Europa o la presó: la fugida d’un periodista kurd de TurquiaEuropa o la presó: la fugida d’un periodista kurd de Turquia
Ferzen Çartak treballant al Kurdistan. FOTO CEDIDA PER ÇARTAK

La justícia turca demana al reporter Ferzen Çatak 23 anys de presó per un vídeo

Europa o la presó: la fugida d’un periodista kurd de Turquia

La justícia turca demana al reporter Ferzen Çatak 23 anys de presó per un vídeo

Europa o la presó: la fugida d’un periodista kurd de Turquia

Ferzen Çartak treballant al Kurdistan. FOTO CEDIDA PER ÇARTAK

  • DAVID MESEGUER (Barcelona)

  • | 12 d'oct, 2018 - 23:35

La justícia turca demana al reporter Ferzen Çatak 23 anys de presó per un vídeo. Sense garanties per a un judici just, Çatak va fugir a Grècia fent-se passar per refugiat sirià. Després de vuit mesos en territori grec, i gràcies a un document d’identitat belga, va arribar a Barcelona en un vol des d’Atenes. El seu objectiu és Alemanya.

Vibra el telèfon. «Un amic periodista acaba d’arribar a Barcelona. Necessita ajuda. Aquest és el seu número», em diu una font del Kurdistan turc. El reporter en qüestió és Ferzen Çatak, un kurd de 35 anys originari d’Idil, una ciutat de la província de Sirnak. De pell morena, cabells arrissats recollits i somriure permanent, el Ferzen acaba d’arribar a Catalunya gairebé per atzar.

«Va ser el traficant qui em va dir que volaria a Barcelona des d’Atenes; les màfies saben quins són els aeroports amb menys vigilància migratòria», detalla el periodista, que pretén arribar a Alemanya. Un document d’identitat belga amb la foto d’un noi amb el qual comparteix certa semblança física, pel qual va pagar 3.000 euros, va ser el seu salconduit per abandonar Grècia.

De la mateixa manera que per a desenes de periodistes empresonats a Turquia o exiliats, el malson del Ferzen va començar el 2016. La guerra que tenia lloc llavors en algunes ciutats del Kurdistan i l’intent fallit del cop d’estat van desencadenar una onada repressiva per part del govern turc que va posar en el punt de mira la premsa contrària al discurs oficialista.
«El 2013 vaig començar a treballar per a l’agència kurda de notícies DIHA cobrint la informació a Sirnak. En aquella època ja hi havia molts controls i traves per exercir el periodisme, però no com en l’actualitat. El procés de pau amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) estava en marxa i la policia simplement comprovava l’acreditació i et deixava marxar», recorda el reporter. «Ara si ets periodista és gairebé impossible treballar al Kurdistan de manera lliure i independent; fins i tot els civils que viatgen d’una ciutat a una altra són objecte de múltiples preguntes i registres», explica.

Les condicions de treball dels reporters kurds van empitjorar encara més l’estiu del 2015, quan es van reprendre les hostilitats entre el govern del president, Recep Tayyip Erdogan, i el moviment kurd. «Tinc companys kurds que actualment segueixen treballant; quan publiquen algun tema que qüestiona la versió oficialista, el sistema es posa en marxa per obrir una investigació i tractar de fer callar les seves veus empresonant-los», denuncia el reporter de Sirnak. «La censura és part d’un sistema autocràtic molt ben engreixat on els mitjans de comunicació petits i els periodistes poc coneguts ho tenim molt complicat».
En aquell estiu de fa tres anys, les Unitats de Protecció Civil (YPS) van prendre el control de desenes de districtes en ciutats kurdes com Diyarbakir, Cizre i Nusaybin, i es van atrinxerar construint barricades, túnels i búnquers.

Vint-i-tres anys de presó per un vídeo
A Idil, la ciutat natal del Ferzen, les forces armades turques van decretar el toc de queda i van llançar una ofensiva el febrer del 2016. «En aquell moment em trobava allà i vaig decidir quedar-me per cobrir-ho», explica el periodista. Ho va fer juntament amb dos reporters més, amb els quals va establir com a base d’operacions una casa on també s’allotjaven alguns polítics del prokurd Partit Democràtic dels Pobles (HDP). «No em vaig poder quedar a casa amb els meus pares: durant l’ofensiva l’exèrcit turc va atacar casa nostra i la va cremar de manera deliberada. Les llars de totes aquelles persones vinculades amb el moviment kurd van tenir la mateixa sort», denuncia l’informador, el pare del qual milita a l’HDP.

«És gairebé impossible treballar al Kurdistan de manera lliure i independent»



Durant l’ofensiva, el Ferzen va gravar un agent de policia amb una bandera turca lligada a l’esquena mentre llançava improperis al mig del carrer. «Idil és una ciutat kurda, i allò era una provocació», indica el reporter. L’agència DIHA va penjar el vídeo al seu servidor sense tapar la cara del policia, i un dels dos periodistes que eren amb ell el va publicar a Twitter. La policia va veure el vídeo i el jutge va emetre una ordre de detenció contra els tres únics reporters que es trobaven a la ciutat.

«Vam esborrar totes les targetes de memòria de les càmeres i els arxius de l’ordinador», recorda el periodista. Durant l’interrogatori, els agents els van preguntar per què havien gravat i penjat aquell vídeo. Encara que el Ferzen i els seus col·legues ho van negar, la policia els acusava d’haver-lo enviat a mitjans que simpatitzaven amb el PKK.

Davant del fiscal, el periodista va tornar a negar l’autoria, però a través d’un programa especial les autoritats judicials van accedir al contingut esborrat. Mentre els altres dos reporters van quedar en llibertat provisional en espera de judici, el Ferzen anava a ser empresonat. Finalment, però, l’advocada va aconseguir evitar la presó a canvi que el periodista es presentés a signar dues vegades per setmana a la comissaria d’Idil fins que es produís el judici.

Sense poder exercir el periodisme i obligat a estar a la seva ciutat natal per a les dues signatures setmanals, l’única opció per al Ferzen era desplaçar-se a una ciutat on tingués família o una residència fixa. I ho va fer a Ankara, on tenia un germà.
Quan ja feia sis mesos que era a la capital turca i es complia un any i mig de l’enregistrament del vídeo, l’escrit d’acusació encara no estava llest. «La meva advocada em va advertir que el procés tenia moltes possibilitats d’acabar amb una dura condemna i que depenia de mi quedar-me i anar a la presó o mirar d’escapar-me cap a l’estranger», explica el Ferzen.

Comença l’exili
«A Turquia, tenir un judici just és impossible, perquè els poders polític i judicial estan a les mateixes mans. No és país per a periodistes ni per a altres professionals per als quals la principal matèria primera és la llibertat d’expressió», denuncia l’informador kurd, que assenyala que molts periodistes seculars que durant anys han denunciat als seus reportatges l’activitat de la confraria religiosa de Fethullah Gülen ara, després del cop d’estat, són acusats de pertànyer a l’organització, que Ankara considera terrorista.

«A Turquia tenir un judici just és impossible, perquè els poders polític i judicial estan a les mateixes mans»

Decidit a exiliar-se a Europa, el juliol del 2017 el periodista va abandonar Ankara per instal·lar-se a Istanbul i posar-se en contacte des d’allà amb les màfies que podrien organitzar el viatge. En aquell moment va deixar d’anar al jutjat per signar, i les autoritats turques van emetre una ordre de recerca i captura per buscar-lo. Va ser llavors quan un traficant de persones originari de la seva ciutat natal va vendre-li un document d’identitat sirià falsificat per 150 euros per tal que pogués moure’s en llibertat per Istanbul i, després, poder fer-se passar per refugiat a Grècia. 

Així, l’octubre del 2017, el Ferzen i un grup de 160 refugiats —principalment sirians i iraquians— van ser transportats fins a Edirne, concretament a un bosc a menys d’un quilòmetre del pas fronterer oficial amb Grècia. «Vam creuar a l’altra banda gràcies a dos guies que ens mostraven el camí entre l’espessor del bosc. Hi havia molts nens i gent gran. Jo sostenia un nadó d’una família siriana que tenia tres fills; era tan fosc que vaig caure dues vegades amb el nen en braços», explica. «Després de prendre’ns les empremtes, als sirians ens van preguntar si volíem demanar asil a Grècia o no. Els sirians tenien elecció; en canvi, si hagués dit que era de nacionalitat turca m’haurien obligat a demanar asil», afegeix.

El Ferzen es va registrar com a Ahmed Hassan, el nom que constava al document d’identitat sirià adquirit a Istanbul. Va ser poc després d’arribar a Grècia que el reporter kurd va saber el contingut de l’escrit d’acusació contra ell i els seus dos companys: la justícia turca demana per a ell 23 anys de presó pels delictes de pertinença a organització terrorista, de fer propaganda d’una organització terrorista i de mostrar un membre de les forces especials turques per convertir-lo en objectiu del PKK; per als seus dos col·legues, la pena exigida és d’un total de 13 anys de presó.

Després de passar unes quantes setmanes en un camp de refugiats tancat, el Ferzen va obtenir un permís per estar-se sis mesos en territori grec i moure’s amb llibertat. Ell i diversos companys de viatge es van acomodar en un camp obert a la ciutat de Làrissa en espera que el traficant de persones aconseguís portar-lo fins a Alemanya. Instal·lat al nord de Grècia, el reporter va saber pels seus pares que aquest març s’havia celebrat la primera vista del judici. «Tot apunta que el meu cas el separaran en una peça a part, perquè els altres dos companys sí que s’han presentat a les signatures i a la primera vista», indica el periodista.

L’últim intent
L’engranatge per abandonar Grècia es va activar després de pagar 5.500 euros al traficant per un passaport turc falsificat amb visat per viatjar a territori europeu comunitari. El Ferzen ho va intentar per primera vegada el 28 de maig passat en un vol de KLM amb destinació a Amsterdam. Van enxampar-lo als controls de l’aeroport d’Atenes i no va arribar a pujar a l’avió.
En aquell moment, el reporter va abonar 3.000 euros més a la màfia, que aquesta vegada va aconseguir-li un document belga amb la foto d’un noi amb una cara molt semblant. El traficant va assegurar-li que era l’última quantitat que pagava i que podria intentar-ho tantes vegades com calgués.

Conscient de les destinacions on les autoritats estan més pendents de l’arribada de refugiats i migrants, l’elecció va acabar sent Barcelona



Conscient de les destinacions on les autoritats estan més pendents de l’arribada de refugiats i migrants, el traficant va triar Barcelona com a destinació i va comprar un bitllet de Vueling per al 4 de juny. «Abans de marxar cap a l’aeroport d’Atenes, una amiga em va pintar les celles perquè m’assemblés més al noi del document belga. Però al bus cap a l’aeroport vaig començar a suar, i vaig haver de netejar-me el maquillatge», recorda el periodista entre rialles.

«A les pantalles de l’aeroport vaig veure que la sortida de l’avió s’havia endarrerit gairebé dues hores. Em vaig confiar i, quan me’n vaig adonar, vaig començar a córrer com un boig. Vaig passar el control de seguretat i quan vaig arribar a la porta d’embarcament em vaig disculpar per haver arribat tard. No hi havia cap passatger; tots eren dins l’avió. Vaig donar-li el meu bitllet i document a la treballadora de la companyia, que va comprovar la coincidència dels noms. “Que tingui un bon vol”, em va dir. Em vaig quedar sorprès. Ja està? Això era tot?», rememora el Ferzen amb emoció. Encara mostra sorpresa per la facilitat amb què va poder embarcar. Segons explica, molts coneguts havien estat descoberts just a la porta d’embarcament, a la jardinera o dins l’avió abans de l’enlairament.

Quan era a l’avió va enviar un missatge a una intèrpret grega que havia conegut al camp de refugiats i que tenia amics a Barcelona. El contacte que li va proporcionar la traductora grega va ser l’Òscar, un periodista d’una ràdio barcelonina petita i humil, que ha acollit el Ferzen a casa seva.

«Estic molt agraït a tota la gent que he conegut a Grècia i a Barcelona. Encara hi ha moltes bones persones que ajuden els altres sense esperar res a canvi, i això em fa tenir esperança i mirar al futur amb optimisme», diu, alegre, el periodista.
Amb la ment posada a Alemanya, el Ferzen només pensa a treballar per tornar els diners a la gent que el va ajudar a costejar el viatge. «Són familiars i amics que són a Turquia, on la situació econòmica és crítica. A poc a poc els aniré tornant fins a l’última lira», promet el reporter.

La conversa amb el Ferzen va tenir lloc el 15 de juny, 24 hores abans que aconseguís arribar a França i, des d’allà, a Alemanya. En aquests moments, està tra­mitant l’asil polític al país germànic com a periodista perseguit a Turquia.

 

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu