouti; autopistes al Senegal, i xarxes de telecomunicacions per tot el continent. Des del 2005, la inversió xinesa a l’Àfrica supera els 66.400 milions de dòlars, i ja fa una dècada que el gegant asiàtic és el soci comercial del continent: n’importa sobretot minerals i hi exporta maquinària i vehicles.

En el marc de la Nova Ruta de la Seda que promou el president Xi Jinping, la seguretat de les línies de proveïment des de l’Àfrica s’ha convertit en una prioritat per al govern xinès. I això ha obligat a modificar la seva política de no intervenció.

Sudan del Sud, la primera petjada a l’Àfrica
Al llarg de l’última dècada, les inversions en infraestructures i els programes d’ajuda humanitària han anat acompanyats d’un pla per millorar la reputació de la Xina al continent. El suport a la indústria cinematogràfica local, la celebració de festivals conjunts —com el China-Africa International Film Festival—, l’aposta per una cobertura mediàtica amb mirada africana i el desenvolupament de les telecomunicacions per part d’empreses xineses, entre altres coses, han ajudat a millorar la percepció ciutadana del gegant asiàtic. Però això no ha aconseguit evitar que, quan emergeixen les tensions, les empreses i els treballadors xinesos es converteixin en objectius de l’animadversió dels ciutadans locals. Va passar, per exemple, el 2016 a Narok (Kènia), quan catorze xinesos van resultar ferits en un atac perpetrat per un grup de joves locals per mostrar el seu malestar respecte a la ingerència xinesa.

Des del 2016 la Xina és el principal exportador de material bèl·lic a l’Àfrica subsahariana, amb el 27% de les exportacions

El 2012, amb l’esclat de la guerra a Líbia, la Xina es va veure obligada a evacuar els seus ciutadans, en una operació que va ser aplaudida però que va causar dubtes sobre el seu paper en la geopolítica internacional. Un any després, quan la violència va rebre el títol de conflicte armat al Sudan del Sud, la diplomàcia xinesa va deixar enrere el principi de no interferència. «Una altra retirada hauria significat abandonar els pous petrolífers i les altres inversions, que haurien quedat exposades als efectes de la guerra», afirma un informe de Crisis Group, organització per a la prevenció i la resolució de conflictes mortals, del 2017.

La resposta xinesa en un «projecte pilot» —com ells mateixos el van batejar— va ser un canvi en la política de no intervenció: per primera vegada, la Xina va encapçalar les negociacions diplomàtiques per pactar un alto el foc i va participar en el desplegament de tropes al continent. Ni tan sols la mort de dos soldats va rebaixar el compromís amb la missió de pau.

En el seu paper de potència en el nou equilibri geo­polític, la Xina fa servir la seva influència a la regió per protegir els seus interessos al Sudan del Sud, un «camp de proves», en paraules de Crisis Group, en el qual exerceix un doble paper: per una banda, «bloqueja l’embargament d’armes promogut pels Estats Units, com ja va fer al Congo o a Somàlia», diu la investigadora de la Universitat de Pretòria Emmaculate Asige, i, per l’altra, manté acords bilaterals amb les principals milícies per protegir les infraestructures petrolíferes. El resultat, malgrat els fracassos successius dels processos de pau, consolida el nou rol internacional de Pequín: el del policia bo preocupat pels drets humans però que no perd de vista la seva veritable prioritat: el control de la ruta de subministraments de matèries primeres.

Djibouti, la consolidació de l’expansió militar xinesa
En un territori fortament assolat per les catàstrofes naturals, les crisis humanitàries i l’amenaça jihadista, bona part dels estats africans amb prou feines poden fer front als seus propis pressupostos. La Xina n’és conscient i des de fa més d’una dècada ofereix crèdits a les institucions i formació a les elits a canvi d’influència.

Actualment, segons una investigació del Centre per al Desenvolupament Global, vuit dels 68 països que componen l’anomenada Nova Ruta de la Seda tenen nivells de deute insostenibles. Els dirigents xinesos ja han començat a cobrar-la, primer a Sri Lanka i fa poc a Djibouti, on, després de desenvolupar el 2017 una zona franca per organitzar el transport de matèries primeres des de l’Àfrica oriental, la Xina ha decidit construir la primera base militar fora del seu territori nacional.
Segons explica l’investigador Juan Alberto Mora a l’informe per a l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics, aquesta maniobra forma part de la nova estratègia del govern xinès d’enfortir «el seu contingent internacional» amb «la creació de bases militars a ultramar per protegir millor els seus interessos». El pla, segons algunes filtracions, aspira a crear 18 bases estratègiques a l’Índic i l’Atlàntic, set de les quals a l’Àfrica: Namíbia, Kènia, Tanzània, Moçambic, les Seychelles, Madagascar i Djibouti.

El moviment de Pequín ha fet saltar les alarmes als Estats Units i la Unió Europea, que tenen por de perdre el poder que la influència colonial els havia fet guanyar al continent. La tornada de les tropes nord-americanes a Somàlia després del desastre del Black Hawk el 1993, les operacions a Níger i el desplegament de França al Sahel, entre d’altres, s’expliquen des de la guerra total contra el jihadisme, però també des de l’ordre geopolític: ningú no vol cedir esferes d’influència davant d’una Xina que ja fa de contrapoder a l’esfera mundial per mitjà del seu temut servei d’intel·ligència —el Guoanbu—, la presència del qual és cada vegada més notable a l’Àfrica.

La Xina ha multiplicat per 25 el nombre d’efectius en les operacions internacionals de manteniment de la pau

A les operacions clandestines, en què es donava suport a moviments insurgents al Txad a principi dels 2000 o a règims amics com els d’Uganda o Zimbàbue, s’hi ha sumat els últims anys el paper de la Xina de subministrador d’armament. Des del 2016 el país ja és el principal exportador de material bèl·lic a l’Àfrica subsahariana, amb el 27% de les exportacions. Segons l’Institut Internacional d’Estudis Estratègics, 35 països africans —el 68%— fan servir equipament militar xinès.

«Inicialment les vendes estaven centrades en versions xineses d’equips terrestres dissenyats a l’era soviètica. No obstant això, a poc a poc aquest llegat de còpies xineses dels sistemes soviètics ha anat cedint pas a sistemes més moderns i amb més capacitat, dissenyats pels xinesos, alguns dels quals fabricats exclusivament per a l’exportació», afirma Mora al citat informe. Hi destaca el dron CH-3, usat en la lluita contra Boko Haram a Nigèria. «Els últims anys, la Xina ha avançat en la modernització militar gràcies a l’accés a la tecnologia russa després de la fi de la guerra freda. A més, el país ha aprofitat l’ús de la tecnologia civil per millorar el seu potencial militar, a banda de l’espionatge als Estats Units per obtenir tecnologia militar de gran valor», resumeix Collin Koh, especialista militar de l’Institut de Defensa de la Universitat Rajaratnam de Singapur. Avui, el gegant asiàtic té tres plantes de producció d’armes lleugeres al Sudan i fàbriques de munició a Zimbàbue i a Mali.

En el seu nou rol de geopotència mundial, Pequín col·labora també en la lluita contra la pirateria al golf d’Aden i en missions humanitàries. Amb tot, han estat les missions de pau que li han proporcionat un parapet des del qual pot justificar les seves actuacions al continent, inclosa la construcció de la base a Djibouti per acollir les tropes desplegades en missions africanes. I és que, mentre Europa i els Estats Units insisteixen en la política aïllacionista, la Xina ha multiplicat per 25 el nombre d’efectius en les operacions internacionals de manteniment de la pau, el 75% dels quals són a l’Àfrica, i ja és el membre permanent del Consell de Seguretat que més Cascos Blaus aporta i el dotzè del món. Sense les seves tropes, missions com les de Mali o el Sudan del Sud serien insostenibles.

Aquesta política expansionista, iniciada com a cooperació econòmica però traduïda ja en poder militar, ha aixecat suspicàcies als Estats Units, que tenen por de perdre, primer, la seva base de Camp Lemonnier, a Djibouti, i, després, la seva influència sobre el continent.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu