Xile recorda les víctimes de la dictadura amb un homenatge massiu a l’Estadi NacionalXile recorda les víctimes de la dictadura amb un homenatge massiu a l’Estadi Nacional
Una pintada amb el rostre de Salvador Allende (Meritxell Freixas)

La lluita per la memòria històrica marca la commemoració dels 45 anys del cop d’estat de Pinochet

Xile recorda les víctimes de la dictadura amb un homenatge massiu a l’Estadi Nacional

La lluita per la memòria històrica marca la commemoració dels 45 anys del cop d’estat de Pinochet

Xile recorda les víctimes de la dictadura amb un homenatge massiu a l’Estadi Nacional

Una pintada amb el rostre de Salvador Allende (Meritxell Freixas)

  • MERITXELL FREIXAS (Santiago de Xile)

  • | 12 de set, 2018 - 16:36

— Creus que l'11 de setembre del 1973 feia sol? Avui ho pensava... I no, jo crec que no.
— Jo sempre he pensat que devia ser un dia gris i tempestuós.
— Jo només sé que va caure en dimarts.

Quatre noies de 18 o 19 anys imaginen com devia ser aquell dia que avui commemoren: fa 45 anys del cop d'estat d'Augusto Pinochet. Són a fora de l'Estadi Nacional de Santiago, un dels principals centres de detenció i tortura de la dictadura que, com cada any, durant tot el dia acull diversos actes d'homenatge a les víctimes.

Més enllà, un grup de senyores d'edat avançada encenen tres espelmes i les col·loquen a terra, tocant a la paret que envolta el recinte. Centenars de ciris rodegen el mur exterior, que també llueix emblemes i dibuixos en record als morts, desapareguts i torturats pel règim pinochetista. «Que no s'apagui la llum del record», diu una pintada il·luminada per les flames de les desenes de ciris.

«He vingut per fer memòria, que és l'únic que l'oligarquia d'aquest país no va poder assassinar. La poden distorsionar, ho han intentat moltes vegades, però hem de transmetre la veritat, l'odi que hi va haver en tot el que es va fer. Van venir a matar per robar, i ho segueixen fent, avui amb el poble maputxe», exclama Ximena Villanueva, de 60 anys, que duu a la mà un cartell on diu «Justícia per a María Inés Alvarado». L'ensenya i explica: «Ella tenia 21 anys quan la van detenir i va desaparèixer. Jo als meus 21 vaig lluitar pel mateix que ella, però vaig tenir més sort».

 

 

Negar el passat i les seves conseqüències

L'olor de carn a la brasa dels venedors de pintxos ambulants es barreja amb la música, els càntics i la multitud. Són milers les persones de totes les edats que ahir es van acostar per exigir justícia i homenatjar les víctimes de la repressió. Cristian Bravo, responsable de gestió cultural i patrimonial de la Corporació Estadi Nacional Memòria Nacional, comenta a la Jornada que enguany s'ha notat que últimament el debat sobre memòria històrica ha marcat l'agenda política i social xilena: «La negació per part dels responsables polítics i del govern ha fet que la gent hagi buscat pel seu compte l'accés a la memòria i els testimonis dels expresidiaris de primera mà». Bravo es refereix a les polèmiques paraules de l'historiador Mauricio Rojas, a qui el president Sebastián Piñera va escollir fa un mes com a ministre de Cultura. «El Museu de la Memòria és un muntatge que té com a objectiu impactar l'espectador, deixar-lo atònit i impedir-li raonar», va escriure en un llibre el 2015. L'opinió li va costar el càrrec només quatre dies després de ser designat.

Polítics, activistes, familiars de les víctimes i artistes desfilen per l'escenari situat just al costat de la porta principal del complex esportiu. «Som aquí perquè ens convoca l'esperança, perquè any rere any volem honrar la nostra memòria», exclama des de l'escenari la cantautora Isabel Aldunate, una de les veus del moviment cultural que a finals dels 70 cantava en contra del règim pinochetista.

 

 

Fernanda Morales, de 19 anys, l'aplaudeix. No és de la seva generació, però la coneix i sap de què parla. «És important venir a recordar aquest dia perquè va ser l'inici d'una era terrible en aquest país i no ha de passar mai més», opina la jove.

La majoria s'ha quedat a fora perquè avui l'escotilla número 8, un dels espais més emblemàtics de l'estadi, és inaccessible. Aquesta zona funcionava com a cel·la i albergava uns 400 presos, i per això es converteix cada any en una espècie de mausoleu improvisat. Entre espelmes, fotografies i cartells, la gent s'hi concentra atapeïda i canta a ple pulmó les cançons contra la dictadura que toca en directe un grup de música tradicional. És un moment colpidor, de pell de gallina. El to de veu i els rostres dels assistents transmeten com de vius es mantenen encara el dolor i la ràbia de la dictadura. Avui, però s'ha quedat buit: n'estan restaurant les parets per recuperar les marques i escrits que van deixar-hi els detinguts. El seu dia a dia també formarà part de la memòria i del record d'un país que no està disposat a oblidar.

 

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu