Veneçuela, el relat d'un èxode amb molts interessos darrereVeneçuela, el relat d'un èxode amb molts interessos darrere

Més enllà de les xifres i l'alarmisme que des d'alguns països s'està creant respecte a la migració de veneçolans, s'han de mirar les causes que han provocat aquesta situació

Veneçuela, el relat d'un èxode amb molts interessos darrere

Més enllà de les xifres i l'alarmisme que des d'alguns països s'està creant respecte a la migració de veneçolans, s'han de mirar les causes que han provocat aquesta situació

Veneçuela, el relat d'un èxode amb molts interessos darrere

  • ALEJANDRO FIERRO (Veneçuela)

  • | 13 de set, 2018 - 10:36

Veneçuela sempre ha estat un país d’acollida. Entre el 1948 i el 1961, quan es va produir la gran eclosió del petroli, prop d'un milió d'emigrants van arribar a un país que amb prou feines tenia sis milions d'habitants. La majoria procedien d'Espanya, Portugal i Itàlia. Els seus descendents emprenen ara el camí invers i miren d'arribar al sud d'Europa aprofitant la doble nacionalitat.

No és l'única franja poblacional que emigra en un fenomen sense precedents en la història de Veneçuela. Persones de les classes populars també fan les maletes i, amb mitjans molt més precaris que la classe mitjana d'origen europeu, s'escampen pel Brasil, Colòmbia, l’Equador, Panamà i la República Dominicana, entre d’altres. És difícil quantificar el nombre exacte de persones que se'n van. El govern no dona xifres, i els quatre milions de què parla l'oposició semblen, sens dubte, excessius. Diferents organitzacions, incloses les Nacions Unides, parlen de quantitats que oscil·len entre 1,7 i 2,3 milions de persones.

 

Veneçolans en una acampada improvisada en un parc de Bogotà, a Colòmbia (Foto EFE)
Veneçolans en una acampada improvisada en un parc de Bogotà, a Colòmbia (Foto EFE)

 

El començament de la crisi

Cal preguntar-se per què en altres de les crisis que recurrentment afecten un país monoproductor de petroli no es va produir aquesta migració que es pot qualificar com a massiva, més enllà de la batalla dels nombres. La història econòmica de Veneçuela l'últim segle ve marcada per la creixent dependència del petroli —és el país amb les reserves més grans del món— i l'abandonament dels sectors productius a favor de la importació. A grans trets, es podria dir que Veneçuela només produeix petroli i importa la resta de béns.

En aquesta lògica, el benestar depèn gairebé exclusivament de la cotització del cru. En els anys 70, la denominada crisi del petroli va suposar una alça desmesurada dels preus. El país va viure una bonança sense precedents que li va fer guanyar-se l'apel·latiu de «Veneçuela Saudita». Tots els indicadors es van disparar i es va aprofundir en l'aposta per un model rendista no productiu.

La catàstrofe estava molt a la vora. El model només era sostenible amb un petroli a preus estratosfèrics. Va arribar la caiguda de la cotització i amb això també l’esfondrament del fràgil castell de cartes que era —i és— l'economia veneçolana.

El Divendres Negre del 1983 va marcar l'inici d'una crisi que va durar més de vint anys. El país no se’n recuperaria fins ben entrat el segle XXI, ja sota el mandat d'Hugo Chávez. I, de nou, la recuperació es va deure a un boom del petroli i no a la diversificació de l'economia. En el període 2004-2012 el barril veneçolà es va situar al voltant dels 100 dòlars. Una vegada més, una pluja de divises queia sobre la pàtria de Bolívar. La diferència amb altres períodes és que aquesta vegada les capes de la població tradicionalment marginades es van beneficiar de la bonança i Chávez va dur a terme una ingent política d'inversió social sense precedents. Veneçuela va batre rècords en disminució de la pobresa, extensió de la cobertura sanitària, educació, habitatge públic, alimentació, renda per càpita, capacitat de consum… Cada any, el país se situava al capdavant en el compliment dels Objectius del Mil·lenni de les Nacions Unides per a la reducció de la pobresa.

Però, en el que és una pràctica comuna en la història veneçolana, tot es finançava amb petroli i res més que petroli. La tan esmentada diversificació productiva tornava a postergar-se. La segona dècada del segle XXI il·luminava una altra caiguda del petroli —el barril es va arribar a situar a preu de cost de producció— i va sobrevenir una altra crisi amb les peculiaritats pròpies d'una economia rendista: inflació convertida en hiperinflació, desproveïment i un nou cicle de depauperització.

A aquesta situació ja repetida va caldre afegir-hi dos factors inèdits. El primer va ser la mort de l’hiperlíder de la Revolució Bolivariana, un animal polític amb una capacitat de galvanització de les majories mai vista a Veneçuela. El segon element són els obstacles que, objectivament, posa l'entorn internacional a l'economia veneçolana amb la finalitat d'aniquilar el chavisme, un moviment polític i social que és vist com una amenaça a l’statu quo mundial.

És en aquest context on comença el fenomen migratori que, com s'ha ressenyat abans, no s'havia produït en altres crisis. La resposta, potser, cal buscar-la en la radical transformació que han experimentat en aquests anys les majories populars.

 

Les Nacions Unides calculen que prop de tres milions de persones han marxat de Veneçuela des de l'inici de la crisi. (Foto EFE)
Les Nacions Unides calculen que prop de tres milions de persones han marxat de Veneçuela des de l'inici de la crisi. (Foto EFE)

En efecte, les classes populars veneçolanes —un 70% de la població— d'aquest segle són molt diferents de les seves predecessores. El chavisme va suposar un increment sense precedents de la seva qualitat de vida i, a partir d'aquí, de les seves expectatives. Els imaginaris col·lectius es van estendre i es va ampliar el camp del que era possible, especialment entre els joves. D'una població autàrquica que feia front a les crisis replegant-se sobre si mateixa en l'ecosistema del barri, es va passar a unes generacions que miraven a l'exterior i que s’apoderaven a través d'una capacitació educativa que va situar Veneçuela com el cinquè país del món en matrícula universitària.

Els estudis fets pel think tank Centre Estratègic Llatinoamericà de Geopolítica (CELAG) en estrats populars ratifiquen aquesta tesi. Els joves de barri, que tenen títols acadèmics, senten que el país no els proporciona el que es mereixen i busquen oportunitats en altres llocs. En els mateixos grups es detecta també un alt grau d'ignorància pel que fa a l'emigració, lògic en un país que mai va passar per aquesta experiència: els migrants creuen que la capacitació els obrirà les portes de bat a bat en altres països.

Les aspiracions han actuat com a locomotora de l'emigració, però òbviament no és l'única explicació. La desmesurada cotització entre el dòlar o l'euro i el bolívar és un element fonamental. Hi ha dues Veneçueles diferents segons que es tingui accés a divises o no. En dòlars, és un dels països més barats del món. En bolívars, la subsistència és, senzillament, impossible. Remeses d'amb prou feines 100 o 150 dòlars signifiquen un salt exponencial en el nivell de vida dels qui les reben. De fet, en uns barris històricament cohesionats s'estan començant a generar fractures entre les llars que tenen ingressos dels seus familiars emigrats i les que no.

 

Un relat amb interessos polítics

Pel que fa als països veïns on recalen els veneçolans, costa distingir la realitat objectiva dels interessos polítics, com pràcticament en tots els aspectes que afecten Veneçuela. Els governs de Colòmbia, l’Equador i Panamà, entre d’altres, es queixen que no poden contenir un devessall humà per al qual no estan preparats i adverteixen de la dramàtica situació. No obstant això, cap agència internacional considera que la crisi sigui una catàstrofe humanitària. De fet, ja hi ha veus que alerten sobre la frivolització del terme per motius polítics, com van posar de manifest la presidenta de la Fundación Latinoamericana por los Derechos Humanos y el Desarrollo Social (Fundalatín), María Eugenia Russian, i l'expert independent designat per les Nacions Unides Alfred de Zayas, en les compareixences i informes davant el Consell de Drets Humans de l'organisme multinacional. Els intents de posar obstacles a l'ingrés de veneçolans —amb vulneració de vegades dels tractats interamericans— xoquen amb el discurs oficial sobre l'ajuda a una població sotmesa a una —suposadament— atroç dictadura.

Aquest relat de la presumpta catàstrofe i la dictadura feroç és utilitzat de manera indissimulada en el debat de cada país. En la recent campanya electoral colombiana es va parlar més de Veneçuela que dels problemes interns. Tot el missatge conservador es va basar a acusar el candidat progressista, Gustavo Petro, de voler convertir Colòmbia en una nova Veneçuela. En paral·lel, els mitjans de comunicació —tots afins al bloc de la dreta— van dedicar la major part del temps al país veí. A l’Argentina, amb una megadevaluació del peso, la inflació 25 punts per sobre de les previsions del govern, rescats multimilionaris del Fons Monetari internacional (FMI) i acomiadaments massius, el conglomerat mediàtic afí a Mauricio Macri centra tot l’interès en l'anomenat èxode veneçolà.

Per la seva banda, el govern de Nicolás Maduro sembla que ha fet un pas endavant en la batalla dialèctica entorn de l'emigració després d'un llarg període en el qual ha estat dubitatiu i expectant. A partir del relat cada vegada més comú de les penalitats sofertes pels veneçolans que han marxat a l'exterior, s'ha llançat el pla Vuelve a la Patria, que inclou la contractació d'avions gratuïts per a les persones que vulguin tornar. Des de l'executiu de Maduro es recorda que, malgrat la crisi, el país continua oferint avantatges com la gratuïtat o el baix cost d'alguns serveis com la llum, l'aigua, la telefonia mòbil, internet i el metro (un altre debat és la ineficiència d'aquests serveis), i que el paquet de mesures econòmiques aplicades fa poc està començant a donar fruit.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu