El poble yazidita espera solucions quatre anys després del genocidi - Diari Jornada
El poble yazidita espera solucions quatre anys després del genocidiEl poble yazidita espera solucions quatre anys després del genocidi
El refugiats yazidites, amb fotos dels familiars i amics desapareguts (Amer al-Dakhti / Laura Solves)

Les víctimes són en camps de refugiats o han hagut d’emigrar fora del Kurdistan, mentre molts dels seus familiars continuen desapareguts

El poble yazidita espera solucions quatre anys després del genocidi

Les víctimes són en camps de refugiats o han hagut d’emigrar fora del Kurdistan, mentre molts dels seus familiars continuen desapareguts

El poble yazidita espera solucions quatre anys després del genocidi

El refugiats yazidites, amb fotos dels familiars i amics desapareguts (Amer al-Dakhti / Laura Solves)

  • GEMMA PARERA I LAURA SOLVES (Kurdistan iraquià)

  • | 07 d'ag, 2018 - 22:24

És 3 d’agost. El carrer principal del camp de refugiats s’omple d’exposicions amb fotos de les persones assassinades i desaparegudes. Hi ha música, recitals de poesia i parlaments de denúncia. Es fa un gran dinar, dedicat als que ja no hi són. Un plor col·lectiu recorre el camp. Milers de persones porten fotos dels familiars desapareguts i pancartes de denúncia: volen que el món conegui la seva història. Demanen que les Nacions Unides reconegui el genocidi del poble yazidita, que es trobin solucions per a les persones que viuen en camps de refugiats i que es rescati les que estan encara segrestades. També exigeixen responsabilitats al govern del PDK del govern regional del Kurdistan.

 

Quatre anys des del genocidi del poble yazidi a Sinjar

En el camp de refugiats de Chemishko, on viuen 27.000 persones que van aconseguir fugir de l'atac de l’Estat Islàmic (EI) a Sinjar el 2014, el 3 d'agost es van commemorar els quatre anys del genocidi, entre l'esgotadora vida del camp, la llarga espera perquè es resolguin les peticions d'asil i la quasi impossibilitat de tornar a la seva terra, una zona que consideren encara insegura. «Viure aquí és com estar assegut en un banc d'espera veient passar la vida», diu una de les persones que viuen al camp.

Chemishko és el camp més gran de refugiats yazidites del govern regional del Kurdistan (KRG, la sigla en anglès), situat als afores de la ciutat de Zakho. La majoria, al voltant del 90%, són yazidites i el 10% restant són musulmans, tots ells de Sinjar, encara que alguns diuen que no són practicants i altres que no són creients. La convivència és bona: han sofert la mateixa persecució i en van fugir junts, diuen. Al mateix temps, el sistema de castes que caracteritza la societat yazidita —dividida en tres grups, des dels murid, la més baixa, als pir, la més alta— s'ha difuminat al camp: tothom va fugir sense res. La relació amb la gent de la ciutat també és bona. Des de l'arribada dels refugiats, molts habitants de Zakho s'han apropat a donar un cop de mà. Hassan Sindi, veí de la ciutat, explica: «Vaig anar amb els meus amics en cotxe a portar-hi roba, mantes, menjar, sabates... Abans que es creés el camp també els vam ajudar en els llocs improvisats on estaven allotjats». I afegeix: «A Zahko tenim bona relació entre les diferents creences i religions de l'Orient Mitjà. Musulmans, yazidites, cristians, armenis, etc., sempre treballem junts i respectem les decisions de les altres persones».

L'atac de l’EI va ser l'últim genocidi —concretament, el que fa setanta-quatre— que ha patit la població yazidita. Del gairebé mig milió de yazidites que vivien a Sinjar, més de 400.000 van haver d'anar-se'n. Moltes persones continuen capturades per l’EI, sobretot dones i infants.

 

Vista panoràmica del camp de Chemishko (Amer Al-Dakhti / Laura Solves)
Vista panoràmica del camp de Chemishko (Amer Al-Dakhti / Laura Solves)


La fugida de Sinjar

«Quan vam saber que l’EI era a prop, vam fugir sense poder recollir res, ni tan sols els documents o els passaports. Per sort vaig poder salvar els meus fills, però he perdut 34 persones de la meva família», explica Salim, mentre mostra les fotos de familiars assassinats o desapareguts en mans de l’EI, entre elles les de noies que es van suïcidar per evitar que les venguessin com a esclaves sexuals. «Vam pujar a la muntanya. Allà moltes persones van morir de fam i de set. Hi vam estar atrapats 14 dies». Per la seva banda, Amer al-Dakhti, un noi de 23 anys refugiat del camp, explica que «el més difícil de la vida és quan els teus pares et diuen que els deixis, que creixis, que salvis els teus germans i germanes i, sobretot, que corris».

La majoria de les persones que van poder fugir de Sinjar ho van fer a través del corredor humanitari que va obrir el PKK juntament amb les YPG (les Unitats de Protecció Popular, que són la facció armada oficial del Comitè Suprem Kurd) cap a Rojava. Després les van traslladar a Basur, al Kurdistan iraquià. Zedan Xelef explica què va passar: «Els peixmergues ens van prohibir sortir de Sinjar abans que arribés l’EI i ens van prometre protecció, però després van fugir».

Hassan Sindi assegura que «van provar d'evacuar gent mitjançant helicòpters, que també portaven beguda i menjar. Però, a causa de la desesperació i de la quantitat de gent que intentava salvar-se, es van viure escenes dramàtiques», ja que els helicòpters no van poder evacuar tota la població. Les persones que no van poder fugir de Sinjar van ser assassinades (aproximadament unes 3.000) o segrestades (6.800, segons les estimacions).

 

Fotos de familiars desapareguts durant el genocidi  (Amer Al-Dakhti / Laura Solves)
Fotos de familiars desapareguts durant el genocidi (Amer Al-Dakhti / Laura Solves)


Poques perspectives en un camp saturat

Hi ha més de 20 camps de yazidites a tot el Kurdistan iraquià. El de Chemishko depèn del govern kurd, però rep fons de les Nacions Unides i d'ONG kurdes i internacionals, algunes de les quals també són presents en els programes mèdics i educatius. Un dels gestors del camp explica que l'últim any han disminuït molt els fons de les Nacions Unides i que els programes de formació de les ONG arriben a molt poca gent.

Algunes de les persones refugiades treballen com a mestres, metges, en el sistema de provisió d'aigua, etc., encara que la seva participació en la gestió del camp és mínima. Com explica Salim, «ningú ens consulta res». Els refugiats reben 20.000 dinars iraquians mensuals (l'equivalent a 15 euros) en concepte d'ajuda alimentària, una quantitat que moltes de les persones que viuen al camp consideren insuficient en un país on un quilo de tomàquets val cinquanta cèntims d’euro i una dotzena d'ous, un. 

Els refugiats de Sinjar tenen permís per treballar al Kurdistan iraquià, però només una minoria ha aconseguit trobar feina. En una regió amb una forta crisi econòmica, corrupció política i una elevada taxa d'atur, la majoria sobreviu amb les minses ajudes del camp de refugiats o amb el poc que els poden enviar les seves famílies des de la diàspora. «La vida al camp és esgotadora», es queixa la mare del Salim. «Tenim electricitat només tres hores al dia i quatre a la nit». L'aigua, que depèn de sis pous del camp, es talla quan s'interromp el subministrament elèctric. Un dels problemes que també s'assenyala és la gran quantitat de persones amb problemes de salut mental i els escassos serveis mèdics per atendre-les. El camp està saturat, i a les noves famílies que es formen al camp no se’ls pot assignar una tenda pròpia.

 

 

Els yazidis reclamen justicia  (Amer Al-Dakhti / Laura Solves)
Els yazidis reclamen justicia (Amer Al-Dakhti / Laura Solves)

Algunes persones han estat reubicades per les Nacions Unides a través de peticions d'asil, la majoria a Alemanya, però milers continuen esperant al camp i poques consideren tornar a Sinjar. «Dues famílies hi van tornar la setmana passada, però la majoria no ens ho plantegem; la situació és molt insegura», explica en Sadr, qui té un fill a Alemanya.

Actualment, a Sinjar —un territori en disputa on hi ha moltes parts interessades a aconseguir el poder— hi ha les milícies xiïtes de Hashd al Shaab, els peixmerga del KRG i les milícies autònomes del PKK. La majoria de les persones refugiades té clar que, de moment, no pot tornar. Tampoc han rebut resposta a les peticions d’asil o no hi han pogut accedir, així que les úniques opcions que tenen són continuar esperant al camp de refugiats o intentar arribar a Europa de manera clandestina, a través de Grècia. «No tenim diners per pagar-nos el viatge», diu l'Ahmad Yasouf. «A mi tant me fa viure en un país o una altre, o si la ciutat és bonica o no. Només vull viure en pau. Necessitem aire», afegeix l'Amer al-Dakhti.