Vicken Cheterian: «Saakashvili ha de respondre personalment pel desastre de la guerra russogeorgiana del 2008» - Diari Jornada
Vicken Cheterian: «Saakashvili ha de respondre personalment pel desastre de la guerra russogeorgiana del 2008»Vicken Cheterian: «Saakashvili ha de respondre personalment pel desastre de la guerra russogeorgiana del 2008»
Vicken Cheterian (V.C.)

Es compleix una dècada del conflicte armat que durant cinc dies va enfrontar Rússia i Geòrgia pel control d'Ossètia del Sud i Abkhàzia l'agost del 2008

Vicken Cheterian: «Saakashvili ha de respondre personalment pel desastre de la guerra russogeorgiana del 2008»

Es compleix una dècada del conflicte armat que durant cinc dies va enfrontar Rússia i Geòrgia pel control d'Ossètia del Sud i Abkhàzia l'agost del 2008

Vicken Cheterian: «Saakashvili ha de respondre personalment pel desastre de la guerra russogeorgiana del 2008»

Vicken Cheterian (V.C.)

  • ABEL RIU (Barcelona)

  • | 08 d'ag, 2018 - 09:53

Aquesta setmana es compleixen deu anys de la guerra russo-georgiana, un conflicte que va enfrontar Geòrgia, d'una banda, i Rússia i les autoproclamades repúbliques independents d'Ossètia del Sud i Abkhàzia, de l'altra. La guerra, de cinc dies de durada, va deixar centenars de morts, una gran part dels quals civils, i va donar lloc a un nou statu quo a la regió, amb el reconeixement formal per part de Moscou de la independència de les dues repúbliques i la pèrdua total del control d'aquestes per part de Geòrgia. Coincidint amb l'efemèride, la Jornada entrevista Vicken Cheterian, analista polític especialitzat en la regió del Caucas, professor de la Universitat Webster de Ginebra i autor de llibres com War and Peace in the Caucasus: Russia’s Troubled Frontier (C Hurst, 2009) per analitzar les causes del conflicte, el seu llegat i les seves implicacions geopolítiques.

La guerra del 2008 entre Rússia i Geòrgia va estar precedida d'un increment de les tensions a la zona les setmanes prèvies. Creu que el conflicte era inevitable?
Les guerres són sempre una qüestió d'elecció per als actors polítics. En aquest cas es va tractar de triar violència organitzada i exèrcits enfrontant-se, no de grans masses incontrolades ni de pogroms. En aquest cas era una qüestió de tria, i crec que Mikhail Saakashvili (president de Geòrgia entre els anys 2004 i 2013) ha de respondre personalment per aquest desastre. Perquè la guerra del 2008 va ser un desastre no només per a Geòrgia. Va ser un punt d'inflexió en la història de la post-Guerra Freda. Saakashvili va provocar Rússia fins a un punt totalment innecessari i va canviar el curs de la història. La guerra del 2008 posa punt final a la retirada estratègica de Rússia que es va iniciar a final dels 80 amb la perestroika. Fins al 2008 Moscou estava en retirada de tots els fronts, inclosa Geòrgia. L'any anterior Rússia havia evacuat dues bases militars russes amb les quals comptava en aquell país, de manera que només va quedar al Caucas sud la que té a Armènia. Provocar Rússia i enviar les forces georgianes a atacar les forces d'interposició russes a Tskhinvali –capital d'Ossètia del Sud- va ser un gran disbarat militar i estratègic. Qualsevol persona que estigués mínimament informada sap que la Rússia del 2008 no era la Rússia de Ieltsin i que una reacció era normal. Les forces militar russes havien concentrat un gran nombre de tropes poques setmanes abans al Caucas nord per fer maniobres militars, i milers de soldats i equipament hi estaven desplegats. Els georgians ho sabien, i tot així el 7 d'agost van llançar l'ofensiva sobre Tskhinvali, la qual va ser completament irresponsable, militarment i estratègicament.

La Unió Europea va publicar el 2009 els resultats d'una investigació sobre el conflicte, en el qual atribueix la responsabilitat d'iniciar-lo al bàndol georgià. Està d'acord amb aquestes conclusions?
És evident que les forces militars georgianes van llançar el primer atac. Des de l'alto el foc de 1992 hi havia un contingent de forces d'interposició format per 2.000 soldats (500 georgians, 500 russos, 500 d'Ossètia del Sud i 500 d'Ossètia del Nord). Els russos, doncs, ja hi eren presents, i l'atac georgià va causar baixes entre els soldats russos. Era evident que eren els georgians, no els russos ni els ossetes, els que estaven interessats a canviar l'statu quo, ja que no estaven satisfets amb la solució que va deixar l'alto el foc de 1992. El maig del 2004 ja van provar de canviar l'statu quo, però després d'uns dies de combats van aturar-se perquè tenien moltes baixes. Des de llavors, la situació havia estat molt tensa. El context deixa clar que Geòrgia era la que tenia interès en una guerra; per tant, és la responsable del gran nombre de baixes que va patir.

A principi del 2008 Kosovo es va declarar independent amb el suport dels països occidentals. Creu que això va tenir algun impacte en la reacció russa l'agost del 2008, especialment pel que fa al reconeixement de la independència d'Abkhàzia i Ossètia del Sud?

El reconeixement de la independència dels dos territoris per Moscou no va ser calculat d'acord amb la geopolítica del Caucas, més aviat va ser un missatge per a Occident. Va ser la resposta a les accions dels nord-americans a Kosovo. Pels russos, la independència de Kosovo –i, més tard, la provocació militar georgiana a Ossètia del Sud- va ser la gota que va fer vessar el got, pel rebuig d'acceptar Rússia com un soci al qual tractar d'igual a igual. Rússia ja no era el desastre que va deixar Ieltsin, sinó que des del 2000 havia estabilitzat la seva economia, gaudia d'una gran entrada de petrodòlars i havia recuperat la seva confiança. El reconeixement unilateral occidental a la independència de Kosovo, va ser percebut, doncs, com una altra provocació i com una no consideració dels interessos russos. El reconeixement d'Abkhàzia i Ossètia del Sud per part de Moscou en va ser la resposta. Així i tot, considero que va ser un gran error per part de Rússia, ja que la va convertir en enemiga de Geòrgia, i des de llavors no es va poder presentar més com a força neutral i mitjancera. Un cop va reconèixer la independència, els seus ponts amb Geòrgia van quedar trencats. El mateix error va cometre a Ucraïna, amb l'annexió de Crimea. Com a resultat, ara Rússia i Ucraïna han esdevingut enemics. Històricament Rússia va tenir bones relacions amb Ucraïna i amb Geòrgia. No hi ha una enemistat històrica, com sí que existeix entre Moscou i Polònia, per exemple. Aquest reconeixement ha creat un antagonisme, quan històricament les relacions havien estat positives.

Quina responsabilitat va tenir Occident en la guerra del 2008? Considera que Tbilisi va sobrevalorar el suposat suport que podia rebre dels Estats Units en un hipotètic conflicte amb Rússia?
Per a l'administració Bush, no només Geòrgia, sinó també Rússia, no es trobaven entre les seves cinc prioritats en política exterior. Però Geòrgia li proporcionava una narrativa de projecció de «democràcia» a escala propagandística. Així i tot, va ser molt ambigu en el seu compromís amb aquest país. Dos mesos abans de la guerra del 2008, Condolezza Rice va ser a Tbilisi i va fer una intervenció pública de suport a la integritat territorial de Geòrgia, unes setmanes en les quals la situació ja era molt tensa, mentre que en privat havia advertit Saakashvili en el sentit d'evitar aventures militars. Probablement els georgians van fer més cas del que van dir en públic. També hi havia una sèrie de generals nord-americans amb mentalitat de Guerra Freda i antirussa que treballaven d'assessors freelance a l'administració georgiana, i és possible que, quan va escoltar-los, Saakashvili cregués que podria comptar amb el suport militar nord-americà en cas de necessitar-lo. Amb tot, és cert que va ser gràcies en bona mesura a la pressió nord-americana que les tropes russes no van entrar a Tbilisi per deposar Saakashvili, cosa que d'altra manera podrien haver fet a fi d'humiliar-lo encara més. I nord-americans i europeus van salvar el govern georgià quan li van enviar tres mil milions d'ajuda.

L'statu quo a la regió és més estable ara que abans del 2008? Hi ha menys probabilitat de confrontació ara que abans?
Per descomptat. La presència de bases militar russes als territoris d'Abkhàzia i Ossètia del Sud des del 2008 implica que qualsevol atac georgià suposaria una nova confrontació directa amb Rússia. D'altra banda, és important distingir la situació que existia en els dos territoris. Abans del 2004 hi havia un grau elevat de convivència i integració entre georgians i ossetes a Ossètia del Sud, i els territoris controlats per uns i altres estaven força barrejats. A Abkhàzia, en canvi, s'havien donat diversos episodis de violència des de 1994. Van ser els intents de Saskashvili de retornar tot el territori sota control georgià per la via militar des del 2004, en lloc d'optar per tractar la qüestió per la via negociada, el que van provocar la confrontació a Ossètia.

En algunes ocasions s'ha comparat el modus operandi de Rússia a Geòrgia amb els territoris secessionistes el 2008 amb el que va portar a la pràctica a Ucraïna el 2014, amb Crimea i el Donbass. Quina importància va tenir el paper de Moscou en l'esclat de la guerra civil a l'est d'Ucraïna?
El pes de Rússia en l'esclat del conflicte civil a Ucraïna és molt important. I de nou, Rússia va tenir diverses opcions. Podia haver esperat i es podia haver oposat al derrocament de l'administració Ianukóvitx sense intervenir militarment a Crimea i sense provocar un conflicte a l'est del país. És el que va fer el 2004 i el 2005 després de la coneguda com a Revolució taronja a Ucraïna, i pocs anys després un president proper a Moscou va assolir el poder. La complexitat d'Ucraïna entre est i oest donava més opcions a Rússia, i la que va triar en última instància va en contra de l'interès històric de Rússia, especialment pel que fa a la possibilitat d'una hipotètica integració política, comercial, econòmica, més gran, com ara la Unió Eurasiàtica. Perquè qualsevol unió en l'àmbit postsoviètic liderada per Moscou sense la participació d'Ucraïna no té sentit, per molt que hi participin països més petits com el Kazakhstan, el Kirguizistan o Armènia. Crec que els càlculs russos el 2014 arran de la caiguda de Ianukóvitx tenen més a veure amb qüestions internes, especialment si es té en compte que Putin percep una pèrdua de popularitat i legitimitat a partir del 2011 i el 2012, quan retorna a la presidència. I va mirar de canviar aquesta situació mitjançant una onada de nacionalisme a Rússia, una operació que va ser molt reeixida.

Arran de la caiguda de l'URSS el 1991, i a diferència d'Abkhàzia i Ossètia del Sud, a la regió d'Adjària –situada al sud-oest de Geòrgia- no hi va haver un conflicte militar obert. Quins van ser els factors diferencials?
El procés de construcció nacional en tots aquests territoris es va desenvolupar fonamentalment durant el període soviètic. A principidels 90, a Abkhàzia o a Ossètia del Sud hi va haver un conflicte etnoterritorial, mentre que els adjars són georgians majoritàriament de religió musulmana sunnita, tot i que també n'hi ha d'ortodoxos. Parlem doncs d'una especificitat regional. El paper del líder regional, Aslan Abaixidze, que va dirigir el territori com un feu personal fora del control de Tbilisi des de principi dels 90, també va ser important. El 2004 hi va haver una revolta interna per desfer-se d'Abaixidze, promoguda en bona mesura des de la capital georgiana. Aquesta mateixa fórmula no va funcionar a Saskashvili el 2004 a Ossètia del Sud, precisament per la importància de la dimensió ètnica. Aquests són exemples que diferencien l'espai postsoviètic de l'Orient Mitjà, en el sentit que la identitat ètnica és un factor diferencial molt més important que la religió.

Parlem de l'altre conflicte no resolt del Caucas Sud, el del Nagorno Karabakh. Creu que el règim d'Ilham Aliyev de l'Azerbaidjan té incentius per crear un nou escenari de violència a gran escala com el de la guerra de l'abril del 2016?
La guerra del 2016 va demostrar que, tot i que l'Azerbaidjan ha gastat milers de milions de dòlars en armes molt sofisticades els darrers anys, l'equilibri militar entre les forces armades d'armenis i àzeris no ha variat, i la iniciativa militar àzeri es va esvair pocs dies després de l'inici de la seva ofensiva. Està demostrat que tenir equipament no implica tenir una bona força de combat És possible que els anys vinents, a causa de crisis o tensions internes, Aliyev torni a recórrer a una escalada de violència al Karabakh per desviar l'atenció. Però això és extremadament perillós. La història demostra que moltes revolucions i canvis de règim han estat conseqüència de desfets militars. La Revolució Russa de 1905 va estar precedida per la derrota a la guerra russojaponesa, la de l'Octubre de 1917, per la de la Primera Guerra Mundial, etc. Al mateix Azerbaidjan, els canvis que hi va haver en el poder a principi dels 90 van estar precedits per derrotes a la guerra del Karabakh (1991-19914). La història es repeteix i, si hi ha una derrota militar, hi ha el risc que el règim d'Aliyev pugui col·lapsar; crec que és un factor que tenen en compte. És una llàstima que els joves armenis i àzeris continuïn morint a la línia de contacte de Nagorno Karabakh. Les generacions joves es mereixen uns dirigents millors.