Bernie Sanders ja no camina solBernie Sanders ja no camina sol
Un aparador durant la campanya electoral del 2016. FOTO CRISTINA GARCÍA CASADO

Bernie Sanders ja no camina sol

Bernie Sanders ja no camina sol

Un aparador durant la campanya electoral del 2016. FOTO CRISTINA GARCÍA CASADO

  • CRISTINA GARCÍA CASADO (Washington)

  • | 16 de set, 2018 - 18:46

Socialista continua sent un insult per a molta gent als Estats Units. A Barack Obama, que amb prou feines ho era, l’hi van dir durant vuit anys. El terme el fan servir els conservadors, mentre que els progressistes de més de cinquanta, els que eren joves durant la guerra freda, l’eviten. En canvi, els progressistes d’ara, els que van néixer quan queia el mur de Berlín, es declaren socialistes amb orgull. El mil·lennista nord-americà abraça el socialisme democràtic com abraça la torrada d’alvocat, l’ordinador de la pometa o les stories d’Instagram.

Aquesta tendència la va engegar un septuagenari: Bernie Sanders, el candidat alternatiu del Partit Demòcrata a la campanya electoral del 2016. Totes les seves entrevistes començaven pel seu cognom polític: socialista democràtic. «La democràcia i el socialisme van de bracet. A tot el món, allà on la idea de democràcia ha arrelat també ho ha fet la visió del socialisme. A tot el món menys als Estats Units, per tantes falses idees sobre el socialisme que s’han desenvolupat al país», explica l’organització Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA, la sigla en anglès).

L’organització Socialistes Democràtics d’Amèrica ha passat de tenir 5.000 membres el 2016 a superar els 45.000



Des del novembre del 2016, quan els EUA van fer president Donald Trump, la DSA ha passat de tenir 5.000 membres a superar els 45.000. Ha crescut a tot el país i ha passat de tenir 40 grups locals a disposar de més de 180. També en ciutats hostils, com Houston, on estava pràcticament morta, ha ressuscitat amb l’adhesió de 300 membres. Bernie Sanders ja no està sol predicant en el desert d’un Partit Demòcrata allunyat des de fa anys de les bases treballadores i hipotecat per les donacions de les grans corporacions. Els mil·lennistes que volien que ell o la senadora Elizabeth Warren competissin per la presidència—en lloc de Hillary Clinton, epítom del partit venut als poders econòmics— prenen ara el relleu.

El món continua fascinat amb l’espectacular victòria d’Alexandria Ocasio-Cortez. Jove, llatina i de classe treballadora, es va imposar al totpoderós demòcrata de l’aparell, Joseph Crowley. Els 28 anys d’aquesta noia del Bronx, filla de porto-riquenys, van guanyar els 56 anys de Crowley, amb una dècada sense competidor a les primàries i 19 anys com a congressista a Washington. «La nostra campanya ha picat a portes a les quals no pica habitualment l’aparell del Partit Demòcrata: les de la gent jove, de les comunitats llatina i afroamericana, de gent que té l’anglès com a segona llengua, de gent treballadora, de persones amb dues feines que solen estar massa ocupades per votar», explicava Ocasio després del seu triomf èpic.
¡Ocasión! és el crit de campanya que fa l’ullet al bilingüisme i el nom de la dona més jove mai triada per al Congrés nord-americà, després de les eleccions legislatives del 6 de novembre. Té l’escó assegurat al Capitoli, atès que es presenta per un districte aclaparadorament demòcrata, el de Queens i el Bronx. És la Nova York més llatina, la Nova York més espantada i ofesa per les polítiques i la retòrica antiimmigrant del president Trump —fill i net d’immigrants i criat a Queens, per cert. Als carrers on Trump es va fer gran ara miren de fer la seva vida de puntetes milers d’hispans amb pànic arran de les notícies de l’última batuda que el president ha ordenat sense despentinar-se, en un descans de la seva partida de golf.

El socialista Sanders ja no està sol predicant en el desert d’un Partit Demòcrata allunyat des de fa anys de les bases treballadores

  

Ocasio no és l’única que farà història. Rashida Tlaib, la més gran de 14 germans i filla d’immigrants palestins, té moltes possibilitats de convertir-se en la primera dona musulmana al Congrés. Competeix al districte 13 de Michigan, fortament demòcrata i integrat per parts de la castigada Detroit i dels seus suburbis, encara més castigats. Té 42 anys i prendrà el relleu d’un demòcrata de 89 que es va passar més de mig segle a la Cambra de Representants i no va dimitir fins al desembre passat, assenyalat per haver assetjat sexualment diverses dones del seu equip.



La resistència serà femenina o no serà
La resistència a Trump és àmpliament femenina, immigrant i mil·lennista. El primer dia a la Casa Blanca, el 21 de gener del 2017, Trump el va passar envoltat per una massa rosa de més de mig milió de persones arribades de tot el país per presentar batalla contra la seva agenda política. La mobilització portava les dones al nom (Women’s March), però va ser una protesta molt més àmplia: homes i dones de totes les edats van sortir a defensar la diversitat i la igualtat, i van condemnar el racisme i la misogínia del nou president. «La gent es va organitzar a tot arreu, va ser una cosa increïble, que em va demostrar que la Marxa de les Dones tenia l’oportunitat de construir la resistència en aquest país», recorda Linda Sarsour, una de les organitzadores de la manifestació.

Els Estats Units també han sabut, en aquest any llarg de Trump, què és viure un dia sense immigrants i un altre sense dones, en dues jornades de vaga que van donar visibilitat a la gran contribució social dels dos col·lectius més atacats retòricament i políticament pel president. Alguns analistes atribueixen també el gran ascens de la campanya contra l’assetjament i l’abús sexual Me too (Jo també), fundada fa 10 anys, al clima de mobilització social de l’era Trump, un president acusat per diverses dones de conductes inacceptables i que va afirmar que amb les dones «pots fer qualsevol cosa», com «agafar-les pel cony».

El socialisme mil·lennista no vol mitges tintes ni ajornaments: la igualtat és per a ara



La indignació causada per Trump ha estat el catalitzador d’un moviment d’indignats que camina des del 2011, l’any en què Occupy Wall Street es va plantar contra la creixent desigualtat al Parc Zuccotti de la part baixa de Manhattan. En el context d’aquesta protesta, Bernie Sanders es va erigir en líder del socialisme mil·lennista.

El tracte de favor de l’aparell demòcrata a Hillary Clinton i la victòria de Trump han acabat per convèncer milers de persones que tots dos partits estan corcats per dins i que es necessita una solució radical. Moltes d’aquestes persones són mil·lennistes asfixiats pels deutes universitaris estratosfèrics, els lloguers inassumibles i uns salaris —quan n’hi ha— substancialment més baixos que els dels seus pares.

Els socialistes democràtics són conscients que no tenen capacitat de formar un tercer partit potent. La DSA treballa amb l’ala més a l’esquerra del Partit Demòcrata per avançar en els seus objectius. L’aparell demòcrata, sense líder ni línia clara, s’ha quedat tan bloquejat davant l’avanç d’aquest corrent com després de la victòria de Trump. Algunes veus alerten que el discurs socialista no apel·larà al centre —i potser l’espantarà. D’altres recorden que una de les raons de la derrota de Hillary Clinton va ser que no va aconseguir il·lusionar la coalició que va fer president Obama: negres, joves molt formats, llatins i votants blancs de classe treballadora.

A parer de molta gent, els analistes de Washington —una part clau de l’establishment que dirigeix el país des de la riba del riu Potomac— també batallen per encertar-la aquesta vegada més que no ho van fer en l’última campanya electoral. Elaine Kamarck, del centre d’estudis Brookings, afirmava a l’agost que les divisions dels demòcrates no seran gaire significatives fins que recuperin el control del Congrés i la Casa Blanca. «Mentrestant, la realitat és més mundana i la revolució s’haurà d’esperar», deia. Ara bé, si alguna cosa és ben sabuda dels mil·lennistes és que són una generació sense gaire paciència.

El socialisme mil·lennista no vol mitges tintes ni ajornaments: la igualtat és per a ara. Les legislatives del novembre indicaran si al país també se li està acabant la paciència, si ja ha caigut la gota que ha fet vessar el got.

_____________________

Les principals propostes de Bernie Sanders

L’empenta de Bernie Sanders, sobretot entre els joves mil·lennistes dels Estats Units, va arrossegar Hillary Clinton a adoptar, sempre amb pinces, algunes de les seves propostes més populars, com la reducció del deute amb el qual surten els estudiants de les universitats. Però Sanders va molt més enllà. No s’admeten concessions ni dubtes a l’hora d’augmentar els impostos a les rendes més altes, en la batalla contra l’especulació de Wall Street, en la universalitat de la sanitat, en l’accés a l’educació per a les persones amb menys recursos i en la limitació del poder de les grans empreses i grups d’interès al Capitoli i les campanyes electorals.

Algunes de les propostes polítiques de Sanders:

  • Apujar els impostos als més rics i les grans corpracions, per exemple amb una taxa per al 0,3% dels nord-americans que hereten més de 3,5 milions de dòlars.
  • Garantir una sanitat pública universal.
  • Facilitar matrícules gratuïtes als centres d’educació superior i les universitats públiques.
  • Millorar les prestacions de Seguretat Social per a la jubilació amb més impostos als més rics.
  • Apujar el salari mínim de 7,25 dòlars l’hora a 15 dò lars l’hora de cara al 2020.
  • Sortir dels tractats de lliure comerç internacionals per haver causat la baixada de sous i la pèrdua de milions de llocs de treball.
  • Obligar les empreses a proporcionar almenys 12 setmanes de baixes familiar i mèdica pagades.
  • Posar en marxa programes de cura infantil dels 0 als 3 anys.
  • Posar fi als beneficis que obté el govern dels prés tecs universitaris i fer servir aquests diners per abai xar substancialment els interessos que paguen els estudiants: del 4,29% al 2,37% en els estudis de grau.
  • Obligar els centres d’educació superior públics i les universitats a cobrir el total de les despeses dels es tudiants amb menys recursos econòmics.
  • Oferir un sistema de finançament de campanyes transparent i públic que amplifiqui les donacions pe tites.
  • Fer una inversió d’un trilió de dòlars en cinc anys per modernitzar una infraestructura en condicions molt precàries. Aquesta llei facilitaria la creació de 13 milions de llocs de treball ben pagats.
  • Liderar el combat internacional contra el canvi cli màtic i imposar restriccions dures a les indústries més contaminants, com les de combustible fòssil.
  • Desmilitaritzar la policia i prendre mesures per fre nar la violència física, política, legal, econòmica i mediambiental que pateixen, sobretot, els afroa mericans, els llatins i les comunitats originàries.
  • Dotar de més recursos econòmics els programes d’habitatge públic i imposar controls per protegir
  • les persones que viuen de lloguer.
  • Lluitar per la igualtat salarial entre homes i dones.
  • Augmentar els fons públics perquè totes les dones tinguin accés a la contracepció i a un avortament segur i legal.
  • Impulsar iniciatives per protegir la comunitat LGBT+ de qualsevol tipus de discriminació en tots els àmbits.
  • Promoure la baixada de preus en les medicines amb prescripció, de les quals treuen enormes bene ficis les grans farmacèutiques.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu