Mikel Ayestaran: «L’Estat Islàmic va caure militarment, però reapareixerà»Mikel Ayestaran: «L’Estat Islàmic va caure militarment, però reapareixerà»

El periodista presenta el llibre ‘Las cenizas del califato’

Mikel Ayestaran: «L’Estat Islàmic va caure militarment, però reapareixerà»

El periodista presenta el llibre ‘Las cenizas del califato’

Mikel Ayestaran: «L’Estat Islàmic va caure militarment, però reapareixerà»

  • QUERALT CASTILLO CEREZUELA (Barcelona)

  • | 13 de juny, 2018 - 15:29

 Mikel Ayestaran (Beasain, 1975) acaba de publicar Las cenizas del califato (Península, 2018), on recorre els territoris alliberats després de la caiguda de l’Estat Islàmic. Instal·lat a Jerusalem, es mira i trepitja Orient Mitjà amb la saviesa que atorga l’experiència i la passió per la professió que exerceix.

Hi ha un boom de llibres de periodisme?

Sí, penso que hi ha un boom de periodisme literari. La gent vol anar més enllà de la notícia, però també s’ha de reconèixer el paper de les editorials, que aposten per aquest tipus de productes.

El focus d’interès dels conflictes apareix i desapareix. Hi ha un conflicte actual que no ha interessat mai, el del Iemen. Per què?

Hi ha diversos factors que fan que el Iemen sigui un país oblidat: és un país llunyà, pràcticament desconegut a Europa i no hi ha tropes de l’OTAN. És una guerra sense titulars, un conflicte que no apareix enlloc. Els periodistes no posem ni traiem els conflictes de l’agenda, i jo mateix en soc un esclau, de l’agenda.

S’hi pot entrar, ara, al Iemen?

Sí. És complicat, però hi ha companys que hi són. Jo fa un any que espero i encara no n’ha sortit.
En una entrevista anterior comentava que és desmoralitzador veure que el periodista no ajuda a canviar les coses. Al llibre escriu que se sent diminut al costat del personal sanitari, per exemple.

La feina del periodista és necessària, però tenim menys poder del que ens pensem. En les situacions d’emergència es necessiten més metges que periodistes. Ells salven vides; nosaltres, no. Sovint els periodistes tenim massa autoestima, ens mirem massa el melic.

Creu que hi ha iniciatives que frivolitzen la guerra, com el World Press Photo?

És una pregunta complicada. Aquest tipus d’iniciatives tenen com a objectiu la divulgació, i jo sempre tinc en compte l’honestedat del professional. En aquesta professió ens coneixem tots. En el periodisme hi ha dos nivells de respecte: el respecte cap al públic i el respecte cap als col·legues, i és complicat enganyar els companys. Els festivals o premis poden ajudar, ja que hi ha imatges que poden canviar situacions, com per exemple la foto de l’Ailan, el nen mort a la platja. No obstant això, les reaccions a aquestes imatges funcionen com aspirines: són una solució momentània i superficial.

Parlem de les imatges... Fa uns quants mesos vam veure unes imatges brutals de l’atac químic de Douma, a Síria. Són necessàries, aquest tipus d’imatges?

És un dilema complicat, i encara més a Síria, on hi ha els mestres de la propaganda. Jo m’ho crec tot i no em crec res. Finalment, això és una decisió dels mitjans. Sempre he reivindicat el paper dels editors en els diaris: són fonamentals en la presa de decisions. Aquestes decisions s’han de prendre amb criteri i, sobretot, s’ha de donar context; sense context, aquests materials no serveixen.

Síria. Diu que la reconstrucció serà difícil, però que el que costarà més serà la recuperació de la convivència entre les diferents confessions.

Abans de la guerra, Síria ja era un país desconegut i complex; ara la complexitat ha augmentat. De vegades informem sobre el conflicte com si fos un partit de futbol, parlem de bons i de dolents, però no és així: se n’han de conèixer totes les arestes.

En el cas de Síria, s’ha informat molt des d’un punt de vista geoestratègic. Hem deixat de banda la dimensió humana de la guerra?

En els meus dos llibres i també en les meves cròniques, quan parlo dels conflictes, ho intento fer des d’una perspectiva costumista. Un cop aconsegueixo tenir aquesta perspectiva, amplio el focus. Primer intento atrapar el lector amb històries de proximitat i després dono una fotografia general del conflicte. No dono mai respostes definitives, ja que penso que és el lector qui ha de treure les seves conclusions.

Las cenizas del califato’ és un recorregut pels territoris alliberats de l’Estat Islàmic

És complicat deixar la primera persona de banda?

Jo no l’hi deixo!

Rectifico. L’abús de la primera persona.

No; Las cenizas del califato és un llibre amb tants testimonis que la primera persona funciona com un vehicle per moure’s pel relat. El jo no només rep inputs, sinó que funciona com a fil conductor. Volia estar al servei d’aquests testimonis.

«Per més banderes negres de l’EI que esborrem de les parets, el seu missatge continua viu; tant, que fins i tot pot ressorgir de les seves cendres,que ara conformen els seus antics bastions», escrius a l’última pàgina del llibre. No estem davant l’últim sospir de l’Estat Islàmic...

No. L’EI va caure militarment, però continua viu i tornarà a aparèixer.

Estem davant d’un ‘revival’ religiós a la regió?

Estem davant una nova jihad, que no té res a veure amb el que coneixem. Abans els camps d’entrenament eren a Algèria o a l’Afganistan, on els jihadistes rebien entrenament militar. Ara la jihad es fa amb una furgoneta. Estem davant la jihad del segle XXI i no sabem el que ens espera.

Com es pot combatre, aquest fenomen?

Amb intel·ligència. En el cas de Síria i l’Iraq es va reaccionar, però tard. En aquests moments hi ha un treball d’intel·ligència exhaustiu per evitar l’amenaça dels retornats. És difícil, perquè també cal controlar les xarxes socials, el principal vehicle que ha utilitzat l’EI per reclutar i adoctrinar. A més, a Occident hem de preguntar-nos què hem fet malament. Per què hi ha gent que ha nascut i viscut amb nosaltres que pensa d’aquesta manera? Dit això: quan un eixelebrat agafa una escopeta i mata 20 persones als EUA és un boig i quan ho fa un marroquí és un terrorista islamista... També és un desequilibrat.

El primer cop que vam veure Al-Baghdadi, la premsa va parlar més del seu rellotge que no del missatge que donava. Occident va subestimar la força d’aquell discurs i el naixement de l’EI?

Va ser una sorpresa. Dos dies abans ningú no sabia qui era aquesta persona. Així funciona l’Orient Mitjà, de manera imprevisible. Mira el que va passar amb les Primaveres Àrabs: un mes abans es va celebrar a Barcelona un congrés d’arabistes i es va dir que el nord d’Àfrica estava estable, que els regiments aguantarien. Amb dues setmanes va saltar tot.

Perquè és tan imprevisible, l’Orient Mitjà?

Per les dimensions variades dels conflictes: religioses, polítiques, geoestratègiques, històriques... És una zona tectònica.

El conflicte entre Israel i Palestina és la mare de tots els conflictes de l’Orient Mitjà?

A l’Orient Mitjà hi ha dues dates importants a recordar: el 1948, amb la creació de l’Estat d’Israel, i el 1979, quan va tenir lloc la revolució a l’Iran. En el cas del conflicte Israel-Palestina, crec que és fonamental que se solucioni ja.

Creu que hi ha solució?

I tant! Necessitem que els EUA pressionin Israel perquè respecti les convencions internacionals. Del conflicte entre Israel i Palestina està tot negociat. Es necessita que arribi algú que faci respectar la llei.

Estem davant la jihad del segle XXI, que no té res a veure amb la que coneixíem

Doncs ara potser no sembla el moment...

Ni abans tampoc. Obama va signar l’acord armamentístic més important de la història amb Israel. Israel és política domèstica; als Estats Units, una estrella més de la seva bandera.

Trump té política exterior, no en té, no la fa veure...?

No té cap pla; només sap que ha de donar suport a Israel. La seva ambaixadora a les Nacions Unides, Nikki Haley, ho va deixar clar: «La nostra política exterior és que no tenim política exterior».

S’expliquen bé, les guerres?

Els moments clau, sí. El que no s’explica és el postconflicte, que, per mi, és el més important i interessant.

Li faré una pregunta naïf. Quan s’acabarà, la guerra de Síria?

Quan es cansin de matar-se els uns als altres; però s’acabarà. A l’Iraq fa quinze anys que es maten. Trigarà, però s’acabarà.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu