Óscar Martínez: «Res del que fa Trump respecte a Llatinoamèrica és nou: sempre hi ha hagut el mateix menyspreu»Óscar Martínez: «Res del que fa Trump respecte a Llatinoamèrica és nou: sempre hi ha hagut el mateix menyspreu»

El periodista salvadorenc Óscar Martínez desgrana com és fer periodisme en el país més violent del món

Óscar Martínez: «Res del que fa Trump respecte a Llatinoamèrica és nou: sempre hi ha hagut el mateix menyspreu»

El periodista salvadorenc Óscar Martínez desgrana com és fer periodisme en el país més violent del món

Óscar Martínez: «Res del que fa Trump respecte a Llatinoamèrica és nou: sempre hi ha hagut el mateix menyspreu»

  • QUERALT CASTILLO CEREZUELA (Barcelona)

  • | 13 de set, 2018 - 22:22

Óscar Martínez (el Salvador, 1983) és periodista de la secció Sala Negra, del diari salvadorenc El Faro. Des d'allà, es dedica a documentar els casos de violència que assolen el país més perillós del món. Dona noms i fets, i per aquest motiu ha hagut de sortir del país en diverses ocasions. L'any 2006 la Universitat de Colúmbia li va atorgar el Moors Cabot, el reconeixement més antic del periodisme; aquell mateix any també va rebre el Premi Internacional de llibertat de premsa. El 2010 va publicar Los migrantes que no importan (Icaria) i Una historia de violencia: vivir y morir en Centroamérica (Debate). Acaba de publicar, també amb Debate, El niño de Hollywood, juntament amb Juan José Martínez.

John Lee Anderson un cop va dir que quan amb la realitat no en tingués prou per fer bones històries, començaria a escriure ficció, però que de moment, amb la realitat ja feia. Fa unes setmanes, però, va assegurar que la realitat el fastiguejava tant que es plantejava fer ficció. «Hi ha tanta violència al món que em resulta gairebé impossible gestionar-la». A vostè li passa el mateix?

Si fos per fastigueig, ja hauria escrit nombrosos llibres de ficció, però aquest no és el meu criteri. Jo deixaré de fer periodisme quan pensi que no és útil. Allò que deia Gabriel García Márquez, «El periodisme és el millor ofici del món», no és cert. És un ofici que té conseqüències. M'encantaria que tot el que escric fos útil d'una manera més ràpida i eficaç. El dia que deixi de creure que el periodisme serveix per modificar les coses, deixaré de fer-ne.

En els temps cínics en els quals vivim encara té possibilitats aquest periodisme del qual parla?

Sí. Mira el que li va passar a Cifuentes arran de la publicació del màster.

Però li va costar dimitir.

És cert que el periodisme no és útil en la mesura que els periodistes volem, però el periodisme no és ni jutge ni fiscal: el periodisme desvela fets i els posa sobre la taula, però és la gent qui ha de decidir què fer amb les informacions que es publiquen. El periodisme no genera els canvis que nosaltres volem, però obre portes. El periodisme canvia les coses com el mar canvia les pedres. Les pedres tenen vocació de pedres i no canviaran el seu comportament. És la funció del periodisme fer d'onada, d'obrir esquerdes entre les pedres, encara que ens equivoquem. Hem de pensar que la gent, entesa com a societat, no té el temps ni els diners per passar temps intentant entendre les coses. Com ha de tenir temps per mobilitzar-se de manera constant? Jo vinc d'un país on la mobilització és mínima, però perquè la situació és precària: molta gent ha de buscar entre les escombraries per sobreviure. Un dels principals objectius del periodisme és generar ràbia.

No empatia?

No, l'empatia és un sentiment passatger. El periodisme ha de generar ràbia, que és un sentiment poderós i incòmode que genera moviment i, per tant, canvis.

Es mostra optimista respecte a la funció social i pública de la professió?

El periodisme no genera els canvis que jo voldria i ho tinc assumit, però és una trinxera des de la qual em sento útil. Al final, què canvia les coses de manera ràpida? La política? El terrorisme?

El terrorisme sí que canvia algunes coses: després de l'11 de març del 2004 a Espanya va guanyar el Partit Socialista, quan dies abans totes les enquestes donaven la victòria al Partit Popular.

Tens raó, sí.

En una recent entrevista amb Casa Amèrica vostè deia que la política migratòria de Trump no és gaire diferent de la d'altres administracions, que ell l'únic que vol fer entendre és que creuar cap als Estats Units serà molt més car mentre ell estigui al capdavant de la Casa Blanca.

Es parla de la deportació de persones, però Obama va deportar-ne tres milions, més que qualsevol altra administració nord-americana. També es parla de la militarització de la frontera, però això ja ho va posar en marxa George W. Bush. Es parla del mur... El mur va començar a construir-se el 1994, amb Bill Clinton. Ja està tot fet. Trump combat la Mara Salvatrucha amb deportacions; això ja es fa ver durant els anys 80 i va ser precisament el que va fer néixer la Mara Salvatrucha. Res del que fa Trump respecte a Llatinoamèrica és nou; sempre hi ha hagut el mateix menyspreu. Trump només ha intensificat el discurs de les deportacions i se n'ha fet un abanderat. Ha obert la possibilitat que els ciutadans nord-americans es mostrin racistes, sense pèls a la llengua ni vergonyes. Però això no passa només als Estats Units. John Lee Anderson es preguntava públicament fa poc si alguns dels tuits de Trump o dels seus funcionaris no es podrien jutjar com a delictes d'odi. Possiblement sí. En el cas dels salvadorencs, ha decidit deportat els tepesianos, els beneficiaris del Tractat de Protecció Temporal, que els permetia treballar. Aquests migrants, per adherir-se al tractat, havien de presentar el rècord criminal i tenir-lo net, i pagaven impostos. Fins i tot aquesta gent, han fet fora!

(Foto Claudia Frontino)
(Foto Claudia Frontino)

 

Però habitualment només es fa fora els migrants negres, no només als Estats Units.

Trump va fer la broma, tot i que ho deia seriosament, de per què els noruecs no migraven als Estats Units. Molt fàcil: els noruecs no volen netejar lavabos. Els processos migratoris surten de circumstàncies errònies, de problemes socials que la gent no pot suportar. Ara bé, el senyor Trump no hauria d'oblidar que els migrants llatinoamericans han mantingut l'estabilitat social i econòmica dels Estats Units. Les societats no es poden entendre sense el fenomen de la migració.

En una entrevista que li feia Alberto Arce al New York Times vostè no parlava de migració sinó de fugida; deia que la gent «no marxa a un lloc sinó que fuig d'un altre». La filòsofa Avtar Brah diu que els processos migratoris no han de ser necessàriament traumàtics, i que, tot i que n'hi ha molts que sí que ho són, d'altres estan carregats d'esperança.

Al Salvador la violència és insuportable, és el país amb més homicidis des del 2009, juntament amb Hondures. El 2015 vam arribar a 103 homicidis cada 100.000 persones, que és una barbaritat; això vol dir que una de cada 972 persones del país són assassinades; és la taxa més alta del món. Perquè te'n facis una idea: al Mèxic del Chapo Guzmán, fa uns anys, la taxa era de 18 persones mortes cada 100.000 habitants. Jo no sé què vol dir viure en un país amb 18 morts per cada 100.000 habitants. La gent fuig. El somni americà no existeix, només té vida en la ploma d'alguns periodistes mediocres. Qui vol marxar als Estats Units a menjar merda? Aconseguir papers, casa i feina és complicadíssim. Les raons de fugida són més intenses ara que fa uns anys, però el lloc de destí resulta menys atractiu que mai. Sí que és veritat que fa uns anys hi havia gent que buscava prosperitat i que no necessàriament fugia, i potser continua passant, però en aquests moments podem parlar de desesperació, no de somni.

La desigualtat genera violència o la violència genera desigualtat?

Les dues coses. La violència es genera quan algú amb una posició còmoda veu amenaçada la seva posició. La violència és un termòmetre per mesurar la desigualtat. Al Salvador pots anar a llocs a prendre un Martini per 10 dòlars i pensar que ets a Miami.

El 70% del Salvador està controlat per les mares, les pandillas, nascudes a Califòrnia als anys 80. Quina és la responsabilitat dels Estats Units?

Els Estats Units sempre han pensat que les pandillas eren una cosa que no els pertanyia, però aquests grups es van originar als EUA quan desenes de milers de persones fugien d'una guerra patrocinada pel mateix país. Aquella gent que va migrar no va trobar opcions als Estats Units, molt menys a Califòrnia, on hi havia tot tipus de grups i tribus urbanes en la dècada dels 80. Quan els Estats Units es van adonar d'allò els van deportar. Entre el 1989 i el 1994 van tornar al Salvador, un país en construcció, 4.000 pandilleros amb rècord criminal. En aquell moment, el Salvador lluitava per integrar les guerrilles, no hi havia presència d'organismes per la defensa dels drets humans, no hi havia una policia formada, etc. Dels 4.000 pandilleros inicials es va passar als 60.000, que són els que tenim ara, però als Estats Units ara hi ha 10.000 membres de la Mara Salvatrucha. La fórmula de la deportació no ha funcionat, està clar. Hi ha més pandilleros al Salvador, però també hi ha més pandilleros als Estats Units.

Les pandillas ocupen els forats institucionals?

Diria que no. La pandilla és un negoci miserable, no és com els càrtels, grups criminals econòmics que ofereix un salari. Les pandillas treballen amb el tema de la identitat cultural, viuen en una pobresa extrema i exerceixen una violència despietada. No obstant això, aconsegueixen fer una millor oferta que l'estat, i per això molts adolescents s'hi adhereixen. Les pandillas existeixen per la desídia de l'estat.

Veu una dissolució a mitjà o llarg termini?

Es podria intentar el que es va fer a Los Angeles, a partir del sistema d'interventors: apropar-se a les pandillas no mitjançant policies sinó mitjançant expandilleros. Però aquesta no és la tònica: continuen pensant que la violència es resol amb bales. A més, les pandillas són una arma d'ús polític. No hi ha interès que desapareguin. És com Pablo Escobar: van anar-li al darrere quan va començar a tocar els poderosos, però va passar molts anys sent invisible.

Creu que és possible la rehabilitació dels pandilleros?

Sí. Més del 80% volen deixar la pandilla, però no tenen mitjans per fer-ho. L'única via que existeix ara mateix és l'Església evangèlica, i fins i tot aquesta institució ha estat perseguida per l'estat. El Salvador no només no ofereix camins cap a la rehabilitació dels pandilleros, sinó que dinamita les iniciatives existents.


Com es relaciona el triangle pandillas, poder polític i poder policial?

Les pandillas han arribat a tenir contactes amb l'estat i amb la policia. El 2012 es va fer una treva i es van donar beneficis carceraris a canvi de la reducció d'homicidis. Entre el 2012 i el 2014 va baixar el nombre d'homicidis, però, així i tot, la mesura va resultar ser electoralment impopular. Llavors els polítics van abandonar la treva.

Es comporten igual, la dreta i l'esquerra, respecte a aquest tema?

Fan coses molt semblants, sí. L'esquerra és al poder des del 2009 i no ha fet ni un pas per empènyer la llei d'amnistia, per exemple. L'esquerra salvadorenca s'ha oblidat de per què es va lluitar en una guerra.

 

(Foto Claudia Frontino)
(Foto Claudia Frontino)

Vostè ha hagut de sortir del país en diverses ocasions, per amenaces. Com gestiona la por, com a ciutadà i com a periodista, al país més violent del món?

Tinc la sort de pertànyer a un mitjà en què cada cop que publiquem una informació delicada ens treu del país. Això no passa sempre: hi ha molts companys periodistes que han estat assassinats al Salvador, però també en països com Mèxic. Jo fa vuit anys que treballo a Sala Negra, només cobrint les notícies de violència. Considero que estic preparat per mesurar els riscos, calibrar les situacions i crear protocols de seguretat. El més perillós és un periodista desinformat en zones de risc o que no sàpiga llegir els codis del lloc on treballa.

D'on treu la valentia?

De les fonts: gent desprotegida que continua denunciant. En termes de valentia, és aquesta gent la que és valenta, no els periodistes. Hi ha periodistes que es volen presentar com a herois, molt bé, però la feina que fem nosaltres té un mètode, no hi ha res coratjós. I el més important: el periodista no hauria d'estar mai al centre de la notícia. Dins del que ofereix la meva professió, penso que tinc condicions molt favorables per exercir-la. El meu diari em dona temps, recursos i protecció.

Com són les reunions de Sala Negra?

Brutals. Cada dilluns ens reunim tots els periodistes del diari i avaluem la feina que fem; això no passa a tots els mitjans. Me n'enorgulleixo perquè a la redacció ens ho diem tot a la cara i deixem de banda els eufemismes, som molt crítics amb la feina que fem.

En una altra entrevista assegurava que «el periodista es perd en l'espectacle».

De vegades el periodista necessita que li arribi la realitat en una nota de premsa, com per exemple, quan es va produir la massacre de San Fernando, a Tamaulipas, a Mèxic. Es van matar més de setanta migrants i els mitjans van anar-hi en massa, però això ja passava des de feia temps. Anar a cobrir una massacre no serveix de res; el periodista ha de fer una investigació abans que passi. Les empreses periodístiques s'han oblidat de l'objectiu d'aquest ofici i s'han convertit en empreses de propaganda: venen espais de publicitat i protecció editorial. També són pizzeries: volen informació immediata.

A les redaccions cada cop hi ha menys pressupost per al periodisme d'investigació.

Els mateixos periodistes hem comprat el discurs oficial: s'ha d'escriure curt, senzill i ràpid perquè la gent no vol llegir articles complexos. Ens ho hem cregut. El Faro té més de set minuts de mitjana de lectura. En quin moment ens vam creure que la gent no volia llegir? Vam construir el periodisme sobre això, i el periodisme no és això. El periodisme és i ha de ser un ofici intel·lectual i és molt senzill el que hem de fer: entendre la realitat per explicar-la a gent que no hi té accés. Això s'ha oblidat.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu