Albert Bitoden Yaka: «La gent continua venint, i continuarà venint perquè els somnis de les persones no depenen de l’estat espanyol ni d’Europa»Albert Bitoden Yaka: «La gent continua venint, i continuarà venint perquè els somnis de les persones no depenen de l’estat espanyol ni d’Europa»
(Martí Albesa)

Coordinador de la Fundació Cepaim per a la convivència i la cohesió social a Algesires, vint anys després d’haver saltat la tanca de Melilla

Albert Bitoden Yaka: «La gent continua venint, i continuarà venint perquè els somnis de les persones no depenen de l’estat espanyol ni d’Europa»

Coordinador de la Fundació Cepaim per a la convivència i la cohesió social a Algesires, vint anys després d’haver saltat la tanca de Melilla

Albert Bitoden Yaka: «La gent continua venint, i continuarà venint perquè els somnis de les persones no depenen de l’estat espanyol ni d’Europa»

(Martí Albesa)

  • TALAIA (Sara Montesinos i Martí Albesa)

  • | 27 d'ag, 2018 - 23:53

L’oficina de Cepaim a Algesires ocupa uns baixos desbaratats de la urbanització Villa Palma. Els espais són diàfans; taules, cadires i ordinadors pretenen fer d’escriptoris endreçats. Hi ha cua, joves subsaharians esperen asseguts o dempeus; esperen com si sabessin que realment tot serà esperar, d’ara en endavant. El caos s’ha apoderat d’un espai que difícilment es pot adaptar a 400 arribades diàries. Albert Bitoden Yaka, coordinador del centre, es disculpa per no poder atendre la premsa: la feina els sobrepassa i ja hi ha col·laboradors de vacances, però promet trucar si finalment els queda una estona. I truca.

Es nega a parlar de la suposada crisi migratòria com un fet espontani: les arribades de persones són quelcom «de fa temps» i «ja n’hauríem d’haver après». Assegura que parlar d’onada resulta absurd: «Les onades es produeixen al mar; els moviments de les persones són moviments sentits amb l’objectiu de fugir de situacions d’extrema gravetat».

«És moral dir que hem signat la carta de drets humans de les Nacions Unides? La vam signar per complir-la?». No hi ha entrevista, hi ha ganes de parlar, gairebé una necessitat, de reclamar que algú escolti; però qui escolta? «Els mitjans de comunicació parlen del tema posant el focus en les dades i les estadístiques. Arriba una barca i tothom vol saber quanta gent hi ha. Ningú no pregunta si estan bé, si ha mort algú, si algú ha quedat atrapat. Només pregunten quants són. Volen números». Assegura que a Cepaim els interessa la part humana, l’altra història, saber què passa amb aquesta gent. «A algú li interessa on van després? Realment es queden aquí o marxen a un altre lloc? Què passa, amb ells? Com estan marxant?», es pregunta.

Albert Bitoden Yaka té 38 anys i va néixer al Camerun. L’any 1998 va saltar la tanca de Melilla i va arribar a l’estat espanyol, on al principi va treballar als camps d’Almeria. Actualment és coordinador de Cepaim a Algesires, després d’haver-ho estat també a Sevilla. Coneix bé les incoherències i les mancances de les arribades i acollides a la Frontera Sud.

La contundència i la sinceritat es barregen amb l’autocrítica i la vergonya. Assegura que des de l’entitat viuen en un mar d’incoherències, amb pocs recursos, a una velocitat accelerada i condicionats per les aliances que es veuen amb l’obligació de forjar. «És difícil afrontar una situació com aquesta amb total garantia i tranquil·litat», diu. «No s’estan garantint els estàndards mínims que hem establert com a societat moderna. Ni higiènics, ni alimentaris ni psicosocials. Quan això no es compleix, la gent pateix». Bitoden critica que no hi hagi dutxes ni lavabos dignes per a les persones que esperen als pavellons, i que tampoc no se’ls estiguin distribuint aliments tres vegades al dia.

 

Alteritat i diàleg

El camerunès critica la poca alteritat en la gestió de les arribades i assegura que se sap poc d’on venen aquestes persones i de com de dur és el camí a través del Marroc. Parla des de dins i amb la seguretat d’algú que ha perseguit els mateixos objectius fins a arribar a jugar-s'hi la vida. «Quan mires les persones als ulls hi veus dolor, patiment i desengany», diu. Les persones que arriben esperen trobar els braços oberts i sobretot algú que els guiï, «ningú no espera arribar i trobar una primera frontera que digui: «Vostè no té dret a ser aquí, vostè és il·legal», acompanyada d’un paper que obre un procés d’expulsió. «Això genera molt de dolor (...) Cal dialogar amb la persona que arriba. Cal saber què porta, què es vol endur i a on». Diàleg i més diàleg, i humanitat, diu l’Albert. «Cal garantir el tracte humà».

Bitoden és crític i incrèdul i divaga sobre si a l’estat espanyol i al Marroc els ha interessat generar un clima de caos i descontrol per despertar inquietud a Europa. També es planteja la possibilitat que, senzillament, se’ls en pugui haver anat de les mans, però creu que les coses no passen perquè sí. L'Albert es pregunta si la la deixadesa de responsabilitats respon a un interès de remoure l’estructura europea i critica que es faci sense tenir en compte el patiment de les persones.

«La gent continua venint, i continuarà venint perquè els somnis de les persones no depenen de l’estat espanyol ni d’Europa», comenta Bitoden, que afegeix que les persones que migren seguiran cercant la manera d’arribar, malgrat que es tanquin vies com han tancat Líbia, Malta, Itàlia o Grècia. «Això seguirà passant fins que no revisem les estructures que estan impedint que la gent tingui l’oportunitat de poder complir un dels principis bàsics dels drets humans que és el de la mobilitat», sentencia el camerunès.

 

 

«La humanitat està en joc»

Qui hi perd, amb tot això? Segons Bitoden, és urgent esbrinar per què i com s’ha arribat a aquesta situació. Ell es pregunta per què, vint anys després d’haver arribat, res ha canviat. «Hem de començar a posar en qüestió la capacitat de les polítiques que articulem». El camerunès fa preguntes en l’aire: qui vetlla pels drets d’aquestes persones?, qui en garanteix la seguretat?, qui els evita el dolor i gestiona les seves emocions trasbalsades? I, sobretot, i més enllà de quants n’han arribat a la darrera barca, qui els eixuga les llàgrimes? La sentència i demanda, però, és la de sempre: «Algú respondrà per això?».

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu