Kènia: quan estudiar és resistirKènia: quan estudiar és resistir
Noies a l’escola d’Il Polei que han aconseguit derrocar barreres per buscar un futur millor. FOTO PABLO L. OROSA

A les regions rurals del país africà, on només quatre de cada deu infants aconsegueixen acabar l’educació secundària, anar a l’escola es converteix gairebé en un acte reivindicatiu

Kènia: quan estudiar és resistir

A les regions rurals del país africà, on només quatre de cada deu infants aconsegueixen acabar l’educació secundària, anar a l’escola es converteix gairebé en un acte reivindicatiu

Kènia: quan estudiar és resistir

Noies a l’escola d’Il Polei que han aconseguit derrocar barreres per buscar un futur millor. FOTO PABLO L. OROSA

  • PABLO L. OROSA (Il Polei, Kènia)

  • | 25 d'ag, 2018 - 00:29

Seria normal que el Daniel i la Yema (noms ficticis) ja no fossin a la classe. A la seva edat —20 anys ell, 17 ella—, els altres fills dels pastors ja fa anys que són lluny de les aules. És la fotografia fixa d’aquest racó polsós de la vall del Rift: nens que es fan adults mentre cerquen la terra verda per alimentar el bestiar i nenes que de sobte són mares d’altres nenes com elles. «Aquí costa d’entendre la importància de l’educació per al futur dels infants», assegura el Muragi, professor al capdavant de l’escola d’Il Polei. Fa més d’un any que no hi plou amb regularitat, i per això les pastures són seques i el bestiar es mor de set. Així es fa difícil preocupar-se per res que no sigui l’avui. «Per això l’educació és poc valorada. Les nenes, prefereixen casar-les i rebre’n el dot, i els nens, enviar-los a pasturar», afegeix aquest professor.

Dificultats econòmiques
Malgrat els esforços del govern, que va introduir fa una dècada l’educació primària gratuïta, en aquestes regions lluny de la Kènia urbana de Nairobi o Mombasa és normal que els joves no completin l’educació secundària: gairebé sis de cada deu no ho fan. Els uniformes. Els llibres. Les taxes. Cap a 4.000 xílings (32 euros) per curs: massa diners per a famílies d’Il Polei que ronden sempre la desena de membres i en les quals els ingressos mensuals poques vegades superen els 10.000 xílings (80 euros).

«Els meus pares no volien que estudiés. Per a ells l’educació no té cap valor», assegura el Daniel. Per al seu pare, la prioritat era que l’ajudés amb el bestiar. «Jo portava a pasturar els animals a prop de l’escola i veia els nois que hi entraven. M’intrigava saber què hi passava, a dins. Aleshores vaig demanar al pare si m’hi podia inscriure i em va dir que no, que havia de tenir cura del bestiar. Un mes després l’hi vaig tornar a demanar, però va tornar a dir que no. El meu germà gran sí que anava a escola; un dia el vaig acompanyar i vaig entrar a classe», afegeix.

Els primers cursos de primària, el Daniel només anava a classe durant l’estació de pluges, quan la seva germana petita es quedava al càrrec de les vaques. Però quan les pastures s’assecaven —cada any una mica més aviat— el Daniel havia d’anar-se’n a ­cercar herba fresca. De vegades no tornava a l’escola fins vuit mesos més tard. «Demanava els llibres a altres nens i una mica de material als professors per posar-me al dia», explica.

Els ingressos mensuals de les famílies poques vegades superen els 10.000 xílings (80 euros)

Malgrat tot, el Daniel va obtenir la cinquena millor nota de la classe a l’examen final de primària (KCPE, en les sigles en anglès). «Però els pares em van dir que havia de deixar l’escola», relata avui, quatre anys després, convertit ja en un home per l’envergadura que té però encara massa tímid per aguantar la mirada mentre parla. Explica que llavors va decidir fugir. «Me’n vaig anar a viure amb uns companys fins a acabar el trimestre», diu. Amb els 100 xílings (0,8 euros) que guanyava al dia treballant en una barberia de la ciutat en tenia prou per pagar-se el menjar.

El desembre d’aquell any el Daniel va tornar a casa. Una de les escoles més prestigioses del comtat, d’aquelles a les quals habitualment només va l’elit econòmica del país, l’havia acceptat per les seves bones qualificacions. «A casa no estaven gaire contents que me n’hagués anat, però els pares van acceptar que m’hi inscrivís», admet. Van pagar els dos primers trimestres, però quan va arribar el tercer el director del centre el va enviar a casa: «El pare em va dir que no podien assumir el pagament següent», lamenta. La sequera ja havia començat a matar alguns dels animals.

Sovint els infants s’han de fer càrrec del bestiar; a més, malgrat que hi ha educació primària gratuïta, les famílies no poden pagar les taxes, els uniformes i els llibres



Entre el setembre i el novembre el Daniel no va a anar a classe. Hi va tornar dues setmanes abans dels exàmens, prou per obtenir un B+ (l’equivalent a un notable). A mitjans del curs següent va tornar a passar el mateix. «No hi ha diners, has d’acceptar el teu destí. T’has de fer càrrec del bestiar», li va etzibar el pare.

El Daniel ja no va anar a escola la resta del curs. «Però em vaig endur els llibres i intentava llegir-los mentre vigilava el bestiar», diu. Un dia el seu germà petit va arribar amb un missatge: «Hi ha un professor que et busca». Era el Muragi.
—Soc en un centre nou. T’agradaria estudiar aquí?
—Però no tinc diners —va respondre el Daniel.

Al final va ser el mateix docent, amb prou experiència per conèixer els estudiants per als quals val la pena lluitar, qui li va pagar les primeres despeses. Avui el Daniel forma part del programa de beques escolars impulsat per l’ONG I Choose Life. És un dels millors alumnes del centre. «Aprèn molt ràpidament, ho agafa tot a la primera», subratlla el Muragi, cap d’estudis del centre.

Les darreres vacances escolars, mentre els altres estudiants van anar a passar dues setmanes a casa, el Daniel es va quedar a la petita residència annexa, una mica per estudiar i posar-se «al dia» i una mica perquè no tenia cap lloc on anar: els seus pares no passen dues temporades consecutives de l’estació seca a la mateixa zona. «Encara que volgués tornar amb ells, no sé exactament on són», explica.

«Jo vull viure una vida millor que la que han viscut els meus pares; vull ser enginyer químic! La gent que estudia té una vida millor», continua. «Si els meus pares haguessin tingut educació, en lloc d’anar a pasturar el bestiar durant la sequera n’haurien venut una part, s’haurien construït una casa i haurien cultivat prou per passar aquells mesos; la sequera pot matar tot el bestiar, però no pot destruir tot el que s’ha après».

L’escola no és per a les nenes massais
La Yema va arribar tard a l’escola, com la majoria de les joves massais d’aquesta zona de Kènia. Tenia 12 anys quan va veure una pissarra per primera vegada; fins llavors el seu dia a dia consistia a tenir cura del ramat, com també feien les seves dues germanes. Pocs mesos després, un home li va arrabassar la innocència: es va quedar embarassada. El seu germà, el cap de família després de la mort del pare, li va concertar un matrimoni. «Però jo no em volia casar: no m’agradava aquell home», explica.

«Les dones són el col·lectiu més vulnerable, perquè el valor associat a l’educació de les nenes és ínfim»
Muragi, docent



Però tampoc no podia continuar a l’escola. «El meu germà s’hi oposava: «‘T’has de fer càrrec del bestiar i de la casa’, em deia». Vuit mesos més tard va poder tornar a l’escola. Va acabar la formació primària i va obtenir una de les beques del programa Jielimishe per a mares joves. Des del 2014, més de tres-centes joves han tornat a l’escola gràcies a aquesta iniciativa. El matrimoni infantil, els embarassos de menors i la incapacitat de les famílies per assumir els costos escolars fan que, com s’ha esmentat, sis de cada deu menors no completin l’educació secundària en aquesta regió de la vall del Rift. El 2014 el govern del comtat va decidir donar vaques als pares a canvi que mantinguessin les filles a l’escola. Malgrat això, nou de cada deu joves que es queden embarassades i abandonen l’escola no hi tornen mai més.

Segons l’Unicef, un 23% de les joves kenianes es casen abans dels 18 anys i un 4%, fins i tot abans dels 15



«Les dones són el col·lectiu més vulnerable, perquè el valor associat a l’educació de les nenes és ínfim», explica el Muragi. «Els pares pensen que el futur per a les filles és casar-se. I encara pitjor: aquesta idea hi agafa fort, en elles», afegeix. Durant tot un any, aquest professor va buscar una altra alumna brillant, un altre cas com el del Daniel. La va trobar: es deia Nasarien. «Quan la vaig trobar ja tenia 18 anys. “Per què vas deixar l’escola?”, li vaig preguntar. “M’havia de casar”, em va dir».

Segons l’Unicef, un 23% de les joves kenianes es casen abans dels 18 anys i un 4%, fins i tot abans dels 15. El fet és que una bona part d’aquests matrimonis infantils es concentren a les regions del nord-est i a la costa. Tal com subratlla un informe de Girls Not Brides, «l’educació és un factor determinant: el 67% de les dones de 20 a 24 anys no escolaritzades es van casar quan eren petites, mentre que de les que tenien educació secundària o superior només el 6% ho van fer».

«Aquí hi ha casos de nenes casades amb 12 anys», assegura el professor Muragi, que tradueix les estadístiques a casos reals. «Tot comença perquè moltes famílies no poden pagar els costos escolars per a totes les filles, i aleshores prescindeixen d’elles, que, al seu torn, se senten decebudes, amb poc suport. És llavors que les nenes mateixes abandonen l’esperança en l’educació i cerquen un marit, es queden embarassades i no tornen mai més a l’escola», continua. Es tracta d’un cercle condemnat a repetir-se: les mares no escolaritzades no envien les filles a l’escola. «La meva filla? Ella, per descomptat que anirà a l’escola», respon la Yema. La nena té 2 anys i és al poble, amb l’àvia. «Vull estudiar per poder ajudar la família. Vull estudiar perquè la meva filla tingui un futur», sentencia la jove.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu